17 de setembre de 2007
8 comentaris

Retorn al paradís

Després d’anys de no anar-hi, aquest estiu he tornat al meu paradís!!!

Un paradís real, on no tot és sempre bonic, però que amb la meva innocència d’abans i la meva lucidesa d’ara, era i és el meu paradís.

Allà era on podíem jugar al carrer a totes hores, on podia posar-me a l’aigua sempre que volgués, on no calia sopar o dinar i amb un entrepà ja passàvem, on podíem menjar peix i marisc sovint…

Ara encara ho valoro més ara, perquè és el lloc on puc dormir més hores, on puc somiar desperta, on puc gandulejar, on podia seure al balcó i mirar hores i mai avorrir-me…

És el meu paradís, net, lluent i blau…

D’aleshores a ara les coses han canviat en el meu paradís. La vida és diferent però no tant, les cases són les mateixes, el moll també. S’ha construït més, s’ha mort una palmera, hi ha gent que ha marxat, d’altres s’han fet grans i n’ha aparegut de nova!

Ja hi ha infants nous a Na Macaret, de sorpresa vaig conèixer el nen de n’E. i en de na M.. Quina emoció i quina barreja de sentiments! Com passa el temps…

Els nens que hi havia jugaven igual com nosaltres ho havíem fet: a l’arena, amb el poal i la pala, amb el salobre i un fil lligat a un ham. Mirava l’aiguo i pensava: espero que sempre hi hagi prou peixetó perquè tots els nens del futur puguin pescar alguna coseta…

El retorn va ser emocionant, sorprenent i melancòlic. Però molt bonic!!

Na macaret

M’assec al moll de fusta de Cala Molí i pesc donzelles amb els meus fills que somien sandokans i mobydicks.

Tenc les mans escatades de pics d’esparralls i salpes.

Retirat del món, del segle, escric amb la ventresca d’un anfossol l’elegia clara del salobre.

Sé que després de la sal i els solcs que el mar soscava en la pell dels dits és lleugera i càlida la ploma.

Travessaré Es Codolar, bussejaré al fons de Sa Nitja per trobar, colgada, entre algues, l’ànima blanca del mite.

No calaré a Cala’s Morts.

Com el vent que de Tíndari m’arriba perfumat de camamil·la, els anys sorrencs traginen pols de corc.

Ara passa un llaüt i un ca de pèl asprós m’ensuma ximple l’esca.

D’al·lot, Déu caminava sobre les aigües. El món feia olor d’encens. Encara no sabia que duim l’infern dins nosaltres ni caçava caderneres amb filacs i vesc.

Un dia, un amic meu va ofegar cinc moixets petits en el safareig verdós de l’hort de Can Virolla. Després van arribar a l’illa gent de mots triomfants que obrien síquies i solcaven l’espai d’arbres secs i fils.

Els tamarells van començar a morir-se. La neu no va tornar més. Al cine feien Quo vadis? i un fosquet de biblioteca fred vaig veure El crit de Munch.

Ara pesc donzelles amb els fills que riuen quan els cant alegre la cançó pirata de John Silver i em demanen qui era Billy Budd.

Vull oblidar que vaig llegir Genet. Negaré com sant Pere tres vegades Bataille.

Hi ha una tèquina amb rems que es podreix al canyís…

Es fa fosc i m’invent una vida ermitana.

Poema de Ponç Ponç del llibre "El salobre"

  1. que maco és tenir el racó dels nostres somnis on ens oblidem de tot i on el temps no passa… jo tinc el meu racó a Tarragona, les Borges del Camp, Mas Adela, un dels indrets més preciosos i més feliços de la meva vida…

  2. que maco és tenir el racó dels nostres somnis on ens oblidem de tot i on el temps no passa… jo tinc el meu racó a Tarragona, les Borges del Camp, Mas Adela, un dels indrets més preciosos i més feliços de la meva vida…

  3. El nostre passat és fantàstic… És una cosa que mai podrem tornar a
    tenir però que ningú ens el podrà robar. Serà nostre per sempre. I serà
    afortunat aquell que el sàpigui trobar i desgraciat aquell que l’oblidi
    o el menyspreïi, perquè al cap i a la fi, abans de morir és l’únic que
    ens pot arribar a quedar, el passat…

  4. M’ha agradat molt llegit el teu article, certament és fàcil d’imaginar com devia i potser encara és aquest paradís del qual parles quan llegeixes coses tan sentides. Jo també tinc el meu particular paradís d’infantesa (Clarà-Creixell), un lloc que em porta molts bons records però que, alhora, em produeix tristesa cada vegada que el veig des del tren, com a conseqüència de la salvatge transformació que ha patit (altres dirien "ha viscut") en blocs d’apartaments. El món canvia i nosaltres també.
    La pregunta és la següent: Ens hem de conformar amb paradís que associem a algunes de les etapes més felices de la nostra vida, com són la infantesa i la joventut? No podem fer res contra aquest món injust que es consumeix dia a dia? No és possible lluitar contra els interessos dels qui perpetuen la pobresa al món? No és possible, en definitiva, viure en un paradís de present i de futur? Els Obrint Pas ens en parlen en una de les seves cançons.
    Benvingut al paradís 
    Cares tristes al teu barri
    butxaques buides als matins
    somnis perduts entre naufragis
    silencis als parcs de l´oblit
    Benvingut al paradís
    Mentides als tele diaris
    assassinats de dones al seu pis
    cotxes cremats a l´extraradi
    sirenes i trets a les nits
    Benvingut al paradís
    Tristeses creuant les fronteres
    murs i helicòpters als deserts
    somriures compartint faveles
    racisme i odi als teus carrers
    Noticies bomba a la pantalla
    misèries que no es poden dir
    terroristes al Pentàgon
    pistolers a Wall Street
    Benvingut al paradís
    Desperta la fera
    que portes sempre dins del cor
    No falles, no t´enganyes
    no deixes que et guanye la por
    Apunta, dispara,
    ets massa jove per a morir
    La selva t´espera…
    Benvingut al paradís
  5. Paradissos com aquest es converteixen en les millors sandàlies que ens ajuden a recòrrer els diversos camins que anem trobant quan creixem, quan anem fent vida… Moments viscuts i gaudits, somriures sincers i amplis, ulls transparents d’alegria senzilla…

Respon a Fern Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!