Ahir vaig ser una de les 12.000 persones que va assistir a l’acte de suport pel retorn dels papers de Salamanca que va organitzar la Comissió per la Dignitat.
L’acte va ser molt emotiu i no se’m va fer gens llarg, malgrat que va durar unes tres hores. El públic assistent passava majoritàriament la quarantena i hi havia molta gent de més de 60 anys i 70 anys. Això va quedar reflectit en que poca gent va seguir i cantar les cançons de Pep Sala i tothom coneixia i de llarg les cançons de la Maria del Mar Bonet i en Raimon.
Penso que va ser un acte emotiu, seriós, de gent asseguda i formal. Encara que en Pep Sala va voler escalfar i animar el Palau Sant Jordi, vaig tenir la impressió que només era ma germana qui sabia totes les lletres i les cantava. No va ser fins que va aparèixer en Toni Albà és que va fer trencar el gel quan va fer riure els assistents amb les seves imitacions i els va enfurismar amb la repetició de la tonada de l’himne espanyol (tanta repetició feia mal a les orelles…).
La Maria del Mar Bonet va arribar, per generació, més als assistents i el discurs d’en Terricabras va entusiasmar a una colla de gent de tots els partits i majoritàriament gran. Va ser clar i contundent. Estic contenta que part del seu discurs sortís a les notícies, almenys a quarts de dotze al 3/24.
El to més emotiu el va donar Raimon i sobretot la presència i les paraules d’alguns familiars de les víctimes, moment en que va quedar palès que la requisa dels documents va ser conseqüència de la repressió política.
Tothom va cantar els segadors i l’acte va acabar amb crits d?independència que tots els assistents van seguir.
A mi això em va sorprendre, quatre o cinc anys abans només uns quants haguessin seguit el clam d’in-inde-independència! I ara ho aclamava tots els assistents. Ja no és incòmode ser independent. No només s’ha normalitzat aquesta ideologia sinó que cada vegada són més els que veuen més clar que el nacionalisme de pluja fina no porta enlloc. Si tal com es diu sovint (fins i tot la cúpula d’ERC quan parla dels corrents crítics interns), la independència és cosa de quatre radicals, ara tota la societat catalana s’ha anat radicalitzat, fins i tot les iaies.
Però posar l’etiqueta de radicals a tota aquesta gent ja no cola, i poca a poc es veu que la independència és el camí més racional que podem seguir i que no ens podem deixar prendre el pèl més temps.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, l’acte va estar bé, no es va fer pesat i va tenir un bon ritme escenogràfic. Només que potser l’ambient del lloc on es va fer era un xic fred, encara que per altra banda això va ser força contrarrestat pels protagonistes de l’acte. Pel meu parer, hagués estat millor optar per algun altre marc més cèntric i més càlid. No dic repetir l’emplaçament de la Plaça del Rei, però potser sí que la Plaça Nova, davant la Catedral, per exemple.