Carles Bassaganya i Serra

Punt de partida: el què vol ERC és un ministeri propi d’economia, o sigui, volem unes finances pròpies d’un estat independent. Mentrestant no arribi, el nostre partit sempre ha defensat, en l’actual estat autonòmic, el model del concert econòmic. Ens sembla que és possible, una part de l’estat espanyol actual (País Basc i Navarra) estan en aquesta lògica, i ens sembla que aquesta solució seria la més justa i sobretot la que permetria als ciutadans, empreses, infraestructures, serveis públics del país, estar a l’alçada que necessitem, que els correspon i que sobretot ja generem. Malgrat tot, ara el terreny de joc d’aquesta negociació era un altre, el de l’estatut de 2006. Aquest estatut producte de la retallada Mas-Zp, va patir les mutilacions de tothom conegudes. És el què és, i sobretot és el que s’ha hagut d’administrar amb intel·ligència, amb fermesa i constantment amb moltes subordinacions de caràcter tacticista d’alguns partits que suposadament són d’obediència i defensors dels interessos de Catalunya.////segueix////

Com algú deia fa unes setmanes, pel nostre partit, però també pel país, l’acord de finançament és una victòria parcial, que ens ajuda acostar a la victòria global, que al principi d’aquest text he situat de forma clara. Després que ERC s’hagi passat més de vint anys reclamant, en solitari, la publicació de les balances fiscals ,vàrem aconseguir que l’estat espanyol reconegués el dèficit amb Catalunya ara fa un any, clarament una nova victòria parcial i punt de partida per assolir la fita d’aquesta darrera setmana.

No ha estat fàcil assolir un acord de finançament que tenia una base negociadora feble, ja que l’eina de pressió, “l’estatut de la moncloa” va tallar la possibilitat de bilateralitat amb l’estat. Aquesta supeditació a la Llei orgància de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) i el filtre del Consell de política fiscal i financera, eren lloses molt pesades per acabar aconseguint un resultat més enllà del què prometia l’estat, una continuació de model, una continuació de les engrunes. Però no ha estat així per una raó contundent i que ha quedat clara en tot el procés: un èxit col·legiat i col·lectiu en què el Govern i el titular d’economia no ha anat a tancar un acord ràpid a qualsevol preu (com el govern català tenia acostumat a l’executiu espanyol amb no poques vegades); i sobretot amb uns darrers quinze dies on esquerra, sobretot encapçalat pel seu president Puigcercós, va posar els requisits perquè es pogués acceptar la proposta per part catalana. Catalunya millora la seva posició un cop fet l’anivellament i es posa ja el primer any, 102% aquest 2009, sobre la mitjana de les comunitats espanyoles arribant al 105.6% el 2012. S’introdueix en el canvi de model reconèixer el pes de població, el pes d les targetes sanitàries i la població escolar, per tant, s’introdueix indirectament la causa immigració en el model. I finalment, pel què fa a xifres s’aconsegueixen més de 3.800 milions d’euros el quart any, que sumat a les inversions de la disposició addicional tercera s’arriba als 5.000 milions d’euros, que és justament una tercera part del dèficit fiscal que suporta Catalunya i que era el compromís d’esquerra a nivell públic.

Esquerra va arriscar, posant números i objectius clars. Això suposava que si no es complien, no es donava recolzament i suposava sacrificis clars i repercussions negatives pel nostre partit, a qui hi ha gent que li agrada estereotipar. Aquests darrers dies, i un cop aconseguida la victòria parcial, s’ha de reconèixer que també hem tingut moltes felicitacions i reconeixements públics, fins i tot per un bon nombre d’opinadors mediàtics o tertulians. Ara només falta que els partits catalans continuïin no prioritzant interessos no generals i sí els del país, és la única forma d’ajudar a combatre, per exemple, les 1595 persones que al Ripollès estan a l’atur. Segur que Esquerra continuarà prioritzant els interessos de país. I la resta?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!