L’esternut descristianitzat

 

 

“Atxís!…Jesús!”.

La nena no conegué altra resposta a l’esternut que el sagrat nom, un acte reflex heretat. Cal entendre que en aquell temps el nacionalcatolicisme imperava i la breu jaculatòria era l’única esperada. La mare li havia explicat que segles enrere sobrevingué una pesta terrible que matava grans i petits, nobles i vassalls, la negra mort assolava el país  i no hi havia ni frares ni frarets prou per a perdonar els pecats dels moribunds i obrir-los la porta del purgatori. El gran mal s’apoderava dels desgraciats  que exhalaven l’últim alè amb un gran esternut per on l’ànima es deslliurava del cos, i la bona gent en  escoltar el terrible senyal de la mort deia pietosament “Jesús!”, com una breu jaculatòria que pogués retornar-los la pau.

Però vet aquí que anys i anys passaren i a les acaballes de la dictadura sense cap mena de consigna les gents quan sentiren “Atxís!” respongueren “Salut!”, com una mena d’estrena de llibertat, com si aquell “Salut!”trenqués amb el catolicisme obligat i s’identifiqués amb una mena de neo-laicisme republicà. I d’eixa manera el vell “Atxís!…Jesús” donà pas a l'”Atxís!…Salut!”.

“Atxís!…Salut!”.

No era pas una novetat la nova jaculatòria convertida en una salutació, així ho feien els romans republicans i més tard els de la Roma imperial, “Salut!” com a mostra de cortesia deien a qui esternudava, per a desitjar que es complís el bon auguri que l’esternut simbolitzava, i abans respongueren també de la mateixa manera els grecs i d’altres molt antics ancestres nostres. El que ens mostra que allò vell sempre torna i que l’esternut és cosa antiga.

(I aquella nena, avui una dona gran, mai no confessarà que a casa quan sent “Atxís!” respon de manera automàtica “Jesús!”)

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *