Montiel és
dona vital,
sempre disposta
per ser la més
servicial
a tota costa.
Dona de camp,
ha dut la vida
molt endurida
pel fred, la fam
i la labor
de llaurador.
Però complits
uns anys lluïts,
tot al voltant
li va rodant
i perd els dies
sense energies.
Si de matí
s’alça contenta
i amb forces noves,
amb poques hores
tot la turmenta
com un botxí.
Res no pot fer
fins al final;
en el quefer
més matinal
mostra un comport
sencer i fort.
En acabant,
un greu mareig
la va deixant
en un bloqueig,
tota impedida
per fer seguida.
Viu impotent
pel més sever
condemnament
que dona activa
pot patir, ser
improductiva.
Després, la filla,
quan s’enconquilla
a edat mitjana,
també s’aplana
pel vectigal
del mateix mal.
Amb la consulta
a un que l’ausculta,
d’immediat
s’ha tret la pista
del que ha passat,
va perdent vista.
I de seguida
li ve a la ment
el molt cruel
tram de la vida
que Montiel
patí greument.
Visqué un turment,
sempre malalta
i amb vomiteres,
quan solament
li feia falta
posar-se ulleres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!