Rosca amb all

Enguany el Barça està que se n’ix i ens n’han donat, ens en donen i ens en donaran per dalt, per baix i per tots els costats: fins i tot m’ha sorprés vore com les televisions estatals, madridistes per defecte, anuncien -amb una certa desgana, tot s’ha de dir- l’imminent partit a Roma. Tot siga que al final no perda, que llavors també ens en donarien per davant i per darrere. I clar, com el Barça és «més que un club» els catalans s’ho fan a trossos* i ja es veuen amb un peu fora d’Espanya… sense saber que Espanya és Catalunya, però això ja són peres d’un altre tabac. La història és que, no sé com ni per què, ja fa temps que m’envien correu no sol·licitat de certa empresa més aïna utòpica i no per això menys exigible: un de tants, dos dies abans de la final de la Copa anunciava amb bombo i planxes la previsible plantada al titular del trofeu «a València (Catalunya del Sud)». No és això, Lluís Companys; no és això…

^{* Fer-s’ho a trossos és una expressió molt roscana que vol dir emocionar-se amb una cosa concreta o embogir d’alegria.}

No sé vosaltres, però a mi això de «Catalunya del Sud» no em fa gens ni miqueta de gràcia, si no és en el mateix context valenciclopèdic de llegenda urbana segons la qual Raimon els retrucà una volta als catalanets que ells eren «valencians del nord». I no per causes sociològiques, que a mi me la bufa -i no me la constipa- que els valencianets normals i corrents puguen llegir això com un insult; ni per causes historicistes, que ja sabem -o deuríem saber- que mai hem sigut una franquícia de l’antic Principat de Catalunya, sinó un Regne independent però federat: a mi això em toca els collons perquè fa bona la màxima aquella que resa que ací a Valéncia hi ha blavers, però allí a Catalunya tots són blavers! Més encara si tenim en compte que, com és lògic, Catalunya del Sud és la part del Principat al sud dels Pirineus, en oposició a la Catalunya del Nord!

I una altra qüestió: la identificació que es fa sovint d’un equip de futbol amb la ciutat, el país. Certament, com asseguren els historiadors, en temps menys favorables el Barça fou motor d’integració d’immigrants a Catalunya i principal ens normalitzador del català quan el seu ús estava prohibit. En canvi, estos dies a mi em sorprenia també que quasi tots els càntics i estralejos dels aficcionats per Canaletes foren en castellà, la qual cosa demostra l’antiga facultat integradora del futbol, però potser també anuncia la dificultat de la normalització en l’era audiovisual. Això i que els principals defensors de les llibertats catalanes siguen un manxec i un camerunés, est últim poc interessat en les llengües minoritzades; bo, a banda d’un exòtic indígena de la Catalunya de l’Est i un entrenador del Bages que els obliga a escoltar Coldplay abans de cada partit!

Amb tot, independentment de si la xiulada tingué seguida o no -que n’hi hagué, i això ja és prou-, quasi m’hauria estimat més que haguera guanyat el Bilbo, prou més humil i casolà i, al remat, tan espanyol com l’altre. I pareix que a Valéncia també, per com l’afició basca multiplicava les poques camisetes blaugrana que gosaven exhibir-se pels carrers. Per cert, la imatge que acompanya est apunt no està retocada: efectivament, eixe és Oliver Aton (Kyaputen Tsubasa en la versió original) amb els colors de l’equip barceloní amb el qual guanya el Real Madrid per sis a cinc… i el Valencia per tres a dos!

Toca! He tardat més de tres anys en publicar cent apunts, però ja se sap que Valéncia no es féu en un dia; i aprofite per a avisar que he tornat, que tampoc me n’havia anat mai, però entre les saons de costum i que vaig estar més d’una setmana sense aparell perquè se’m va fotre la placa, merda…

Tal dia com hui, April Fools’ -el dia dels innocents al món anglosaxó (Menorca inclosa!)-, l’any 2006 se celebrà la 1a Intercomarcal Cabotista al Raval de Gandia; tal dia com hui, enmig del Hanami -la festa japonesa dels cirerers en flor-, l’any 2007 se celebrà la 2a Intercomarcal Cabotista al Raval de Gandia; tal dia com hui, Sant Hug (del Mas?), no se celebrà cap 3a Intercomarcal Cabotista (o sí?)… però este mateix dissabte, dia 4 del quart mes, tindrà lloc la 4a Intercomarcal Cabotista per a commemorar el quart any d’existència de la revista satírica de la Safor, els Països Valencians i part de l’estranger –be there or be square!-: quasi res, diu La Cabota! I no digueu ara que l’anunci vos pilla cagant, que ausades que s’ha escrit sobre la hipotètica reaparició de Mr. Cabota i la seua quadrilla -trilla que trilla- després d’un parell d’intents infructuosos de fer-lo eixir de l’ostracisme autoimposat: de fet, encara no ha tornat de l’exili; ho farà hui, demà o despús-demà -per raons de seguretat, encara no se sap cert- a hora horada per a presidir el quart congrés del moviment que ell mateix va fundar al Grau de Gandia un dia que anava més bufat que un cep…

…i així celebraré que est apunt fa cent; bo, realment cent dos, perquè n’hi ha un número 0 i un altre fora de compte que vaig alçar originàriament en Països Occitans, però bé: chi va piano, va sano e va lontano!

Esta vesprada llegia espavorit El Penjoll pensant-me que era un l’últim apunt que penjollaven (que també seria cas que tancaren la paradeta abans que jo els escriga alguna cosa) però, com sol passar en la infame pràctica periodística, el titular era enganyós: al final de la correguda, resulta que un desfaenat -estan torrats, estos catalans!- ha especulat sobre quins bloqs estaran en actiu de hui en cinc anys i n’ha salvat una trentena, entre els quals el seu propi –¡Por mí y por todos mis compañeros, pero por mí primero!, clar- i els de Cucarella, El Penjoll, Vicent Baydal i Vicent Pardal; la resta, per sort o per desgràcia, no els he llegit mai, però és que ja quasi mai llig els que tinc en la meua llista d’enllaços! De qualsevol de les maneres, fer travesses per vore quins bloqs sobreviurien a una hipotètica desactualització no és cap misteri: només cal vore la freqüència de publicació i el seguiment dels bloqs adés esmentats; ara, l’autèntica incògnita seria endevinar quins bloqs no duraran cinc anys més. Això, a més, podria ser un revulsiu pels dips -algú s’en recordava d’eixe acrònim?- en perill d’extinció i, per altra banda, deixaria en evidència els millor considerats, cas que algun d’ells no resistira el pas dels anys.

I ací cal tindre en compte el fet que, a cada baixó, a u li pegue per
anunciar que deixa el bloq per a reprendre’l en el pujó consegüent:
Cucarella era el primer que abandonava el barco; Baydal ja s’ha deixat
el bloq crec que dos vegades; i l’Àngel ho hauria fet de tindre encara
la merda de connexió que tinc jo. Qualsevol dels tres cèlebres
bloquistes que acabe d’esmentar és tan susceptible de deixar d’escriure
com qualssevol altres; potser uns menys (o amb manco ressò) que els
altres, però al cap i a la fi, l’aperiodicitat és com la mort: ens
iguala a tots.

Hui és el dia que fa dos-cents anys del naixement de Josep-Lluís Bernat i Baldoví, patró dels saineters, versãors de falla i poetes d’espardenya; un altre santet, per tant, que cal afegir al nostre particular panteó valencià d’homenots i salvapàtries. Ara, com deia l’altre dia Monleon -i Novejarque per part de mare-, és lamentable que d’això només se’n recorden en el seu poble, Sueca; i encara gràcies! Jo, de moment no he pogut assistir a cap de les activitats programades en honor de la Musa del Xúquer, però cert que hi haurà ocasió de pegar un aguaitonet a alguna de les històries que s’hi celebraran enguany; en canvi, sí que m’he hagut de xamar dos nits seguides a Valéncia per qüestions de faena…

Com diria Pep, «entre ous i colomins» els dos últims diumenges m’han pillat fora de casa i no he pogut escriure cap de barbaritat: un perquè em trobava en l’exili occità sense cap connexió i l’altre per anar-me’n de traina tot el cap de setmana. Em botaré el relat del meu viatge al país niçard i em centraré en est últim, entre altres coses, perquè no m’en recorde de massa detalls de la nit del dissabte a partir de quina hora: resulta que celebràvem Sant Ovidi Montllor en avanç, ja que hui fa catorze anys que se n’anà de vacacions a fer la mà sense deixar clar qui seria el seu digne successor. I un poc en eixe sentit anava el sarão del dissabte en Ca les Otosinetes: de recobrar el savoir faire ovidià, especialment després del desficaci de l’any passat amb Miquel Gil i altres huits i nous.

La llàstima és que Phil de Vient tenia actuació al seu poble, Alcoi, i no pogué assistir a la tercera nit d’Ovidi consecutiva que se celebra al poble de la gnomònica; la bona notícia és que Arthur Caravan sí que vingué, això a banda de la intervenció de l’Hugo Mas com a cap de cartell, únicament acompanyat pel seu inseparable Juan Antonio Recu Recuerda; i un segur servidor, més o manco desacompasat amb el també insuperable Jordi Xu Albinyana. I Toni Carnet, que havia de projectar Hèctor i no va poder perquè no els funcionava bé la còpia. I l’Àngel Canet i Valencià, fardant de connexió de banda ampla o equivalent. I l’Adrià Banyerí, que vindrà este dijous a parlar-nos de Napols. I Marc i Sònia, els amants del Benicadell. I el Cato i Calavereta, quins dos fills per a una mare cega! I algunes absències notables, com les d’Enric Marco, Sergi Gómez o inclús Toni Espí, que estava comboiat i apuntat i, al remat, es va quedar en casa a corregir exàmens.

Però
les ovidianes no s’acabaren dissabte: al sendemà, diumenge i bon dia,
després de sengles viatges entre l’Olleria i Xàtiva -visita a ca l’Espí
i la Marrahí inclosa- vaig tornar a anar a Otos a temps per a celebrar el
doble vint-i-cinqué aniversari de na ‘Sunción, a la qual dediquí una
cançó improvisada de rima perfecta, consonant i amb lletra al·lusiva;
bé, realment torní a Otos per a replegar el cotxe i anar-me’n a Sueca a
gravar l’última part del pròxim Mãemeua!!: les tertúlies de ca Fuster amb…

«No diré noms: no; no vull dir noms…» Si voleu apostar per algun alcoianet emergent, ara és hora; l’enquesta per a decidir quin és el cantautor més cansautor encara la teniu en l’entrada sobre el disc d’Hugo Mas: el guanyador (el perdedor?) anirà a Otos, però no a cantar, sinó a que el colguen en una gerra!

Enguany m’he ne adonat que jo no sé on estava la nit del dilluns 23 de febrer de 1981, entre altres coses perquè jo llavors encara no tenia ni setze mesos, però puc imaginar-me que a eixes hores ja estaria dormint la mona o alguna cosa per l’estil. I vosaltres? Arribats a este aniversari, cal tindre en compte que qui s’en recorde on estava aquella nit vol dir que ja tindrà una certa edat i que qui encara no havia nascut o no tenia coneixement és més aïna un joveneu…

El fet que cada any em coste més triar un disc com al millor de l’any passat és senyal que, com diuen els més optimistes, la musiqueta cantada en llengua valenciana està que se n’ix: dels discs apareguts o presentats durant 2008, els més destacables -per al meu gust i en rigorós orde d’aparició- són Les 4 estacions de l’arròs, Que diguen missa!, L’experiència gratificant i l’Arthur Caravan, estos dos últims publicats l’últim mes de l’any. El cas és que este cap de setmana, anant amunt i avall amb el «carro» i Les 4 estacions de l’arròs a tothora, he decidit atorgar-li l’honor (de l’amor) pel seu potencial comercial, a més de la qualitat artística de l’àlbum: morralla a banda, no és fàcil coure dotze cançons tan ben produïdes i lligades, ideals per a canturrejar-les mentre sonen a tota paleta en la radiet.

Per cert, i parlant de la producció, té molt de mèrit que no hagen hagut d’eixir del Regne (ni anar-se’n a cap de poblet perdut en les muntanyes) per a traure eixe resultat: Vicent Sabater, responsable del so de Les 4 estacions…, ha sigut productor de Los Piratas (òc, els gallecs!) i -si no m’enganye- té l’estudi per la Fonteta de Sant Lluís, només entrar al Cap-i-Casal si veniu de Migjorn; això, i el recognoscible accent riberenc -que no suecà- que s’ou en la palatalització de les els, la pronúncia apitxada de les -ts finals i -atenció, cansautors i cantãorets malmessors de la fonètica!- l’obertura vocàlica tan exageradament pròpia de la Ribera del Xúquer, són les virtuts més agraïdes del disc de rock més dur que ha parit Valéncia des del Re::evolucions dels Lilit.

