Carles Bassaganya i Serra

Aquest passat dissabte vaig assistir, convidat per part del Consell Comarcal del Ripollès, a la quarta Diada del Ripollès, o festa de la comarca. La necessitat de fer una mena “d’alberdi eguna” o dia de la pàtria ripollesa, va sortir com una de les conclusions que en el 2003 i 2004 es va confeccionar a través del pla estratègic de foment del sector terciari de la comarca. En concret, la diagnosi del mateix pla, identificava una poca cohesió comarcal i de les mateixes polítiques institucionals, tant dels ens locals, com dels supramunicipals. Doncs bé, d’aquell treball impulsat pel Consorci Ripollès desenvolupament, en aquell moment presidit per en Miquel Sitjar, en van sortir una sèrie d’accions que amb més o menys originalitat, interès i encert, s’han anat tirant endavant. ////segueix////

És innegable que hi ha hagut una poca consciència comarcal, almenys contemporàniament. Per mi, són diferents les raons per arribar a la situació d’una poc sentiment comarcal:

–          l’orografia de la comarca. Els dos rius, les diferents valls de la comarca i la no connexió física de les capçaleres

–          un lideratge de la capital de la comarca dèbil o poc generós. Segurament és més fàcil ser generós quan tens la sensació que la situació t’és favorable i probablement Ripoll, en massa ocasions, ha estat massa a la defensiva i egoista en les seves actuacions

–          unes personalitats locals potents. No només la de Sant Joan, sinó la mateixa de Camprodon i en aquests darrers anys la de la Vall, la pròpia identitat de Ribes o fins i tot Planoles,…

–          unes institucions amb poca visió comarcal. Massa sovint també dèbils i massa esbiaxades, i aquí s’ha de reivindicar la feina que ha fet el Consell Comarcal

–          el substrat. D’entrada ja és una senyal que la nostra comarca històricament depengués de tres bisbats. El d’Urgell per la Vall de Ribes, el de Vic per la zona central de la comarca, i el de Girona per bona part de la zona de Camprodon. Aquest últim límit readaptat a finals dels anys 80.

Però bé, tornant a la quarta festa comarcal, deixeu-me fer uns petits comentaris. D’entrada, s’ha vist que el format para i proinstitucional de les altres edicions no era sostenible. Per tant, s’ha intentat atacar diferents fronts, fent una festa per més segments de població, intentant ser més popular. Per tant, encertadament s’ha potenciat aquelles activitats que són un èxit, gegants de la comarca (a Campelles recordo que també en fou el plat fort), sardanes i concert jove al vespre. A l’acte més institucional, que es va fer a la sala de sessions de l’Ajuntament de Sant Joan, va consistir en un poc encertat parlament de l’alcalde, parlant de si el consell comarcal fa més o menys, i si fa el porta o porta o té assistents socials… una intervenció del President del Consell i les intervencions dels diputats de la comarca, explicant, segurament de forma massa llarga, el seu rol com a legisladors del país per la demarcació de Girona, i no del seu districte electoral (ai!!! Que en ens queda per fer una llei electoral!!!). La part que em va semblar més interessant va ser la cloenda d’aquest acte institucional, on el professor Ramon Alabau va fer un interessant i eclèctic viatge de textos literaris, arrelats a diferents municipis de la comarca. El del jesuïta pare Bertran parlant del Passeig Comte Guifré, o el d’un poema de Josep Picola glossant el Pont Vell, però també en Pere Gimferrer versant sobre Sant Pau de Segúries o… un llarg etcètera. Realment interessant, distret i sobretot molt publicable. 

Però bé, tot plegat per arribar a una certa sensació, que això de la festa de la comarca, per molt carinyo que hi posem, i almenys de moment, no deixa de ser un festa artificial. I potser si en aquest moment estem fent una festa artificial, en el fons és que vivim ja no en una “comarca ròtula” de Pau Vila, sinó que potser vivim en una comarca artificial. Necessària per altra banda, sobretot alhora de gestionar determinats serveis i planificar determinats usos. Però bé, segurament aquesta és una conclusió complicada d’explicitar en un sol post d’aquest humil i prudent bloc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!