la primera comunió

Hom comenta que aquesta primavera és poca primavera, que no sembla el que en diu l’etimologia, el primer estiu. Les botigues se’n queixen, la grisor del cel foragita la clientela i també els colors de la ciutat cendrosos per la pols. A poc a poc han anat desapareixent dels carrers aquells estols de nenes vestides de blanc, petites núvies innocents, i aquells mariners en miniatura, de gest forçat i incòmode. Eren els nens i nenes que celebraven el dia de la Primera comunió, el somriure del mes de maig, el de les flors, que per a molts era la data en què deixaven enrere la seva infantesa.

“La nena va fer la Primera comunió un mes de maig pocs dies després d’haver estrenat els set anys, era petita i remenuda, la va fer amb el Santet que en tenia gairebé deu. Conserva en una capsa de cartró, al lloc de l’altell on allò que hi entra ja no ha de sortir, el vestit d’organdí blanc que per la mida podria haver estat un vestit de nina pepona de l’època, la bosseta on portà les estampetes-recordatori del dia i un petit missal de nacrina blanc.

Aquell dia el Santet estava malalt, molt enfebrat, gairebé no podia mantenir-se dempeus;. El Santet tenia aquestes coses, quan arribava un dia molt assenyalat es posava malalt,”els nervis de l’emoció” deia entendrida la mama. La nena passà per alguns pisos de l’escala per a donar a les veïnes el recordatori, una li regalà una tauleta de xocolata… Una escala de gent treballadora de l’Eixample nou.

No era temps de regals, la vida era dura en aquells primers temps de postguerra. Però el papa li regalà una ploma estilogràfica al Santet i la mama , amb un retall de l’organdí, va fer per a la nina de cel·luloide un vestidet de comunió com el de la nena . Fou un dia de festa per a ella, la festa era els petits tirabuixons que la mama li havia pentinat i el vestit blanc d’organdí, llarg com el de les fades dels llibres de contes que llegia, li hagués agradat dur-lo tot el dia fins a l’hora d’anar a dormir, però no pogué fer-ho. Calia conservar el vestit net per anar a fer-se la fotografia quan el Santet es trobés bé. ”

Diuen que enguany  quasi no hi ha primavera. Diuen que enguany no se sent l’olor de gespa tallada. Ella guarda en una capsa de cartró i en una vella fotografia el record d’una primavera llunyana, d’olor i color de mel.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *