La comtessa ermitana. Elionor d’Urgell. 2.

 

Un esbós de somriure il·lumina per uns instants els lívids llavis. Veu la imatge d’una dona bellíssima de 30 anys, afalagada quan l’oncle Martí, el rei, la vol casar amb el primogènit del rei de Portugal; el destí, o Déu potser, rectifica, no ho permeté, lligada per sempre al destí d’en Jaume i al del casal dels comtes d’Urgell.

Elisabet, la germana gran, és l’abadessa del monestir de Sixena, Cecília , la petita, és a Balaguer, amb tota la família, quan pateixen el setge terrible de les tropes de l’infant Ferrando de Castella, nomenat rei de la Corona d’Aragó a Casp. Els murs del castell Formós no són prou defensa per a evitar la gran desfeta, els prohoms del comtat es veuen vençuts i Jaume ha de claudicar. És el 31 d’octubre de 1413, el dia i l’any que tot s’ha perdut, la data funesta quan Jaume es veu obligat, sense forces, a rendir-se, escolta encara avui les tristes paraules abans d’abandonar el castell que el seu germà plorant pronuncia: “Pròmens, no cureu. Jo us coman la muller e mes filles, car la mia persona extincta és, e perduda, e no ha recobre algú”.  Ferrando vol més.

Ella, Elionor dAragó i Montferrat, senyora de Menàrguens, Vilbes, Os, Montmagestre … filla del comte d’Urgell Pere II i de Margarida de Montferrat, és obligada a postrar-se aquell mateix dia davant de Ferrando, amb Cecília, amb sa mare, Margarida, amb Elisabet l’esposa d’en Jaume i les dues filletes i el mateix Jaume genolls en terra demanant-li misericòrdia. Debades. No hi ha perdó sinó judici i condemna. Elionor mira cap al cel sense veure, la negra tos l’ofega, el cor li batega amb força, mentre les imatges de la seva vida anterior se succeeixen. És amb tota la família forçada a assistir al judici contra en Jaume a Lleida el 6 de novembre, sent amb horror la condemna de l’empresonament perpetu del bon germà, el seu trasllat encadenat al castell d’Uruenya, i no l’ha tornat a veure, i elles, les dones, esposa, mare i germanes són humiliades, confiscades les terres, cases, béns, vestits, la roba de llit … són reduïdes a la més extremada pobresa. I obligades a formar part del seguici que acompanya Ferrando de Antequera a les festes de coronació. Pobres, mal vestides, humiliades cruelment.

Quasi no distingeix les dones que l’acompanyen. Té pressa per recordar, la febre, les llàgrimes i un dolor profund al pit anuncien que la vida se li escapa i les imatges d’allò viscut no han acabat encara.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *