Les celles foren “ceies”(i ho són encara)

 

La nena deia “velles” i “abelles”però deia (ho aprengué dels grans) “ceies”. La “ceia”era la part amb pèls que seguia l’arc superior de l’ull; hi havia celles de gruix desordenat i considerable i n’hi havia de línia fina. Hi havia homes que no tenien dues celles sinó una de sola que donava ombra als ulls i al nas, eren homes de semblant adust que duien la gran cella com un signe de virilitat; hi havia dones que no en tenien, eren les que ,seguint la moda dels anys ’30 , instaurada per les actrius del primer cinema i les vedettes de revista del Paral·lel, es depilaren les celles fins a l’últim pèl, ignorant que les perdien per sempre, que la moda també es perdria i que haurien de pintar-se unes celles maldestres amb un llapis negre.

Durant més de 70 anys les celles no han tingut història al nostre país. Però vet-aquí que avui les celles han ressuscitat com un preuat ornament del rostre d’homes i dones: hi ha plantilles que cal resseguir per a donar a la línia peluda la forma desitjada, si hi ha pèls blancs es tenyeixen, es poden perfilar amb efectes especials o tatuar-se. Els homes, metro, hiper, alfa i hipster, s’han abraonat a la nova moda, els més proclius han estat els esportistes que han seguit motlles idèntics, han fet desaparèixer l’ entrecell i han fet triomfar les celles ben dibuixades i netes.

I quan la nena ja grandeta aprengué a escriure en la seva llengua i descobrí que les “ceies” eren celles, les entafonà en el forat on havia colgat “bussón” i “txubasquero” esperant que hi reposéssin per sempre més. Però , aisenyor!, la parla és rebel i tossuda i encara avui, en aquest any fabrià, aquella dona que fou la nena a les celles les diu “ceies”. I que en Pompeu la perdoni.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *