Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

117: Tot comença i tot s’acaba en Sueca

Deixa un comentari
«Els de Suec?, teniu mal? l’hac??»

(Sanchis Guarner, Els pobles valencians…)

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s’acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d’Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l’altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l’estàndard de l’apitxat, com passa en tot l’atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l’a final àtona, més satiritzada que en el cas d’Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l’ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d’admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d’especial significació per al seu veïnat.

«A l’entrâ de Sueca tot són clots i carrilães i, un poc més avant…» (op. cit.)


De Sueca t’agradarà el seu accent, la seua gent, les seues cases, les cortines davant dels portons en compte de persianes, els carrers empedrats o els sequers ja cadàvers, la Muntanyeta dels Sants, inclús el Museo del Chocolate, però no ho hauràs vist tot fins que no hages conegut la veritable Nit Suecana: per sort o per desgràcia, nosaltres no hem mamat de les barres de Tasquetes quan teníem catorze o quinze anys, no ens hem estacat cinc o sis o set colpets d’ausenta al Bigot ni hem eixit corrent del Risses a marcar gol a la paret del mercat, que l’altre dia estos del Mãemeua recordaven eixes gestes ja com a glòries passades que ja no tornaran mai, no per falta de ganes sinó perquè la edat -o el fetge, o l’estòmac- ja no acompanya; la Go mai ha sigut centre de peregrinació i El Sol, L’Esplai i El Guitarró ja farà uns quants anys que van tancar portes -també el Heidi-, però encara queden reductes memorables on fer-se una Cerveró. I no estic parlant del Riff ni de Keepers, ni molt menys de la Tarranquera, sinó de -per exemple- el Niu (d’Or), la Casona, l’Agricultura, l’Ateneo Sueco o Bodegas Miguel, est últim on encara pouen mistela de la bona amb una oliva (o dos) en la copeta.

L’altre dia, lluny de ser l’habitual segona casa de molts veterans, Bodegas Miguel pareixia el baret d’un institut, ple de joveneus cara el futbol televisat amb les taules a caramull de terços, cassalles i algun cubata matiner; l’ambient, especialment carregat de fum de tabac o excepcionalment notori per la gran afluència de públic, es feia tan irrespirable que el Wai i jo preferírem gelar-nos com un pollet ans que fumar-nos com un peix i fer-nos la pre en la barreta de fora: i va ser allà on vam conéixer un mig personatge d’eixos que trobes «als supermercats, als pitjors bars, al cementeri local». El seu físic d’homenot, el caràcter d’Obèlix de carn i os, el vestir casual i fresquet malgrat l’oratge i el castellà inequívocament adoptat com a segona llengua no donava lloc a erro: Gabriel, el nom del qual no vam saber fins última hora, era foraster, immigrant i -amb un poc més de temps ho hauria encertat- romanés. De Transsilvània: ens convidà a visitar els Càrpats, el castell de Vlad ?epe? fill de Dracul i no-sé-quin altre prou més vistós, ens explica què hi havia de veritat (res) i de llegenda (tot) en el personatge de Dràcula i ens explicà els mètodes dissuasoris d’aquella època.

Cal dir que, de la manera que parlava dels empalaments ordenats per Vlad o per la misogínia que demostrava cap a un model de muller -el d’esclava te doy– ja en decadència, ningú ens l’hauríem imaginat capaç de casar-se en segones núpcies amb una xicona uns quants anys més jove que ell i metgessa de professió, amb la qual hauria tingut dos xicons, un de tres o quatre i l’altre de dotze o tretze; a Romania, la filla major amb quinze anys, producte de l’anterior matrimoni (com sol dir Calavereta, «bon xic, mal resultat»). De les seues dos mans de pilotari, una -la dreta- embenada amb el dit gorrinxet immobilitzat per un enganxó en un taronger. En el seu got, d’eixos de Coca-Cola que s’estilen ara, Rabo Macho amb llimonada (Konga, supose): «¡Vino rojo!», havia demanat amb una v excesivament labiodental que el delatava, quan li vaig dir que demanara vi negre. Segons son pare, no existia el vi negre: feu la prova amb un tovalló i voreu com la taca és roja i no negra. Allà ens el deixàrem, en la barra del carrer, quan eixiren els altres a hora d’anar anant a cal Pere: allí, la fartada seria pantagruèlica, la conversa nostàlgica i el vi, Glorioso, negre i amb regust a dona, com té de ser.

I, ara que ho pense, açò també podria deuria haver-ho publicat en Riberenques amb l’excusa que el dissabte que ve cantaré -per fi!- al Casal del carrer Sequial:

El meu poble
(© 2005 Inòpia)

Tenim exposició,
tots ês divendres,
de «calcetins d’home, de dona i de marica»
amunt i avall del carrer Sequial;
‘ixe és el nom d’esta ciutat.

Tenim mestres d’escola
òrfens de Fuster
i gent qu’es consola & l’arròs al graner;
llaurãors de la cannabis, aprenents de boticari,
emissaris d’Al Capone que parlen pel talonari:

quina sort ser un porc al mig del desert,
agressiu perô viu a on qui no guanya, perð!

Hi ha gent amagâ en
el silenci dissident:
al carrer d’Utxana
ne conec a dos o tres…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

Com hi ha qui té temps d’oci,
pôs ja ha arribat l’hora
de
montar un negoci i fotre ês cotxes fora
i fer el centre peatonal
tinguent al ventre la Nacional.

Adoquins, alceu-vos;
massa pes h?u suportat!
De mesquins ‘llibereu-vos;
que no vos callen & quitrà….

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

A l’estiu tots vora ‘l mar:
aigües clares, aigua al genoll.
És com nadar enmig del pantà
a on pintà Claros un’ obra d’art…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

I, si ho h? de dir,
ho diré cantant,
que les paraules no
diuen
tant! 

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 7 de febrer de 2010 per blocjaumei

116: Hugo jazz

Deixa un comentari
Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d’Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l’auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d’artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d’Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.

El concert de Madrid, del qual podeu vore un estracte ací damunt (amb Toni Caravan a la bateria!), ha sigut l’últim de la roda de presentació del seu primer disc durant l’any passat -i, pel que es desprén del tríptic del cicle, programat en substitució d’Uc- després de sengles presentacions al Depòsit, Ca les Senyoretes, l’Horiginal, el Teatre La Clau i la Casa de la Marquesa , algunes d’elles a duo només amb Jacobo a la guitarra o el Recu’ a les tecles (o Manel Rodríguez al recitat); la resta, amb pràcticament tot el combo jazzístic que l’acompanya en el disc que, a banda dels dos mitgers adés nomenats, són Julio Fuster al contrabaix i Jordi Rodríguez a la bateria (en substitució del Pere Munuera), els quals sonen com l’Esbjörn Svensson Trio -concrets però efectistes- durant els passatges instrumentals.

Potser per això hi ha diversitat d’opinions entre la pulcritud del disc o la catarsi dels concerts; la sublimació quan s’acompanya del quartet o la proximitat quan canta amb l’únic acompanyament de la seua guitarra. O la del Jacobo. O amb el piano de Recuerda. Opinions com a culs i per a gusts, colors: per començar, l’Hugo és capaç no només de defendre les seues cançons ell a soletes, sinó que a més les despulla, les acarona i les fa més íntimes encara, com els escoltellets dins dels llençols; amb la banda -i quan el so acompanya com al concert de Gandia-, els arranjaments del disc es manifesten reals, potents però subtils sota la veu avellutada i greu de l’home Mas.

El disc tampoc enganya: gravat l’agost del 2008 (!) en els TigruSStudio del fill del Tano, la llarga maceració d’un any i mig es traduïx en l’acurada mescla d’Elies Kinder Fuster, sempre amb la fetilleria inconformista d’Hugo. De les sessions analògiques enregistrades en eixe antic cine de Gandia no han eixit les bateries d’alguna peça i la musicació de La fàbrica de Martí i Pol en la seua versió completa, de la qual tinc molt bon record quan la cantà acompanyat per Jacobo la nit del primer Recital dels Innocents i que belleu s’incloga un dia que ploga en alguna antologia d’anti-singles. Diu que Pepito, el propietari de l’estudi i tècnic durant la gravació, es burlava prou del «ñordo-jazz» de Mas i companyia (no debades, pel mateix estudi han passat Los Perros, els Motocross o els Harrysons); en canvi, el responsable de la masterització n’elogiava la calidesa de les pistes de veu i es preguntava com dimoni l’havien enregistrada amb tanta perfecció.

Del contingut líric del disc, a banda de les sis musicacions de sengles poemes de Josep Ribera (La nuesa i Vertigen), Ester Xargay (Daltabaix d’una sextina), Manel Rodríguez-Castelló (Cançó de l’alba), Miquel Martí i Pol (Set poemes d’aniversari) i la precoç tolosana Charlotte Kαλπακις (Je dors), la poesia d’Hugo és eròtica en Novella, dramàtica en Quarta paret, messiànica en Música pàl·lida II, i tràgica en Hepàtica: en esta última el poeta invoca un nom propi que també apareix en altres manifestacions de la seua obra; concretament, en el títol d’un poema publicat en l’antologia Ponts de paraules dels Amics de Joan Valls:

En viu a GandiaLa ciutat on Bel

I

Tota la nostra Pentàpolis,
Oberta per a tu en sa més impúdica nit,
Renaix aquest matí entre la pols i la cendra.
Encara els automòbils conserven
Les estàtues de sal al voltant
I hi ha restes de foc
A la llum que apareix des de les cantonades.
El sofre, als racons, amaga als gossos
les pistes dels seus orins.
Hivern.

Irreverent ciutat de cananeus.
Gomorra i Seboim ressuscitades
De la seua apostòlica abjecció
I de la seua derrota.
La nostra vida sencera
Enfrontada als desitjos del Pare etern.

I, mentre el fred les voluntats aquieta,
Continuem adormits junts
(Encara que tu ja no hi ets)
I aquesta solitud reviu
El vertigen i les nàusees
Que em portàreu l’atropina i tu.

Ja no som bons als ulls de Déu. 

La complexitat de la retòrica hugomasera, tan allunyada de la lírica casolana explícitament reivindicativa a la què ens hem malacostumat des dels dies de la Nostra Cançó, s’aproxima tant als usos purament literaris que sorprén la facilitat com els versos casen perfectament amb les músiques, tant en les composicions pròpies com en les musicacions d’altri; no només en els moments d’spoken word o de recitat pur i dur, sinó especialment en les parts cantades de La nuesa, Vertigen, o -notablement- La cançó de l’alba, un dels talls més accesibles del disc junt amb Daltabaix d’una sextina o el No he sabut mai  -malgrat que la versió enregistrada d’aquella no siga del gust de la seua major admiradora-. A mi la que menys m’apanya, ni en el disc ni en el directe, és la cançó de bressol de la Kalpakis, siga per la tonadeta o per la dicció patoesa d’Hugo, el qual sempre ha sigut més proficient en portugués: per a gusts, això que he dit adés.

En tot cas, amb l’opinió contrastada d’una personeta de confiança i els vots favorables dels lectors d’esta bitàcola, està clar que el disc d’Hugo Mas és el millor de l’any 2009, per davant inclús del segon de Botifarra, premiat com el millor disc de folk pels gabiots de l’Enderruck (els quals, per cert, pensen que l’Hugo és de Gandia); cal dir que el dels Arthur Caravan no entrava en consideració perquè ja el descartí l’any passat en favor del d’Inòpia i que, encara que el d’Hugo té data d’edició a finals de l’any passat, no va ser presentat oficialment fins hui fa exactament un any, al Depòsit de l’Olleria: anit, al Cine Goya, actuaven dos cansautorets però Hugo Mas és, en paraules de Teresín, «com si l’Ovidi haguera ressuscitat!». O, com ja vaig proclamar fa un any, visca Hugo Mas (i la mare que el va parir)!

Cal dir també que el boniquet Cançons en blanc i negre de Miquel Herrero i els Autòmats entrarà en concurs l’any que ve ja que oficialment encara no l’han presentat; potser en la 5a Intercomarcal Cabotista, a celebrar…

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 31 de gener de 2010 per blocjaumei

115: La família és fer-t’ho

Deixa un comentari
Els dies de Nadal són d’eixes fites anuals que esperem com si encara anàrem a escola i vulguérem fugir de la monotonia diària: això inclou la Nit de Nadal, el Dia de Nadal… i el Segon Dia de Nadal, que ara mateix no sabria dir si és un festiu bord que només celebrem ací a l’Alcúdia o també existeix en tot València. I, com el Nadal, igual passa amb les altres dates a esperar cada any com Reixos, Sant Ovidi Montllor, Divendres Sant, el Dia dels Músics, el 25 d’abril, la Plantâ, la Nit de Sant Joan, l’aniversari de l’Escenari, Sant Roc, l’Entrâ de la Mãedéu, Sant Miquel, Sant Andreu o qualsevol dels tres dies de Nadal adés esmentats: en est últim cas, el natalici del pelut més famós del món servix d’excusa a les famílies de mig món (i part de l’altre) per a retrobar-se mas que siga una volta a l’any ben asseguts a taula. I això, segons el grau d’intoxicació etílica dels vincles, es fa més o menys fàcil de suportar: no m’importaria, per tant, passar algun Nadal lluny de casa, per provar…

Ara, prou és perdre’t un dia com eixe, tan assenyalat, per a jurar no tornar a fallar ni un any més en la vida! Perquè, de totes les xarlotades que vos he nomenat adés, potser esta siga l’única cita indefugible com no siga per causes de força major o motivada per una distància circunstancialment insalvable: que alce la mà -bo, que escriga un comentari- qui no s’haja perdut ni un sol dinar de Nadal; o, millor, que l’escriga qui només se l’haja perdut una vegada i no més i haja promés no tornar a faltar a taula en una jornada tan familiar.

I d’això volia parlar hui: d’eixa institució tan entranyable com insalvable que és la família. La família de sang, clar, que tota altra classe de parentiu és fer-se. Perquè l’al·licient del Nadal és que pots reunir un sol dia tots els parents -d’una banda o de l’altra- en un sol lloc, per molt que a la llarga els puguem vore per separat en dosis més o menys generoses. I res, una volta arribat el jorn, toca tornar-lo a esperar fins l’any que ve.

Enguany des de fa un lustre, hi ha un altre dia assenyalat per a reunir un altre tipus de família postissa, heterogènia però unívoca, com és la de la faràndula: deixeu-vos caure pel Teatre La Clau a les 6 de la vesprada del pròxim dilluns 28 d’este mes -cal que diga encara que no és cap innocentada?- i ho comprovareu amb tots els vostres sentits. Inclòs el del gust, que en acabant ens n’anirem tots, tios i nebots, a sopar on puguen donar quemenjar a vora cinquanta boques.

Però fins que eixa jornada siga tan imperdible com el Nadal, aneu pensant-vos quin disc ha sigut el millor d’est any que s’esgola i així ja no cal que postege res fins l’any que ve:

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-219587″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-219587″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online survey”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”>Crowdsourcing Software</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=219587″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;id=219587″>View MicroPoll</A></div>

25 de diciembre


He decidido no volver a acostarme con María nunca más, sin embargo las fiestas navideñas, la agitación que se percibe en la gente que camina por las calles del centro, los planes de la pobre Rosario (dispuesta a pasar el año nuevo en una sala de fiestas conmigo, por supuesto, y bailando), no hacen sino renovar mis ganas de ver a María, de desnudarla, de sentir sus piernas otra vez sobre mi espalda, de golpear (si así ella me lo demandara) sus nalgas respingonas y perfectas.
Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 24 de desembre de 2009 per blocjaumei

114: La nostra caseta de fusta

Deixa un comentari
Quan érem xicotets, un amic de mon pare ens va dur un regalet d’un viatge «nord enllà, on diuen que la gent és neta» i lalalalalà: la maqueteta desmuntable marca Jukka d’una típica sauna finlandesa de fusta. D’això en farà una porronada d’anys, però és possiblement l’únic joguet amb el qual hem jugat tota la família durant les vesprades d’avorriment: n’ordenàvem les peces a mode de trencaclosques, la muntàvem i, en acabant, la desmuntàvem o, en els últims temps, un servidor la destruïa amb l’ajuda dels G.I.Joe…

No sé què rebotons anà a fer aquell allà a fer la mà, però el cas és que cada volta que baixàvem «la caseta que va dur Contel de Finlàndia» de dalt de tot dels alçadors* de la saleta ens recordàvem d’ell i d’aquell lloc inubicat. I jo ja ni me’n recordava d’aquell joc i el creia perdut per a sempre, que ma mare és molt donadora i em sona que li l’havia regalat al meu cosí Donís, però no; despús-ahir me’l trobí en l’últim lloc on em sonava haver-lo vist: dalt de tot d’un altra prestatgeria en l’andana de mon pare.

I encara està com el primer dia: en la seua caixa de cartó, les peces ordenades en el suro blanc, la fulla d’instruccions -en finés, clar- un poc corcada. No sé per què, però tinc quimera que est hivern l’abaixarem i jugarem amb ella alguna vesprada, que no sé si la meua fillola l’ha negociada alguna volta; llàstima que la titella del Tirisiti no càpia dins de la sauna…

* Eugeni S. Reig proposa alçador com a sinònim de prestatgeria. Per a gusts… 

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 12 de desembre de 2009 per blocjaumei

113: Bon vi i barraca nova

Deixa un comentari
Ella beu com una dona,
ella fa l’amor com una dona
i ella es dol com una dona
però plora com una xiqueta.
Bob Dylan, Just Like a Woman

Saps què? Diu que això de «Bon vent i barca nova!» és un comiat formal o la manera tan fina que tenen els catalans d’enviar u a fer la mà; «a fer la mà», regularment precedit d’un allà, és un lloc imprecís de tan lluny com està; lluny -pronunciat [λúnt]- és un concepte relatiu en comparança amb el temps; el temps no és un concepte relatiu, sinó una merda i damunt et mata; més d’u mataria per merda, però només u es moriria per tu: saps qui?

I, ara que ve la gelor, un poc d’humor intel·ligent: l’home i la dona que van en un avió i el capità diu: «Senyors passatgers, els informem que la temperatura exterior és de zero graus.» I la dona li diu a l’home: «Quê bé, zero graus: ni fred, ni calor…!»
Aquesta entrada s'ha publicat en Ai, les xiquetes... el 2 de desembre de 2009 per blocjaumei

112: Fumar és de gabiots

Deixa un comentari
Me n’entre a l’estanc del meu cunyat a per la meua dosi quinzenal: darrere l’aparador, Jordi el Botellí; a l’altra banda, una xicona joveneta que no sé si està en la cua o només xarrant amb ell i un altre client que se’n va. El Botellí li diu, al meu concunyat, que em traga «els robots», la qual cosa vol dir que la xicona estava fent un barret o alguna cosa per l’estil. Però quan m’arrime al taulell -que no és un taulell, sinó un mostrador de vidre- sent com aquella em pregunta: ¿Fumas? Autòmaticament, li responc: No, i tu?

Es coneix que la xiqueta voldria vendre’m alguna marca de tabac o vés a saber quina promoció, però no s’esperaria que li retrucara d’eixa manera, perquè tant ella com el Botellí s’han rist de l’ocurrència. El concunyat em trau els robotets, li’ls pague, deixem oberta la possibilitat d’un recital dels meus en l’antic Marabunta, me n’isc triomfant i em deixe la xicona entre mocada i corpresa. Per cert, que m’havia respost que ella tampoc fumava. «Bé que fas, xiqueta», pense com si fóra un expert en salut pública; ja ho diu mon tio Vic?ntico: «Fumar perjudica sériament la butxaca.» Excepte la del meu cunyat i la de l’empresa per a la qual treballa la xicona, supose…

I esta nit, dos mallorquins es quedaran a dormir en el llit de la meua germana! 

Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 26 de novembre de 2009 per blocjaumei

111: I quatre

Deixa un comentari
Hui fa quatre anyets que vaig obrir el bloq i tot això que ja he explicat els tres anys anteriors, encara que potser no havia confessat mai que ho vaig fer perquè m’agafaren ganes de ser columnista d’opinió: és una de tantes aficions rocanrolesques que li vénen a u de tant en tant, com la de ser farer d’una illa, llaurador d’un camp en guaret o marxador en les partides de pilota a mà. No cal dir que la dedicació em durà una setmaneta llarga i prou: la regularitat exigix disciplina i una agilitat literària de les quals no dispose; no, almenys, immediatament. Ho torne a repetir com si fóra una declaració d’intencions: abandone definitivament qualsevol pretensió de periodicitat, encara que en algun moment parega haver-ne; només postejaré quan trobe el motiu o el moment adequat. I me la bufa i no me la constipa escriure regularment, per això em negue
a reproduir convocatòries puntuals, articles de premsa o ni tan sols a
contestar altres escrits; no, jo m’estime més escriure d’allò que em
passa pels ous, encara que siga tan freakytown com el fet que no hagen pogut incloure el doblatge valencià en els nous DVD de Bola de drac

…ara, del que estic realment pagat és d’haver conegut gent i visitat llocs que, de no tindre cap bloq, potser no hauria pogut fer-ho mai: d’això i d’altres fets més aïna inversemblants que no convé contar ací (almenys, encara no). Per cert, que també fa un any que vaig obrir el Riberenques, un cens exhaustiu de tots els bloqs de la Ribera del Xúquer: ho dic per si algú és reconeix i no està en la llista o sap d’altres que tampoc estiguen i vulga ajudar a tan magna empresa.
Aquesta entrada s'ha publicat en Indexació dels apunts el 15 de novembre de 2009 per blocjaumei

110: Un carrer present a Manrússia

Deixa un comentari
Xe, mira si ens ho estem passant bé damunt l’entaulat que fins i tot Pau Riba du el ritme amb el peu i «somriu i pica de mans»; això pensava jo despús-ahir a Manresa: Marc Sempere Moya ens comboià a Catalina, el Belda, Botifarra, drut, Héctor Arnau, Marc Serrats, Miquel Gil, servidor, l’adés nomenat Riba i l’estrela de la nit, el genial Pepe Rovira d’El taxista ful. El Marquet dels collons és únic per a obtindre favors institucionals dels fons principatins i desviar l’or català cap a empreses més aïna utòpiques, però impregnades d’un surrealisme valencià no exempt de cert mesinfotisme nihilista: el pes específic de l’aportació valenciana a l’event es va notar, no només per la paella -molt bona, Bruno!- i la referència constant a Paquito el Chocolatero -que també es podrien haver traduït en uns tostonets d’aperitiu i Sancho en barra-, sinó per la complicitat ara de Botifarra i Catalina, del Micalet Garcia i el Belda tocant per jota, del guitarró mascle del Marc i del femella en mans del Micalet Gil, o l’infalible Héctor Arnau cantant-li a la Russafa i al Sudan.

La pãella del Bruno

No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer.

-Sant Joan Fuster, La importància del carrer

Jo no em quedí al xou d’en acabant perquè era hora de sopar i volíem vore el Carles Dénia, però immediatament darrere de la nostra xarlotâ Marquet i companyia presentaven disc i nou projecte: el grup Carrer Present, l’enèsim conjunt de la Iguana Contestana després de Belmondo, Jalea Real, iX i no sé si me’n deixe algun altre. La foto, d’un carrer present en el mapa de Manresa: el del joc de la pilota (!), encara que no sé com jugarien, que era un carreró empinat…

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 8 de novembre de 2009 per blocjaumei

109: De l’estil d’Angeville

Deixa un comentari
Hui m’han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d’iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l’Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera…

En la meua facultat hi havia mestres com Julio César Álamo, funcionaris apoltronats, gossos i fillsdeputa, que obtenien algun plaer secretament sublim d’afrontar i fer patir a les pijes xurretes amb preguntes retòriques i una pretesa erudició que ni Juan García Madero s’hauria atrevit a desmuntar, encara que també n’havien dels bons, dels que donava gust escoltar-los parlar i hasta tenien més alumnat del que estava matriculat oficialment, de lo genials que eren. Creu-me, t’hauries enamorat platònicament i aristotèlica com a mínim d’un parell d’ells, de les seues barbes de professor, del  realisme-surrealisme-hiperrealisme visceral que impregnava el seu discurs personal, sentit, sincer, i les milanta-una anècdotes i xarrades trascendentalment intrascendentals en les comptades hores de classe i les incomptables hores de bar, que al remat són les que comptaran.
Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 2 de novembre de 2009 per blocjaumei

108: Pobret pobret

Deixa un comentari
Allà a migdia han tocat / el timbre a una hora assenyalada: no solen tocar a la porta massa sovint -més encara sense previ avís- si no es tracta del carter quan du un paquet, d’un jehovà o d’algun altre comerciant d’ànimes; la llàstima és que això ho he pensat quan ja li havia obert la porta i començava a baixar els escalons. Ni carter, ni jehovà ni venedor d’enciclopèdies: era un homenet d’uns cinquanta anys que no havia espinyat la porta de ferro ni tan sols mirava per vore qui baixava, només restava immòbil en direcció al carrer; un homenet amb la pell bruna i els ulls blaus que es pareixia al que, fa unes setmanes, un arruixó el pillà pel carrer camí del Caló i s’hagué de refugiar a redòs de ma casa. He aguaitat sense acabar d’obrir la porta i només he tret el cap, d’una manera més aïna còmica. «¿Te sobra un trozo de pan?», ha dit com tremolós. Li he contestat sense pensar-m’ho: «Un poc de pà? No crec…»

No li he dit cap de trola, a l’homenet: rar és el dia que hi ha pà acabat de comprar en ma casa. Només anar-se’n he obert la despensa i he vist que hui sí que n’hi havia: un senceret i una punteta d’ahir, segurament, però encara blaneta. He tornat a baixar corrents amb el pà per si encara estava pel carrer, però ja no l’he vist. Sort que puc contar-ho ací en el bloq per a netejar-me la consciència i que Jehovà em perdone els meus pecats…
Aquesta entrada s'ha publicat en Ficcioralitat? el 7 d'octubre de 2009 per blocjaumei

107: Cinque anni fa

Deixa un comentari
Tal dia com hui de fa cinc anys, el dissabte 25 de setembre del 2004 a estes hores ja m’havia proclamat So Figuríssima del 4rt Congrés de Figures Mundials que tenia lloc al Sequer de Tomàs del carrer de l’Orient de Sueca: de resultes, ostentí el títol de IV Figura Mundial quasi dos anys, des d’eixe dia fins dissabte 16 de setembre del 2006, quan tingué lloc l’últim congrés del qual eixí elegida presidenta una dona (!) que n’exercix el carrec fa més de tres anys, en el que potser siga -a falta de dades oficials- el regnat de figuror més llarg de la història. Siga com siga, això no lleva el fet que és menester organitzar el 6é Congrés de Figures Mundials; de fet, si no fóra perquè demà hi ha un comboi a Pedreguer -amb faixa roja, Lilit i Dionís; amb la blava, les Mãedéus– l’hauríem fet este cap de setmana… i encara com, perquè senyala pluja! Per tant, millor serà deixar-ho per a quan torne el bon oratge i la primavera (d’estiu), però alhora comboiar amb temps el major nombre de figures, figurins, huits i nous i cartes que no lliguen, especialment els fundadors i els cinc figures mundials que han ocupat la trona més tronada del món: jo ja tinc fitxat al Sílver, i tot!
La foto és de la recepció del mític congrés del 2004: no sé de qui és l’autoria, però sí que sé qui és el figurí que posa per a la càmera. Per cert, que d’este congrés només tinc dos fotos: esta i la que em va fer el Papau Puig; encara estic esperant que ell o Elies em passen l’àlbum sencer, però si mentrestant algú té fotos inèdites (o vídeos!) d’aquell jorn i vol passar-me-les o traure-les a la llum, la humanitat li ho agrairà eternament.

&amp;lt;div&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-205480″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-205480″&amp;gt;Click Here for Poll&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”&amp;gt;Online Survey&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”&amp;gt;Website Polls&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”&amp;gt;Email Marketing&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”&amp;gt;Crowdsourcing Software&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;amp;id=205480″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;amp;amp;id=205480″&amp;gt;View MicroPoll&amp;lt;/A&amp;gt;&amp;lt;/div&amp;gt;

Aquesta entrada s'ha publicat en Cabotisme mundial; el 25 de setembre de 2009 per blocjaumei

106: A la caiguda del pàmpol

Deixa un comentari
Primavera d’hivern —Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
~ Salvat-Papasseit, Res no és mesquí (1921)

És oficial: ja s’ha acabat l’estiu, per bé com feia dies que d’estiu açò ja no tenia res. I ara, a falta de celebrar l’estiuet de Sant Miquel (o l’été indien dels quebequesos) com toca, l’equinocci de setembre dóna pas a la tardor en l’hemisferi nord -el nostre, el bo!- i anuncia que, d’ara en avant, la nit serà més llarga que el dia: mel! Per cert, ara que ve al cas, es coneix que això de tardor és un dialectalisme que, segons el DCVB, només està documentat en català nord-oriental o, com a tardãor, en l’occidental; la resta de dialectes feia -fa?- un ús popular de primavera d’hivern (sa primavera d’es fred en mallorquí): estes dos solucions, com en moltes altres casos, són objecte d’estudi d’un dels mapes de l’Atles Lingüístic del Domini Català (sic) del Veny i la Pons, una obra curiosíssima i fonamental per als amants de la lexicologia i la dialectologia, com un servidor.

Pels qui no sabeu de què va el rotllo, l’Atles -ALDC?- conté una fotracada de mapes dels Països Catalans (o com vulgueu dir-li a l’extensió geogràfica de l’àmbit lingüistic de la llengua amb ISO 639-2 cat), cada un dels quals ressenya què i com diuen en cada rotglada per a un significat en concret: en el cas de l’Alcúdia -que és un dels pobles enquestats en el Veny/Pons-, per a nomenar l’estació compresa entre l’estiu i l’hivern a mitjan segle passat ja usàvem la paraula otoño, un barbarisme no assimilat comú a la major part del terreny; ara mateix no tinc a mà el volum, però el mapa es correspon amb allò exposat en l’Alcover (a banda del cultisme autumne, pràcticament relegat a l’ús poètic).

Per a bé o per a mal, hui en dia el mot tardor ha desplaçat qualsevol de les altres opcions com a significant estàndard de l’estació en qüestió: no debades, en térmens d’economia lingüística, tardor és el candidat ideal per a designar-la, agut i de dos síl·labes com hivern i estiu (potser deuríem promoure també el gal·licisme printemps com a substitut de primavera d’estiu?) El cas és que, com ja se sap, la llengua tendix a la uniformització: en lexicografia, això ens suposa massa sovint substituir solucions totalment vàlides per sinònims amb major prestigi literari, com el cas que ens ocupa. Recorde com una coneguda meua -periodistes…- rebutjava primavera d’hivern per «coenta» i «blavera» i s’abraçava a l’opció tardor, un «provençalisme» segons el Sifoner.

En occità, el diccionari em dóna com a possibilitats auton, davalada, tardor o -en aranés- semicalada: l’última té  unequivalent en la nostra llengua, santmiquelada, emparentat amb el de l’estiuet des indiens adés nomenat, però es coneix que en altres llocs els aplega més tard, per Sant Donís (!) o Sant Martí. Allò de la davalada, més visual, es correspon amb la forma que usen els ianquis (Fall, del verb caure) en oposició als britànics (Autumn, del francés automne), encara que l’idioma anglés originàriament anomenava esta estació Harvest (collita), com encara ho fan les altres llengües germàniques: haarfst, hairst, Herbst, herfst

…però tornem al terme Fall, que és el que m’interessa:
segons manera, això prové de l’expressió Fall of the Year (caiguda de
l’any) o, més aïna, fall of the leaf (caiguda de la fulla). I ací és on volia arribar: el titular tardorenc de cal Pardal diu Esperant el ‘fall foliage’ -periodistes!-, que vol dir poc més o manco que els nord-americans estan a la caiguda del pàmpol; m’imagine que esta expressió no vos resultarà estranya i cert que l’haureu dita alguna volta, referida a algú -i parafrasege La cançó de les bacores del Sifoner- quan espera que les bacores li caiguen dins la boca quan ja estiguen dolces. La gràcia de tot est assumpte és que, en el mapa de l’ALDC que vos deia abans n’hi ha un poble, només un poble en concret (Casinos, pot ser?) on, aparentment, l’estació compresa entre estiu i hivern duia -du encara?- el nom de la caiguda del pàmpol, literal; i ho jure per Sanchis Guarner! Troballa o erro, l’expressió és tan bona com -i més nostra que- qualssevol de les altres: per falta d’opcions no serà, així que ja no teniu excusa per a seguir usant -només- tardor. Periodistes…!

Ah, i en altres llengües li diuen agüerro, seronda, hydref, waeyén-tins

&amp;lt;div&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204952″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204952″&amp;gt;Click Here for Poll&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”&amp;gt;Online Survey&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”&amp;gt;Website Polls&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”&amp;gt;Email Marketing&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt; | &amp;lt;a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”&amp;gt;Crowdsourcing Software&amp;lt;/a&amp;gt;&amp;lt;BR&amp;gt;&amp;lt;a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;amp;id=204952″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;amp;amp;id=204952″&amp;gt;View MicroPoll&amp;lt;/A&amp;gt;&amp;lt;/div&amp;gt;

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 22 de setembre de 2009 per blocjaumei

105: La nit que li pegà mal el sopar

Deixa un comentari
No acostume a publicar apunts només amb un parell de vídeos pescats del You Tube -no ho he fet mai!- però, com sempre hi ha una primera vegada per a tot, heus ací l’abans i el després del xou de Leonard Cohen divendres passat al Lluís Puig:

El cas és que alguns ens havíem comboiat per a vore el quebequés de Mont-real en viu a Valéncia, potser en l’última oportunitat d’escoltar-lo en directe; però, al remat, entre el preu de l’entrada i la contraprogramació en l’agenda normal d’un divendres a poqueta nit -i Hugo Mas en l’Alqueria de la Comtessa!-, no sé si ningú dels que volien anar aplegaren a fer-ho: entre ells, el gran Paco Muñoz, un altre cantant semi-retirat que també patí un baixò i altres tecles que l’obligaren a cancelar l’última gira.

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204506″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-204506″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”>Crowdsourcing Software</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=204506″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;id=204506″>View MicroPoll</A></div>

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 21 de setembre de 2009 per blocjaumei

104: Què fem?

Deixa un comentari
Una de les preguntes retòriques més formulades en moments d’avorrimenta o d’indecisió, en sentir dir «Què fem?» quasi tota la gent retruca amb una altra pregunta: «Por o fugim?» Botifarra s’ho respon ell a soles: «Paelleta o putxero?» Mon pare, en canvi, sempre contesta amb «Blat o fessols?» I, per a acabar-ho de rematar, un amic meu de la Vall Llarga afirmava taxativament «Fem, fem, palla, fem!»

Per quatre xavos rovellats, digueu més respostes fossilitzades a la qüestió en qüestió: què fem?

<div><a href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-199164″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/mpview/498770-199164″>Click Here for Poll</a><a href=”http://www.questionpro.com” mce_href=”http://www.questionpro.com” title=”online surveys”>Online Survey</a><BR> | <a href=”http://www.micropoll.com” mce_href=”http://www.micropoll.com” title=”Website Polls”>Website Polls</a><BR> | <a href=”http://www.contactpro.com” mce_href=”http://www.contactpro.com” title=”email marketing”>Email Marketing</a><BR><BR> | <a href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” mce_href=”http://www.ideascale.com/crowdsourcing-software.html” title=”crowdsourcing software”>Crowdsourcing Software</a><BR><a href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&id=199164″ mce_href=”http://www.micropoll.com/akira/MicroPoll?mode=html&amp;id=199164″>View MicroPoll</A></div>

Aquesta entrada s'ha publicat en De roscana lingua el 31 d'agost de 2009 per blocjaumei

103: La Mãedéu Grossa

Deixa un comentari
Hui, diumenge 21 de juny del 2009, solstici d’estiu, dia europeu de la música (en valencià?) i desseté aniversari de l’ascensió de sant Joan Fuster, tenia de celebrar-se a l’antic Cine Lido de Sueca la presentació del nou disc de les Mãedéus, el disc més esperat des de fa més d’un any i, per a moltes de les participants en ell, el disc a seques. I clar, com era d’esperar, no han arribat a temps de tindre el disc acabat i s’hagut de suspendre el xou; la pròxima oportunitat de que es produïsca el miracle serà el dimarts 14 de juliol a l’Hort de Trenor (Torrent). Fins aleshores llavors, ens haurem d’aconformar amb les sis o set cançonetes que tenen alçades en el seu espeix.

Aquesta entrada s'ha publicat en Ballar sobre arquitectura: el 21 de juny de 2009 per blocjaumei