Carles Subiela

lletres...

21 de setembre de 2016
0 comentaris

AMANDA

Un germà meu
s’està morint,
la malaltia
es fa més greu
i el va esllanguint
de dia en dia.

Baixe al jardí
on el Sol brilla
i el gessamí
ol a vainilla.
La meua filla
ve cap a mi.

-“Pare, t’he vist
sol i jo vull
acompanyar-te.
Pare, no vull
que estigues trist,
puc abraçar-te?”.

-“Sí, filla, sí,
no hi ha mai res
del món que a mi
m’agrade més
que una abraçada
teua, estimada!”.

Tot l’or del món
no pot pagar
eixe segon
tan singular
d’exquisidesa,
d’amor, tendresa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!