20 -1-26
La narradora està un poc preocupada pels sentiments de Mer. Té por que Edu no vulga continuar aquest risc per al bé de les dues. No sap com reaccionarà Mer. Mer busca la tendresa, l’afecte, la contemplació, la bellesa natural, el goig del cos i de la vida, el moment etern, el que és vital. Necessita anar al seu tros per obrir el casupet, que entre l’aire, veure els ferraments i les coses com estan endreçades. Li recorda molt a la txabola que tenia el pare de Pau i que ella va tenir cura, però no va poder mantenir. Eren moments de vida al galop plens de vida i dolors. Ara està a estudiant eixa llengua tan estranya i tan volguda del Pau. Necessitava parar i anar al casup. A veure com està Edu, si ve o no ve, com es troba davant impossibilitat d’anar al tres, si sent eixe moment de l’accident d’Adamuz. Podria anar una altra persona com Edu i la seua amiga Mercé estaria ara patint plena de dolor, malicsia, ràbia, impotència, horror, por, sentir que el món cau, que no podrà veure mai més en l’hortet a Edu, que el seu cos i energia vola lliure en l’amor intensa d’uns moments bonics de vida que van compartir, legals amb les seues parelles el Pau i el Tomàs. Necessita escriure, entrar al fons del cor, al rebost de la vida, buscar el silenci. Demà el seu bon amic Carmel marxa tres mesos a Arunachala. Una força interior el porta a eixe lloc, eixe indret, eixa forma d’estimar.
Com és estimar ? Com és saber els límits que et protegeixen? Com serà eixe cos que no pots tocar? Solament mirar i agraïr.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!