La tendresa i la passió (Aquells joves de CDC )

 

No sóc fàcilment impressionable ni sóc ploranera, però escoltant els al·legats dels nostres presos i preses polítiques em vaig emocionar, m’impressionaren el seu coratge que a tants de nosaltres ens manca, la solidesa argumental de llurs paraules, la serenor i determinació dels seus rostres, la fidelitat als seus ideals i principis sense taca i la seva tendresa. Mantindré a la memòria el regust dolç i amarg alhora de les paraules que adreçaren a les seves famílies i a totes aquelles persones, conegudes i anònimes, que  els han donat suport i esperança.

Vaig escoltar amb ulls plorosos els meus companys de partit, d’aquella CDC que ja no existeix però que els seus fruits són la collita d’avui. Els vaig conèixer fa uns 25 anys, eren joves convergents, els de la passió per Catalunya, els de la paraula encesa, lleialment insubornables. Forn, Rull, Turull tan diferents entre ells i tan iguals en els seus generosos ideals. Asseguts als bancs dels acusats, amb la saviesa dels anys i el dolor infligit seguien essent aquells mateixos joves dels anys 90, conservant al rostre el gest  que mai no els ha abandonat, la generositat d’en Quim , la tossuderia d’en Jordi i el somriure del nen innocent i tendre que fou en Josep. Forn, Rull, Turull, aquells joves, joves avui encara, que són polítics perquè els dol Catalunya.

L’emoció m’envaí. Potser perquè puc tenir l’edat de la seva mare i perquè n’estaria orgullosa de ser-ho, vaig compartir el seu patiment, el la “marona” d’en Rull, el de les mares de totes les preses i presos polítics. I aquell moment increïble em va fer veure la política d’altra manera. Vaig pensar que havia mort la vella política, que havia nascut una nova manera de viure-la, que la tendresa amalgamada amb la passió potser d’ara endavant seria la forma humanista de la Nova Política.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *