Les armes de virtut

 

On són?, on són les antigues armes de virtut que els nostres comtes-reis posseïren?…

Voldria retrobar la Vilardello, l’espasa constel·lada que enarborà l’ardit Guifré d’Urgell, o la que donà victòries al rei Jaume, a l’encara infant Alfons o al rei Pere III o aquella del comte Arnau que canta el poema que “fereix sempre que la trau”. O la Tisó o la de Sant Martí, aquelles armes de virtut catalanes, forjades i temprades segons els dictats de savis astròlegs quan les constel·lacions dibuixaven els senyals favorables.

Voldria retrobar les espases de poders màgics que Eiximenis deixà escrit que “tallen ferre així com si tallaven una carbaça fresca, e fan lo cor d’aquell qui-l porta ardent e vigorós”, ho voldria ja que moltes són les carbasses fresques o pansides que hi ha pels camins que transitem, però la màgia ha acabat, les constel·lacions segueixen als cels indiferents als desigs humans , el mateix Eiximenis ho afirmà fa més de sis segles amb aquestes paraules, “si bé ver que lur efficàcia ne principal virtut no dura per a tostemps”…

Però veig clar que perviuen les armes de virtut, són les que posseeixen aquelles dones i homes que , malgrat la injustícia patida i la condemna imposada, enarboren la seva dignitat sense taca i mantenen “lo cor ardent i vigorós” com a senyal de victòria.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *