14-2-25
Les meditadores
Hui al matí abans d’anar-me’n a l’hortet de la vida en estat amb les meditadores. És un grup entre 10-25 persones, dones majoritàriament i dos o tres homes. Comencem a les 7,30 del matí. Ens veiem en una connexió en una pantalla i en mosaic. Qui soc jo que vaig a eixa comunitat virtual? En principi crec que això em dona identitat. De ser dona, persona , en una comunitat de dones, amb dones i persones madures de la vida i amb història, ser persona estimada. Soc la que busque eixe centre vital, allò que és essencial fora del soroll de la superficialitat i immediatesa. Soc perquè he viscut amb moltes dependències, obligacions, ancoratges, amarres. I ara vull anar lliure a buscar un nou món. Sense por, estrany, obert i lliure. Elles em donen identitat suau. Un encontre tres dies a la setmana 45 minutets. Soc la que faig recerca d’actituds, de tarannàs i valors per afrontar el cos, la vida, la respiració, la imatge corporal, la consciència de la vida, l’agraïment, la possibilitat de demanar a la vida per altres persones, treballar la reverència. I la humilitat en aquestes accions de vida. Em dona continuïtat del ritme de la vida, em separa com un braç de la realitat i quotidianitat absorbent i buida. M’envia a tenir un espai fondo en la Presència. Sembla mentida que eixe respirar, estar en silenci, veure els rostres, estar en silenci, consumir temps contemplatiu, mirar la vida des de la vorera del riu done eixes possibilitats.
Ho escric això mentre pense en la meua veïna un poquet toc en el seu ball sobre el terra que l’espera i busca buidar del cap de pensaments i foragitar la seua tristesa de fons, incerta, inexacta, present i algun dia amb llàgrimes.
Cadascuna ens hem retirat un temps de cada dia a l’hortet monacal del nostre present. És un assaig per donar a la quotidianitat viva de present, estar en l’ara i ací.
Hui després d’escriure sobre les meditadores no espere que arribe la bicicleta. Portem cadascuna la bicicleta en el nostre interior. Portem l’energia que ens mou en els corrents interns del cor. Allí on volem anar seguint la regla de Sant Benet dels graons de la humilitat. A sentir-nos “operaris inhàbils i indignes” d’eixa preciositat de vida que ens acomboia.
Pendent de corregir
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!