Les notes en blau. El blues, el lament musical.

 

The blue devils. Els dimonis blaus era el nom al segle XVII que els anglesos donaven a les al·lucinacions companyes de l’abús de l’alcohol, més tard foren blaus els dimonis de la depressió i la tristesa. I blaus foren els cants dels esclaus negres arrancats de la seva terra africana per a servir i treballar als camps dels amos blancs de l’Amèrica del Nord.

Els esclaus africans es comuniquen entre ells mentre treballen al camp amb el cant rítmic, polifònic que cantaven al llunyà Senegal o Gàmbia, la casa on mai retornaran. El trist lament ressona construint un diàleg comunitari, tres versos de mots repetits, crida i tornada,

I got the blues so bad,    it hurts my feet to walk                                                                                               I got the blues so bad,    it hurts my feet to walk                                                                                               This house is on my brain,    it hurts my tongue to talk

Crit i silenci i crit. Cada nota, cada tonalitat, cada silenci és l’expressió d’una emoció. El blues, les històries de color blau, el color romàntic de la tristesa, la melancolia, l’etern anhel de llibertat.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *