13 de juny de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Inclemències: Dietari secret (III)

22.06.1993

No ve aigua. La primera cosa que he fet quan m’he aixecada devers les cinc, encara ben fosc, ha estat obrir les aixetes: el silenci de les aixetes (de tot d’una pensava que no podia ser, que les canonades havien agafat aire), associat amb el verdet de la piscina —on ja no hi ha ni un dit d’aigua— m’ha fet venir l’impuls de trucar al batlle, demanar-li si tenia aigua i dir-li que faci el favor d’enviar-me’n dos poals.

Diumenge, venint de la platja, ens dutxàrem a ca l’oncle Sebastià; ahir, una hora abans del concert, arribàrem a Muro amb la roba neta davall el braç per dutxar-nos allà; però, de no fer-hi vida, l’escalfador s’ha embossat. L’aigua sortia gelada, per això només ens vàrem poder estopejar.

Hi ha una escurada pudenta de no sé quants dies, la roba mig ensabonada que es podrirà dins la rentadora —més la que ja hi ha bruta d’avui—; tot plegat ja comença a fer tuf.

Vaig demanar a la nina de can Pizà si a ca seva tenien aigua. Com que em va respondre que sí, tot d’un seguit li vaig preguntar si a ca seva eren socialistes. Finalment, vaig esbrinar que l’aigua, la pugen amb un motor —i que, de fet, no poden saber amb exactitud quan trobaran a faltar l’aigua.

He dormit fatal, somiant que n’Uli s’ofegava. M’he despert a cada hora, fins que he arribat a la conclusió que el que més em convenia de tot era aixecar-me a escriure.

El ciri a sor Tomaseta, com sempre passa, va funcionar. El miracle es va començar a manifestar devers migdia, quan l’excunyat de la cosina va returar el cotxe davant el bar Llorenç i va dir fill de puta a n’Omar.

Com que no és la primera vegada que els del bàndol contrari el provoquen, va venir a comunicar-nos que no creia poder-se contenir gaire temps més, i que l’esperaria un vespre d’aquests a qualque banda per ablanir-lo.

Jo li vaig recomanar que no ho provés de fer, que si de cas ja l’acompanyaria a la policia. Però ell no baixava de l’ase de cap de les maneres. Aleshores, en veure’l tan reticent a seguir el consell que jo li donava, em vaig haver de posar molt seriosa:

—No ho has de fer, noi. Si no et pots controlar, vés-te’n a córrer o muca contra una paret. Però que no se t’acudeixi de posar-li una mà damunt.

Era endebades, el meu propòsit de fer-lo reflexionar: no reaccionava. Va ser llavors que vaig optar, ja al llindar de la desesperació, per cremar el darrer cartutx:

—No ho has de fer, noi, perquè infectar algú amb la malaltia que l’amor i l’odi encomanen encara no és considerat homicidi, aquí. I com que no ha trobat la manera de liquidar-te (és a dir, amb un ganivet o a disgustos), ara prova de contagiar-te la sida. ¿Entens ara el que et vull dir, o encara no ho has capit? El fet d’estovar-se dos —que han begut un poc— no sol tenir conseqüències gaire més greus que un morro xapat o un ull de vellut. Ara bé: per tal que això no passi d’aquí, cap dels dos no ha de ser seropositiu. O sigui que procura no mesclar la teva sang amb la seva, ¿eh? Au, vine amb mi i anem cap a la caserna.

Aleshores es va començar a desinflar talment un globus punxat. I tot seguit féu memòria, empegueït, de la gent que hi havia al bar mentre l’insultaven sense que ell, en aquell instant fatídic, hagués protestat o plantejat cap objecció al que l’altre li deia: considerava que s’havia comportat ben igual que si es tractés de la veritat pelada —que qualcú amb més coratge gosava esbombar al seu davant.

—No t’has d’amoïnar gaire per la gent. El coneixen, i a tu també. Només has de pensar que, en un termini de devers deu anys, ha entrat a moltes cases del Moll a robar: aquí un vídeo, allà unes arracades. Ara no pateixis per la teva reputació i fes el favor de prioritzar les mesures asèptiques…

 

Vàrem anar a Muro més tard, on vàrem presenciar una feta extraordinària.

Na Maria havia demanat a n’Uli que, després de la seva actuació, li entregués un ram de flors grosses damunt l’escenari. N’Idi va enllestir aquest ram amb unes quantes gerberes ben vistoses, i en Jeroni li féu embolicar —amb el mateix paper— el darrer disc de CUCORBA en una casset per a en Melchor, que també actuava amb els JOVES INTÈRPRETS DE LES ILLES BALEARS.

(Na Maria ha fet poca feina, enguany. Ja sabíem que repetiria el programa de l’any passat: un duet per a violí amb la mateixa parella —n’Albert Vallespir, qui també deu haver fet poca feina.)

N’Uli estava parapetat darrere una columna del Convent dels Mínims de Muro. Havia de pujar a l’escenari tan bon punt na Maria acabés. El nin va sentir les mamballetes i no s’ho va pensar dues vegades. I quina no fou la nostra sorpresa (també la del públic, en general, i sobretot la de la mare d’en Jeroni: devia estar sufocada de vergonya) quan na Maria, en comptes d’agafar el ram i donar dues besades al seu germà petit —tant l’un com l’altra han heretat la vena teatral de son pare— va arruixar el nin de quatre anys a força de cops d’arc —del seu violí de dos quarts.

Tot seguit, pujaren altres violinistes a l’escenari —que s’afegiren al duet— i tocaren tots plegats una segona part —que no constava en el programa de mà—, fet que ens féu cavil·lar sobre l’origen de la indignació de la nostra filla: el seu germà li devia haver fet a mans el ramell abans d’hora.

Pel que es va veure més tard, el nin sembla que havia copsat la lliçó de na Maria. S’esperava recolzat a la columna, i en cap cas no vingué a demanar-nos ajutori. Tanmateix, el que va passar un poc més tard ja era més mal de copsar a la primera…

Els músics acaben definitivament l’actuació i n’Uli, ben decidit, entrega el ram a na Maria. En aquesta avinentesa, ella no es va prendre la molèstia d’intentar fer dues cares: una al públic (amable) i una altra —per davall— al seu germà (branca).

Aquest pic na Maria —indignada i encesa fins a l’arrel dels cabells—, obertament li deia: «¡Fora d’aquí! ¡Arruix! ¡Per avall!». I ho feia com si ell fos un leprós de l’Antic Testament o un maleït dels déus i dels homes. I el nin, malgrat tot, la perseguia com si complís un designi del déu Mercuri. Era com si hagués d’executar immediatament el pla previst o s’hagués de resignar a condemnar-se eternament.

Aquest detall em va revelar un fet prou significatiu. Aquest nin —que no volíem— està realment preparat per afrontar el destí, té la capacitat de viure intensament i la voluntat d’extreure el màxim rendiment de les situacions: sense plantejar-se massa interrogants ni neurotitzar-se, com ara na Maria o jo mateixa. (O en Marc: només que ells dos s’ho guarden i jo en vomito una part.)

Segons sembla, tant a n’Uli com an en Jeroni tota herba els fa feix. Van fent amb el que tenen, perquè s’han adaptat perfectament al medi hostil.

Na Maria nostra, alçant l’arc del violí, li va donar de forma ostensible un bon esplet de cinglades. I ell fugia sense entendre res, però tampoc no es feia preguntes: el tall és al ganivet, i els infants ben sovint no el veuen…

Nosaltres no vàrem poder reprimir un fort impuls de riure, com si aquells nins no fossin nostres, sinó dels altres. (Ben mirat, eren també una mica dels altres; perquè aquella fou la primera vegada que vàrem compartir-los amb el públic, en general.)

Més tard, al berenar, hi havia qui es preguntava si aquella actuació memorable constava en el programa, de tan aguts com els havien trobat:

—¡Quins nins més graciosos! —ens deia la gent.

Ja a casa, vàrem demanar a na Maria que fes el favor d’explicar-nos el significat d’aquella manta de ca que havia donat al seu germà, en l’instant just que ella li havia exigit el ram. El primer esplet —la nostra apreciació era correcta— era de resultes d’haver transgredit el protocol: aplaudir abans d’hora en un concert —abans que una peça s’acabi— era un error imperdonable. La causa del segon esplet ja era, en canvi, per llogar-hi cadires: com que ella no havia sabut neutralitzar la indignació que li provocava la incultura musical de n’Uli —a qui havia agredit en presència de públic—  el que va interpretar de la gent era que reia de les flors. (Hipòtesi equivocada: la gent reia de la gràcia que feien.)

Na Maria —els flocs semblen a les castanyetes— havia errat el tret acusant les flors i la col-i-flor, que també conformava el pom, d’una falta que òbviament no havien comès. I en comptes d’admetre el seu error, la nina s’havia decantat per l’opció de matar el missatger.

 

He interromput tres vegades aquest escrit per escatir això de l’aigua: no n’ha pujada. El porxo, on escric, put: una mescla d’olor de cussa, de floridura de roba mullada i de brutor vella de cuina bruta me fa cremar del verd. Abans de fer-se de dia, com que no hi ha vent, els he proposat d’omplir el COLEMAN a ca madò Antonina Animeta i anar a la mar per passar-hi el dia.

Però ara tot just fa un moment m’he adonat que avui fa un dia tapadot, gris, no apte per a la navegació. Molt me tem que ens acabarem barallant, si no sortim. Per això, els proposaré d’anar a basquejar per Pollença.

Imatge : Babalusa al Moll de Pollença, de MVS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!