Mama!, tinc la pesta?

He somniat que pels carrers de la ciutat uns rars ocells de colors vius picotejaven el terra, de sobte , per espant meu, s’han convertit en unes enormes rates negres d’aspecte ferotge. I amb el cor encongit m’he despertat.

Rates negres?, ¿seran les mateixes que causaren fa segles aquella esgarrifosa pandèmia que delmà la població catalana, sense distincions de cap mena, portant la mort a joves, grans, pagesos, botiguers i menestrals?… Governants de l’època llunyana decidiren sacrificar els gats de viles i pobles , proclamant que els àgils felins eren portadors de la maligna pesta. Decisió fatal , puix les rates creixeren en greix i nombre i camparen per cases i carrers, mentre que els quatre gats supervivents de l’ominosa proclama s’aixoplugaren en amagatalls a l’espera de millors temps, puix sabien que , passada la pesta, mentre hi haguessin rates hi hauria gats.

Mama!, érem , era com una gata jo?. No, mama, ja sé que mai no he estat una gata maula… volia dir si sóc per a sa Donna com els gats de la pandèmia. Potser sí que tens raó, hi ha qui confon gats amb rates . En qualsevol cas, et pregunto

Mama!, tinc la pesta? i això s’encomana?…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *