Carles Bassaganya i Serra
"Si llampega a marina, procura pa i farina"
En contra de l?assemblearisme i formes del congrés d?Esquerra
Aquest dissabte Esquerra va perdre. Ben bé no sé calcular ni quantitats, ni la unitat de mesura que pertoca, però tinc la sensació que a esquerra vam perdre alguna cosa. De fet, es té la convenció política que en un congrés normalment s’hi va a guanyar. S’hi guanya musculatura, cohesió, impacte públic, impregnació de discurs a la societat. En termes polítics col·loquials, un congrés és una espècie de dinar de festa major, on la família que fa temps que no es troba, ho fa amb voluntat de fer pinya, i com que tant sols són tres o quatre hores, tenir un dinar en pau parlant el mínim de política (quan hi ha posicions antagòniques) i tampoc de futbol (si hi ha una barreja de pericos, barcelonistes i madridistes). Doncs bé, el dinar de família d’aquest dissabte a esquerra, va acabar amb què quan van portar la minuta hi havia discussions sobre l’ordre dels plats, posteriorment sobre el nombre de plats i finalment no hi va haver ni entesa sobre els cuiners que havien de preparar, ja no tot el menú, sinó el dels propers 4 anys. //// segueix////
Per mi hi ha quatre aspectes que no em van satisfer:
- La demagògia de la unitat.
Van ser moltes setmanes, abans de l’elecció del president i secretari general, que totes les opcions, totes, van fer crida i prèdiques a salvaguardar la unitat i el respecte al resultat. Doncs bé, això no va durar ni una setmana. Amb una estratègia d’erosió a la candidatura que va guanyar, es va fer front comú i suposadament antinatura, pel consell nacional de tres contra un. O fins i tot, l’estratègia d’ei de voler portar en el ple del congrés, esmenes pel simple fet d’intentar desgastar el màxim possible a la ponència estratègica.
- Xiulada a les formacions convidades
Em vaig avergonyir que una part, però un part important i sonora, es dediquessin a xiular a les organitzacions i partits convidats. No entenc com hi pot haver gent amb tanta poca democràcia, sentit comú i respecte… increïble, i a més, vaig poder comprovar que no només havia estat jo a qui li havia fet vergonya la situació, sinó que m’atreviria a dir que era molt majoritari. La presidenta de la taula, l’Anna Simó, tot i intentar-ho no va ser suficient per aturar l’agressió verbal.
- El model o sistema assembleari per la presa de decisions
Si mai havia arribar a tenir algun dubte, em sembla que no, després d’aquest dissabte em declaro oberta i nítidament antiassembleari. De fet, ja vaig ser conseqüent al congrés de Lleida i en diferents fòrums que he tingut ocasió ho he defensat, però la presa de decisions a través d’aquest sistema no és eficient, no és plural i és impregnada per la demagògica de l’oratòria i verbalitat fàcil. La governança d’una organització tant important, no pot ser supeditada a un sistema que perd i vessa per totes bandes. La democràcia orgànica i participativa ha de ser possible, és possible, per altres mètodes que no aquest. A més, crec que pel respecte al president i secretari general sortints, hi havia algunes intervencions que hagués estat bé i necessari que passessin un previ psicotècnic. Aquestes actituds erosionen, ridiculitzen i no construeixen, destrueixen.
- El fratricidi de Xavier Vendrell.
Qualsevol associació, entitat o institució que es carrega una de les persones que l’ha estat dirigint en llocs d’alta responsabilitat, i que ha tingut una funció també de representació, essent l’organització capaç amb l’assassinat, encara a cos present, dedicar-se a aplaudir o vanagloriar-se’n, és una organització amb tics de malaltia, poc generosa i amb procés de necessitar respiració assistida. He de reconèixer, que el discurs d’en Vendrell, un cop l’assemblea l’havia executat en públic, em va emocionar i ha demostrat amb totes les declaracions d’aquests dies posteriors, ser una persona que s’estima el partit com el que més. Amb això no em posiciono amb el fons de la qüestió sinó amb la forma, que també em sembla molt important.
Per últim, estic convençut que això es pot recuperar. De fet, tenim un president que si hi ha posat la banya, no la traurà fins a recuperar una línia positiva i sostenible. La majoria estem per això.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1. Pel que fa al pacte “antinatura”, em sembla una expressió desafortunada. Tots som companys i companyes de partit i no trobo que un pacte entre ERC Futur, Reagrupament i EI sigui un pacte antinatura. ¿Com en diries, doncs, d’un pacte entre un partit independentista i un altre d’obediència espanyola? D’altra banda, malgrat els pactes, tothom pot votar qui vulgui. Per això, tan legítim és votar com a conseller/a en Jordi Castells, en Sebastià Datzira, l’Elisenda Paluzie o qualsevol membre de Gent d’Esquerra.
2. Esquerra Independentista va portar esmenes al Congrés en la línia del que ja expressava en el seu llibre col·lectiu “Independència 2014”, que de ben segur has llegit. Si ho va fer, va ser perquè la ponència “estratègica” del partit no aprofundia en aspectes claus per al futur del partit i del país. Encara més: tant si van ser aprovades (la 21, amb 400 vots de diferència; la 22, amb 427 vots de diferència), com si no ho van ser (la 27, per 714 vots per sota), totes són aportacions cabdals al debat.
3. Sobre la xiulada, totalment d’acord que no pots xiular qui convides. De tota manera, ens/us hauria de fer reflexionar que Miquel Iceta, per les seves opinions i actitud escassament catalanistes, no és sant de la devoció d’un nombre important de la militància. No et dic res, doncs, què en deuen opinar una altra part gens desdenyable dels qui han deixat de votar-nos. 4.Esquerra m’agrada precisament perquè és assembleària (tèbiament, és clar), però ara més, arran de l’aprovació de l’esmena 22: les grans decisions (política de pactes, posició polítics sobre referèndums…), les hem de decidir entre tots. M’imagino que d’aquí un any tornareu a intentar fer un partit jeràrquic, menys participatiu, com són PSC o CIU. Com bé et pots imaginar, estarem defensant postures diferents. 5. Possiblement alguna interpel·lació al president o al secretari general no va ser gaire correcta. A mi em va semblar pitjor un comentari que va titllar les JERC d’ETT de col·locació. Crec que per casos puntuals, no pots carregar-te el treball de tots els i les joves. També, de la mateixa manera, algunes de les actuacions i paraules dels nostres dirigents poden haver ferit una part notable de la militància en els dos darrers anys. Es tracta que entre tots i totes trobem la mesura de totes les coses.
6. Tema Vendrell: no el conec personalment i em sembla indiscutible la seva vocació política i voluntat de treball. Però també hem de tenir clares tres coses: (a) si no ha sortit com a membre de l’executiva és perquè gent del sector Gent d’Esquerra hi ha votat en contra; (b) si tenia tanta gent girada, no se l’hauria d’haver exposat a un possible càstig públic; c) la democràcia és això, tu et presentes, i la gent et pot escollir, o no. Senzillament.
Res més.
caram, amb aquesta explicació que dónes encara em treuré el carnet del partit: això cada vegada més s’assembla a les lluites internes del partit comunista soviètic, només falta sang i fetge. No voldria perdre-m’ho de cap manera.
Ara seriosament (de fet no se si la política, els polítics, els partits, els socis i simpatitzants eeeh es poden agafar més seriosament que una colla d’afeccionats radicals de qualsevol equip de futbol…) crec que val més desdramatitzar la situació no?
si no us funciona el sistema assambleari és perquè el teniu mal muntat i mentre tot és una bassa d’oli o no rasqueu bola no hi ha cap problema, però quan comencen a moure’s cadires i la gent té por de fer tard al repartiment del sopar les veus discordants sorgeixen de tot arreu. Els teòrics del teu partit haurien d’analitzar-ho i millorar el sistema, que per això deuen cobrar oi?
I sinó sempre us quedarà fer una fotocopia dels altres i endavant, tampoc els hi va tant malament…
apa salut i a reveure,
Carles, l’assemblearisme no és eficient, però cal trobar un equilibri entre aquesta eficiència i la participació massiva de la militància, per assegurar que les decisions no estiguin sempre en mans de l’aparell. Les eleccions del dia 7 són un primer pas, però caldria buscar altres mecanismes de participació abans de carregar-nos l’assemblearisme. No tinc la solució…