La vesprada està suau. Tinc un poc de desfici en la rutina, grane casa la planta baixa i fregue el terra. No vull llegir, ni caminar, ni passejar el gos, ni veure una pel·li i em pose a escriure. Sempre sé que almenys una persona pot llegir-ho. Em té el blog localitzat. Una bona detectiva. Però no vull escriure per ser llegida. Supose que sempre el que escriu, fa poemetes, escritets té un poc de persona narcisista i exhibicionista. Ho va dir una escriptora. També quan escric busque ancorar la consciència del que sent. Separar el gra de la palla. La pedra del” ripio”. És com si no volguera entrar en el silenci que sé que és on està tot. Em quede en la superfície de l’entreteniment de vida. No vull capbussar-me. Em fa por rumiar o quedar atrapada amb el guirigall dels pensaments. Aniré a veure “la invasió dels bàrbars” contemplant la pel·lícula i el grup humà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!