13-2-25
L’espera.
Veure passar el temps, mirar per la finestra, alçar el cap i mirar els caminals dels campusos. Sempre esperem alguna cosa. Volem apagar les pors, ser volguda i estimada, descobrir noves emocions dins del cos, viure amb certa intensitat, no acceptar la fragilitat de la vida i de l’amor. Estava preparant els cavallonets de l’hortet per llevar tardet les tomaqueres. Recorde les esperes per veure la meua parella, al tren, al bus, en les arribades, en els comiats, quan ix de la feina, hem fet la vida en esperes. També ara esperava una bicicleta, un barret, un soroll, una finestra, un ball sobre el terra de l’hortet. Tenia el terra cernudet, semblava un poc Toc. Cavava els cavallons sense deixar cap terrós. Ho feina en bona saó, perquè no es quedaren terrasses durets en el desagradable” cagaferro”. Ja feia temps que tenia endreçat el cavalló de les tomaqueres, havia llevat les canyes perquè l’hivern no les podrira. Tenia les canyes enfardades en la caseta menuda, el casup. Guardava en bolics ordenats les vetes de tela per nugar les canyes, les renovava a poc a poc cada any amb noves canyes. Era com un bordat d’agulles-canyes. Feia com cosir sobre el terra. Havia preparat les faves en un altre cavalló que ja anaven cap amunt, posava fem en cada clot que plantava.
No es veia cap bicicleta. Sempre he segut una persona en espera i ara seguisc buscant. La veïna de l’hortet va venir fa uns quinze anys. Em va donar les gràcies per una acció agrícola senzilla. Sempre m’ha fet enveja eixa meticulositat, eixe bordar amb les eines el plànol de l’espai, el temps que li dedica. Sembla un jardinet japonés. El meu és un hortet feréstec, de llibertat, de fer el que vull, de no tenir patrons fixes, de provar de delegar, buscant que no em cree dependència, obligació, el, afamat “cal fer” “tinc que fer”. Era un contrast d’hortets. El Toc i el que vol ser lliure. Havia segut tota la vida una persona amb moltes dependències, obligacions i poc lliure. Feia eixe hortet perquè volia, i plantava el que volia, i no em caobusava tant. A temporades, segons anys i moments emocionals. La meua parella s’encarrega de decidir que plantar. Jo cave sempre el terra perquè puga estar en bon goig. Tinc cinc camades. Cave cada dia mitja camadeta. Sempre dic que és un 10 per 10. Deu minuts d’una cosa i deu d’una altra. Que tot tinga espera, no fer-me depenent.
Per cert, vaig a sopar i deixe el text. Un temps que m’apassiona i no sé on anirà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!