11 de Setembre a Sarrià de Ter (una visió particular)

Vet ací una vegada un historiador, que feia una bona colla d’anys que vivia apartat de la seva apassionant matèria, que un bon dia va rebre una alegre trucada que en certa manera feia temps que havia esperat. Li demanaven de fer el discurs i/o xerrada dels actes institucionals de l’onze de setembre al seu poble, a Sarrià. Per aquelles coses estranyes de la vida el dia abans també li havien ofert de participar als actes que Òmnium Cultural organitzava a Girona el 10 de setembre, als actes previs a la ara ja famosa i irreversible “marxa de torxes”. La vida té aquestes coses, que sigui com sigui mai ens deixarà de sorprendre.

L’historiador tenia un cert dilema. Li tocava fer un resum d’una recerca que havia fet l’any anterior sobre els primers anys de la Segona República a Sarrià de Ter, dels primers ajuntaments que van arrencar la república i van patir les tensions de l’anomenat “bienni negre”, en què els partits conservadors de Madrid havien intentat esfondrar el règim republicà amb conseqüències de les que ni els petits pobles, com el nostre, van poder defugir. El problema en tot plegat és que l’article parlava de dretes i d’esquerres, amb tot els noms i cognoms i enguany al nostre poble governa precisament una coalició que comprèn les dues tendències.

Què havia de fer l’historiador? havia de ser simpàtic? havia de ser “discret”? havia de tallar el fil temporal? havia d’ocultar noms? com diu el mestre les paraules són els sons que poden fer més mal…

L’altre xerrada de què parlàvem, la del dia 10 era molt més fàcil, en aquest sentit. Les circumstàncies de l’onze de setembre de 1714 tenen uns dolents molt clars i unes víctimes molt evidents i amb fàcil identificació amb el present, sobretot si – al moment d’escriure aquestes línies – pensem en termes de “flama” i “fotografia”. El discurs de l’11 era –en certa manera- més perillós… però malgrat això agraït i orgullós el nostre protagonista va acceptar sense cap dilació. Al cap i a la fi la història és la història, no?

Els mesos van anar passant. Ja se sap que a l’estiu tota cuca viu, i el temps xafogós sembla que s’escoli més depressa. No sé perquè. El cas és que arribat el moment els dubtes dels quals partia seguien al seu lloc i, deixant de banda certes peripècies personals del nostre historiador pròpies d’un culebrot i què segurament acabaran nodrint la lletra d’una cançó dedicada a una escala (si una escala, i a més de mà), també l’assaltaven nous dubtes sobre si hagués hagut d’ampliar la informació amb altres fonts –a part de les actes de l’ajuntament-, fossin documents com cartes o informes o consultant el testimoni de gent del poble que hagués tingut ocasió de conèixer algun dels protagonistes dels fets, però ja era tard.

Al matí del dia onze, després de la ressaca de la gentada dels actes de Girona i sobretot els nervis passats, el nostre protagonista va fer gala de la seva impuntualitat militant. El primer dels actes del dia era la ballada de sardanes al Pla dels Vinyers, on va arribar ja a la darrera peça. Com la resta de la nova festa va haver-hi una abundant afluència  de gent, i l’Associació de Veïns, al peu de la furgo, va estar ben entretinguda repartint manduca a tort i a dret. Sort que havien tirat llarg, perquè sinó algú s’hagués quedat amb gana; de fet, fins i tot va haver-hi gent que va menjar dreta…

 I arribà per fi l’acte institucional onzesetembrístic. Quan va arribar l’historiador (aquesta vegada d’hora, val a dir-ho) tot ja estava preparat. La tarima, amb el sol ben orientat picant-hi amb força, les copes i el cava, l’aigüeta de l’orador… les cadires (seguint la tònica general va caldre anar a buscar-ne més, per la gent que anava arribant i seguia destrossant càlculs i previsions). L’historiador va aprofitar per fer una curta visita al que resta de l’antic Patronat, on altres temps havia fet l’indio amb una colla de desaprensius que es feien dir “Gas Boig”, convertit ara en magatzem municipal, sense perdre per res del món el seu poder evocatiu, tant adient amb la diada.

 Més remenament de cadires. A veure on s’ha assegut aquests o aquells. De vegades sembla com si la política municipal o els protocols que l’acompanyen siguin menors, però res més allunyat de la realitat. Mira, que ha arribat tal o tal altre. A veure… tu allà, tu més endavant, deixem lloc aquí…

I l’acte es va obrir. El micròfon va iniciar el seu característic brunzit baix (tant baix com segurament el seu cost). Rec, rec, catacrec… i s’inicià la primera parrafada que hauria de patir la concurrència. L’historiador mira a la gent, a veure si han dormit bé o què – hom li havia insistit no poques vegades que fos breu, que la gent s’avorriria – , i semblen prou frescos. De fet la majoria ja venien ben alimentats de Pla dels Vinyers.  Estaran interessats? … Déu vulgui.

