La caldera ja funciona. Estic perdent l’autocontrol, dubto. Dubto de les meves forces, reaccions, accions. Des que l’Antoni morí, encara no han passat tres mesos, el meu entorn ha descobert que tinc 90 anys i l’alarma ha saltat. No surtis, fa fred -en fa, és ben veritat-, el dia enfosqueix ràpid, on vols anar, sola?, tens 90 anys, pots caure, el terra rellisca, tens 90 anys… Els tinc des del dia 16 d’abril, són diferents aquests 90 anys d’hivern que els 90 de la primavera?. La meva fortalesa de fa uns mesos era només l’eina necessària per a enfortir la debilitat de l’Antoni?, no era real, doncs. No surtis, no facis. I em costa dormir, la nit no és un seguit de temps calm, buit, un pou on descansar, és una partitura sincopada que té forma de bucle i no permet el somni; la nit no té relat ni color. He perdut la capacitat de somiar potser, de viure històries, de crear imatges, de multiplicar la realitat del viscut amb la del somni.
L’aigua de la caldera ha deixat de fugir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!