Vella. La paraula em desagrada, substantiu i adjectiu alhora. No em sé dir “soc vella”, soc gran però. “Gran” no indica, deteriorament, no és un diminutiu, com sí que ho és l’origen de la paraula,”vetula”. Vell és el contrari de nou. En llatí, la mare de la nostra llengua maltractada , fou així, vell oposat a nou, senex a iuvenis. Només el poeta podia entendre-ho, “m’enamora el vell”. L’oposició poètica: “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.
No goso de dir en veu alta “sóc vella” malgrat ser-ho: duc audífons, em costa tancar el puny de la mà esquerra, si caigués al terra no em podria aixecar sense ajut, el Nadal em fa basarda. Aquestes tardes d’hivern se’m fan llargues, em veig diferent, vella, quan em miro al mirall. I no em veia vella fa tres mesos, la seva mirada era la de sempre, la de feia 65 anys, em veia com havia estat, com era. Ja no hi és i jo ja no sóc qui era.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!