Maria Josepa Massanés, primera poeta reconeguda (1811-1887). 1.

 

Podria haver estat la seva una història dickensiana, o la simple història d’una dona anònima. Fou una nena òrfena de mare als cinc anys, de pare militar desterrat, educada de manera estricta pels avis en una Barcelona humil de començaments del segle XIX; fou una dona d’ulls cansats  per la feina de brodadora que nena encara es veié obligada per necessitat a realitzar, de cremades al cos com a memòria perenne del seu valor en rescatar l’àvia del foc que cremà la llar. La vida de Maria Josepa Massanés i Dalmau podia haver estat la història d’una dona sense història pròpia sotmesa a les normes d’una rígida societat, però no fou pas així.

Maria josepa Massanés no fou una dona invisible, malgrat les vicissituds de la infància i joventut obtingué fama literària en vida fins a ésser la primera amb nom propi de l’escàs nombre de dones que ocupen un lloc a les antologies de poesia catalana. Visqué entre dos móns, el reservat a les dones per la societat de l’època i el món nou de llibertat que ella mateixa construïa; visqué entre i amb dues consciències, la consagrada a la vida domèstica , llar, esposa i mare, d’acord amb la moral exigida i la rebel prefeminista teixida amb la poesia, l’educació i l’amor a Catalunya.

Nascuda l’any 1811 a Tarragona en un entorn liberal que hagué d’abandonar als cinc anys, morta la mare i desterrat el pare, per anar a viure amb els avis a Barcelona, Josepa passà la mena d’infància i joventut que la moral i les estretors econòmiques reservaven a la dona; aprengué de costura, treballà de brodadora i cregué que aquelles cremades visibles al seu cos no la farien conèixer ni el matrimoni ni els fills i malgrat tot el seu esperit la feia veure el món d’una manera diferent, llegia, escrivia, feia poesia i amb vells llibres aprengué italià, francès i llatí i s’adonà que l’alliberament de la dona necessitava de l’eina de l’educació més enllà dels dos anys que les nenes passaven a l’escola, amb una mestra per a150 alumnes. Quan tenia 22 anys el pare, amnistiat, retornà de França, l’animà a escriure i a relacionar-se amb les dones intel·lectuals de l’època. Col·laborà a diaris i començà a ésser coneguda; malgrat que la seva llengua era la catalana escrivia en aquells anys en castellà i en castellà publicà una poesia que obtingué un èxit extraordinari,  llegida a les escoles i traduïda a l’anglès als Estats Units on els alumnes l’aprenien de cor, “El beso maternal”, amb un deix moral i romàntic com aquestes estrofes mostren:

Diera mi amor en la tierra,/ Belleza, si la tuviera,/ Mi dicha, mi vida entera/ Por un beso maternal;/ Más que fuera el esqueleto/ Que de la huesa se alzara /El que tierno me besara/ con su boca sepulcral.

Tenia 26 anys; la seva vida canvià.

(seguirà)

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *