L'últim que apagui el llum

Serà que sempre he estat entre els que mai no han sabut si tindran feina l’any vinent o no; serà perquè sóc dels que creuen que un mòbil t’ha de durar almenys dos o tres anys; serà perquè m’agraden els restaurants barats – especialment els orientals – prendre birres a llocs cutres o, com faig darrerament, fer un tè, que costa un euro, a un bar marroquí atrotinat al Raval. Serà perquè el meu cotxe em va costar 800 euros (vuit-cents, he dit) i va com una seda; perquè tiro quasi sempre de transport públic… Serà perquè només tinc un parell de sabates, quatre samarretes (iguals) del Decathlon, pantalons de mercadillo i compro al Mercadona i a final de mes al Dia. Serà perquè sempre he viscut de lloguer i els meus amics i amigues són tan pringats com jo…  que a mi la crisi no em ve de nou. Benvinguts i benvingudes al món dels vuit milions d’arreplegats.

Si a casa vostra entren 28.450 euros a l’any ja formeu part dels no pobres. (tot i que això són dos sous mileuristes amb 14 pagues). I el 49,4% de les llars catalanes no arriben a aquest nivell, segons dades oficials de 2008. I ara llegeixo que 180.000 famílies perdran la seva casa abans que acabi l’any…

En tot cas, el que m’indigna és que, veient amenaçats el seu tren de vida (insostenible, per cert) la classe mèdica, funcionaris (mestres, professors, policies, per citar-ne uns pocs) i professionals posen el crit al cel, fan el ploramiques i diuen que això no pot ser, que ells no han provocat la crisi… N’esteu segurs?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!