M’he alçat hui amb moltes sensacions del que ha passat en aquests darrers quinze anys. Una primera sensació és la de vertígen, de que han passat moltes emocions sensibles, que han fet senyal en el meu cor. També que s’ha incorporat la por en la vida que ens espera, poreta per afrontar decisions, un poc de soledat, una mica d’empobriment emocional, de limitacions externes, de pèrdues de persones, de vincles laborals que han marxat en el tren de la vida. Veig al meu pau com una persona centrada en allò immediat i un respecte poregós a afrontar decisions pràctiques de vida, anar a dormir a l’almadrava, concretar que farem en Aldaia i sant Vicent, les obres en la badia… les relacions amb Gerard i Elna van progressant, sabent que hi ha una cicatriu que està present cada dia suaument. El meu Amic i Amiga està present ,discretament, sense fer pols ni remolí, és el meu puntal discret davant un món canviant. Sempre present com un riu d’afecte Edu. El Pau en les emocions està un poc bloquejat. Treballa el seu bancalet emocional trobe en les superfícies. La pèrdua de la mare, el desgast laboral, les emocions amb Elna, les crisi familiar amb la família extensa, la malaltia amb Mintxo, totes estan presents en eixe avenir. La recerca de refugi vital i emocional on ancorar la barca de la vida. A voltes veig ancoratges el present immediat de cada dia que ens fan perdre la consciència d’on va la proa del nostre vaixell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!