El parlament del senyor segon tinent d’alcalde es va desgranant amb certa elegància (¿perquè no podria haver presentat així quan compartíem escenari amb els Groullers, el punyetero?), i finalment es clou amb un digníssim “Visca Catalunya Lliure!”. Ara li toca pujar al nostre impuntual protagonista. La boca és ben seca. Sort que s’havia muntat el xiringuito sota el faristol.

Damunt la petita tarima, amb el sol escalfant-li manyagoiament la coroneta, l’historiador se n’adona d’una altra cosa. La frase. Renoi, la frase. Sempre cal una sentència resultona per a cloure el discurs, que evoqui una mica el què s’ha dit i proporcioni una conclusió mínimament èpica. Podria ser realment aquesta la inquietud que li havia tret el son?

El cas es que en vistes de la gentada, el nostre protagonista va deixar anar la història tal i com li havia vingut donada. Va fluir per si sola. Gairebé sense comes. Amb noms i amb unes poques dates. De fet, la història és la història i si la maquillem no fem res més que convertir-la en una mona lletja.

La primera intenció era donar clarament la idea de què la Guerra Civil i la República foren dos coses diferents, i més perquè la primera va atrofiar i destruir la segona sense cap mena de pietat. En segon lloc es tractava de fer veure una mica el treball i els anhels dels equips que en aquells dies van dirigir la política municipal (insisteixo, en cap manera menor, sinó primordial per a tots nosaltres). Finalment, i aquí va venir-li com un rampell la frase final resolutòria, es tractava de evocar i recordar aquelles persones que es van esforçar pel nostre poble en aquells anys. I n’hi havia que carregaven cap a l’esquerra i d’altres que carregaven cap a la dreta. Fos com fos cap d’aquells homes i dones es mereixia quedar relegat i perdut en aquells llibres polsosos. Les seves il·lusions i de vegades els seus sacrificis són eines útils per conèixer el passat i prendre exemple pel futur.

Acabat el discurs, i amb el clatell ardent, l’historiador va assistir al parlament del nostre nou alcalde, del qual la categoria “elegància” ja es pressuposa i que per tant no va sobtar tant a qui escriu tot això. Va tenir el moment una mica més difícil perquè el protagonista ja havia provocat l’avorriment absolut en la mainada que assistia a l’acte i ara ja estaven força descontrolats fent xerinol·la i d’altres responsabilitats típiques de la seva edat.

Acabats els parlaments i respirat una mica d’aire per tothom vam assistir al concert de la coral de Sarrià, que va anar molt bé. Ja se sap que la música és un bàlsam per els cors ferits. Però aleshores, va arribar el moment terrible… els Segadors. Amb emoció patriòtica la majoria dels assistents a l’acte vam afegir-nos al cant, cosa que va augmentar de manera proporcional el volum i la desafinació; però bé, hi ha desafinacions que es fan ben grates, i aquesta no en va ser una excepció, sempre deixa un bon regust de boca, encara que l’endemà ja no recordem quina és la nostra pàtria davant d’algun irreductible client vallisoletà o que quan se’ns atansa algú amb la pell més fosca que nosaltres li parlem sistemàticament en castellà…

Finalment els geganters van cloure l’acte amb una bona bellugada, d’aquelles que fan venir set de cava, amb el qual vam brindar (i no precisament al sol, com fan alguns) i tothom va aprofitar per a fer-la petar en un ambient mes distés, en què l’historiador va rebre unes quantes felicitacions i alguna carinyosa estirada d’orella.

De tot plegat el més interessant, durant aquella xerradeta, va ser comprovar com força gent se li acostava amb ganes de parlar de l’experiència dels de casa seva en temps de la Segona República i la Guerra Civil, malauradament gairebé sempre relacionada amb la repressió o amb escadussers records d’escadusseres misèries. Però com a mínim en parlem. En tornem a parlar, com mai hauríem d’haver deixat de fer. Per si mai ho hagués oblidat, ara l’historiador recorda clarament quina és la seva feina.

RAMON RIERA i FONT

Sarria de Ter, Octubre de 2007

Nota: Òbviament haureu notat que aquest article és un senzill homenatge per un dels millors escriptors de les lletres catalanes d’avui, en Quim Monzó i la seva apoteòsica entrada a la Fira de Frankfurt. Felicitats mestre!    

Afegeix un comentari

Respon a En Sergi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *