La demagògia de David Fernández
Qui te raó la té, i si es diu Isabel San Sebastián, qué hi farem. Es pot imaginar un atemptat com el de París al crit de “Per la Gràcia de Deu” per part de croats catòlics sense que el Papa de Roma, tots els Bisbes, i les masses catòliques posin iradament el crit al cel?. Es evident que no.
Doncs al món musulmà això passa. Tan per part de les autoritats religioses musulmanes com dels fidels d’aquesta religió. La protesta, si n’hi ha, és amb sordina, i l’explicació que donen els experts son varies.
La primera és la manera de viure la fe musulmana que no es comparable a la catòlica que distingeix la vida diària de les creences. L’islam no es una creença sinó una forma de vida en tots els àmbits i en tots els moments. Les interpretacions del Alcorà son múltiples i oposades, i les “famíies”, xiïtes, sunnites, etc son ferotgement enemigues fins a la mort, dins la “mateixa fe”.
La fe islàmica no es la culpable de les matances, però justament degut a aquesta identificació entre fe i vida, i la discordança i enfrontament entre les interpretacions per part de les seves autoritats religioses porta als creients fins a un punt de perplexitat, i -perquè no dir-ho- de por d’enfrontar les seves posicions pacifiques amb les bel·licoses d’altres “germans de fe”, a un punt de dubte i por física.
Els estudiosos en sociologia també ens diuen que la manca de reacció entre els musulmans que viuen a Europa, es degut a dues forces contraposades que actuen sobre ells: una es la por de ser arraconats, malmirats i expulsats dels països on s’establiren fa ja dues o tres generacions, i la contraria la de ser vistos com a mals musulmans des dels seus països d’origen on l’Islam es viu en estat pur, fins a la sharia com a norma pública i privada.
Voler comparar l’lslam amb el catolicisme és abusrd, son dos mons que només tenen el contacte deixar en mans de un “altíssim” les decisions que correspondrien a un mateix, una constant en totes les religions, que deleguen la responsabilitat pròpia en una entelèquia que, existeixi o no, serà el refugi dels dubtes humans.
En David Fernàndez fa demagògia i demostra un desconeixement de tot això quan replica una afirmació de Isabel San Sebastian. I pitjor encara, la caga de ple al referir-se a l’atemptat de Breivik a Noruega. Breivik, va assassinar per racisme i per un nacionalisme excloent, no per creences religioses. En els moments que vivim i replicant a una ultranacionalista espanyola, barrejar el tema del nacionalisme amb l’assassinat es el pitjor que podia fer.
Molt d’acord amb vostè quan contradiu al sr. David Fernàndez dient que l’atemptat a Noruega no va ser en nom del cristianisme [això, però, crec que el sr. Fernàndez ja ho sabia, ell que és periodista]. Ahir a la tarda, a Catalunya Ràdio es va dir, amb periodistes presents, que aquests assassins de l’ISIS eren “el mateix que els de la secta dels mormons”. Pel que es veu, la República catalana, a més de ser catalana, uns la volen molt imbècil.
Sense entrar en el catolicisme romà (del qual no en formo part, i que té el dubtós rècord en l’assassinat de persones cristianes), el meu cristianisme, a l’igual que a molts musulmans, també és una forma de vida. Intento ser coherent en la meva vida -els diferents hàbits que aquesta comporta- amb el que crec. És un cristianisme “pràctic”. I, de debó, aquest cristianisme pràctic, aquesta unió entre la vida diària i la fe, en el meu cas, mai comportarà prendre un arma i matar (el sisè Manament de la Llei de Déu és prou clar: “No mataràs”).
Respecte al que vostè diu sobre responsabilitats delegades, entelèquies i altres conceptes relacionats, no hi estic gaire d’acord; però seria massa extens el meu comentari i ens aniriem del tema.
Atentament, i bona setmana
“Jehovà, Déu meu,
he clamat a tu, i m’has donat remei”
Salm 30:2