Un germà meu
s’està morint,
la malaltia
es fa més greu
i el va esllanguint
de dia en dia.
Baixe al jardí
on el Sol brilla
i el gessamí
ol a vainilla.
La meua filla
ve cap a mi.
-“Pare, t’he vist
sol i jo vull
acompanyar-te.
Pare, no vull
que estigues trist,
puc abraçar-te?”.
-“Sí, filla, sí,
no hi ha mai res
del món que a mi
m’agrade més
que una abraçada
teua, estimada!”.
Tot l’or del món
no pot pagar
eixe segon
tan singular
d’exquisidesa,
d’amor, tendresa…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!