Carles Bassaganya i Serra

Al nostre país, com a tot Europa, el substrat religiós és present i impregna una part de la vida diària. Doncs bé, encara que el qui escriu es declara en aquest moment de la vida com a no creient, i en conseqüència no és practicant de la religió majoritària del país, ni de cap altra, reclamo el respecte, coneixement i valors que el fet religiós (des d’una òptica cívica i també cultural) comporta. Així, en més d’una ocasió he conegut persones que per demostrar un hiperateisme, acaben tenint comportaments més dignes d’una antiinquisició injustificada o fins i tot, contraproduent per la cohesió social. A més, cal recordar-nos que l’església catòlica, almenys una part, va tenir un paper important de mentors i protectors del factor i concepció cultural catalana en èpoques complicades, com també és veritat que una altra part de l’església catòlica va col·laborar a la callada just amb el contrari. Que haguem convertit determinades reivindicacions de laïcisme, amb la ignorància, atac o menyspreu al pòsit cristià del país, com a mínim, ens hauria de comportar asseure’ns com a societat en un divan perquè ens psicoanalitzessin, tot i que la patologia és fàcil de diagnosticar. Insisteixo, això ho dic des de l’òptica d’una persona, que és “pujada” per entorn i família,com a creient, que ha rebut bona part dels sagraments catòlics, que durant anys és practicant, i fins i tot escolà del monestir, però que la visió i el fet vital de la religió, tal com és viscuda per la corrent majoritària, de mica en mica, l’abandono fins a quedar-se reclosa en l’esfera més íntima possible. Sóc creient en la persona i de la persona, sóc creient dels humanistes. Però bé, tornant al fil del què deia…

És curiós comprovar com moltes societats, nacionals i locals, s’han d’acabar inventant fets culturals-turístics per atreure l’atenció i a vegades configurar un cert discurs d’identitat. Sense anar més lluny, aquest dissabte passat vaig assistir a una nova versió control+C, control+V, o sigui, copiar i enganxar, d’un mercat medieval al centre històric de La Seu d’Urgell. Aquests mercats medievals, sempre amb alguna suposada especificitat fictícia, el naixement de Guifré el Pilós, la consagració d’alguna ciutat o l’arribada el Bisbe Ermengol…es van repetint, amb no massa valor afegit. Fins i tot, conec ajuntaments que s’acaben inventant festes amb poca arrel, i que suposen un esforç de creativitat i també de recursos, sobretot econòmics. Doncs bé, perquè no s’aprofita més aquestes festes d’origen religiós per crear identitat, flux turístic i moviment econòmic. L’Ajuntament de Barcelona, des de fa uns anys, ha anat per aquesta línia en aquesta festa popular. Així, s’implica en la promoció de la festa, la promociona en material editat i “l’ordena” estèticament, identificant amb una imatge corporativa, tots els patis interiors on balla un ou, per tal de situar en un circuit els ous de l’arxiu de la corona d’Aragó, el del pati de l’arxiu històric de la ciutat o del claustre de la catedral… Per cert, el secret perquè l’ou vagi surant per sobre el broll d’aigua me’l van explicar: l’ou se li fa un petit forat, es succiona la clara i el rovell, després es torna a tapar amb cera, perquè quedi ben segellat… i el principi o llei de Bernouilli fa la resta. O sigui, que la pressió atmosfèrica és major que la del xorro d’aigua, i l’ou és atret cap a l’interior. Quan perd l’equilibri, l’ou cau i a través d’un cistell torna a encaixar just sobre el sortidor, fent que el xorro d’aigua torni a impulsar l’ou. Per tant, sense mercat medieval al centre de Barcelona, i aprofitant un fet, que cadascú el pot viure com vulgui, religiós, turístic, cultural, per observar la decoració floral… acaba essent un veritable espectacle de turistes, de gent, d’identitat, de…