I no vos deixeu enganyar per l’etiqueta de «rock dur»: ara, si bé estan més prop dels Soundgarden que dels Metallica -amb estos últims els comparava el targetó de la presentació del disc a Sueca-, també és cert que per la qualitat i la visceralitat poètica dels texts estan més prop de la cançó d’autor que de la coentor repetitiva del hardolç, com bé em féu notar Hugo Mas (un altre que se’n va al moro) en la cloenda de l’últim Tourbolet. Ah, quant a l’únic festival itinerant de rock en la llengua de Martorell, encara que la seua continuïtat és incerta, el segon disc dels Gàtaca ja està gravat i a l’espera de ser publicat; El Corredor Polonés tornarà als escenaris en breu; i els Bakanal ja tenien nous temes l’any passat…

Per fi, hui crec que soparé una rosca amb all, no només literària i digital, sinó literal i real: estic un poquet fart -literalment, també- de tant de soparot i farterola fora de casa que em vindrà bé recuperar el bon costum de sopar només pà torrat amb oli, sal i all. Tampoc és que m’agrade massa l’all -gens-, però com diuen que és bo per a la circulació i coses d’eixes de salut, mira; en canvi, hi ha gent com ara l’actor Jordi Carbonell, capaç de fotre’s una cabeça sencera, amb els efectes secundaris conseqüents: regust a all de tot allò que tasten i un notable tuf antivampíric quan obrin la boca, no tan molest com l’halitosi però igualment penetrable. I això a curt termini, que quan -al cap d’unes hores- te torna com la botifarra, mato mio! I, parlant de retorns, acabe de llegir que el Pau ja ha tornat oficialment al seu ofici:
la cançó explícita. La veu ja fa temps que li va tornar, poc després de
perdre-la, però hagué de covar-la per prescripció mèdica i ha estat un
any fiscal d’autònom -ço és, tres mesos- sense fer més que alguna
aparició o col·laboració esporàdica. Enguany, si no m’enganye,
reprendrà la Teoria del caos amb tots els músics que han
participat en el disc: és dir, en un format de banda electrificant; no
sé -o no se sap- quan es produïrà la reentrada, que ja tinc ganes
d’escoltar-ho, però ara diu que ja canta de peu amb una corretja en la
guitarra, que no és poc! Qui sap si acabarà fent ballar l’anca millor
que l’Elvis Preysler eixe…

^{Amagava el teu sexe decadència amarga:
el tràngol salat de la llengua (d’Oc)…
Hugo Mas, Novella}

Òc: la multitudinària Dictada Occitana que se celebrava per primera volta a l’Alcúdia no era, ni de bon tros, l’esdeveniment més esperat de l’últim dissabte de gener; i no perquè l’ajuntada occitanista no fóra un èxit -que ho fou, i ben amusant– ni perquè, en acabant de dinar, arredoníem la jornada amb una visita a la institució Didín Puig, sinó pr’amor que, ben entrada la nit, l’Olleria acollia el concert de presentació del disc homònim d’Hugo Mas. I, clar, l’estrena oficial d’un disc no es fa tots els dies; en canvi, vist l’èxit de la Dictada d’ahir tinc quimera que no en serà l’última. Ara, potser vos pregunteu com és que presentava disc fora de casa i no al seu Alcoi natal: a banda el nul recolzament institucional de la Ciutat dels Ponts, l’oportunitat d’actuar dalt l’escenari del Depòsit li arribà després de la seua gran actuació a Ca Revolta com a substitut d’Alabajos i teloner de moi même en el 8é aniversari de Valencianisme.com (sí, el de l’Himen irregional)…

I ací es menester fer esment a l’Ajuntament de l’Olleria que, des que el governa gent «de tro» amb trellat s’atrevix amb propostes emergents (ço és, poc conegudes i, per tant, més arriscades) com la de l’Hug del Mas: tot s’ha de dir, la major part de la gent que omplia -perquè l’omplí- el Cervantes eren visitants alcoians o més forasters encara, tot amistats del Mas i de la seua banda de jazz encapçalada pel Recu a les tecles i l’inseparable Jacobo a les sis cordes primes; a les quatre grosses, un rebel contrabaixista llepó i un percussionista rebaixat a bateria.

El titular del disc, «picat com un gos», més mudat que Gerineldo i xarrador com mai, anava desgranant les deu perles pelaîlles del seu disc arranjades pel (i per al) millor crooner alcoià des d’Ovidi Montllor; no debades -i per molt que s’afanye Phil de Vient (el qual, nogensmenys, sí que n’hereta el sarcasme visceral)-, l’esperit de l’Ovidi apareixia en cada un dels gests, de les paraules i dels versos -amprats i propis- que no fan més que acreditar la qualitat com a cantant i com a literat d’u que inclús s’atrevix a cantar El meu poble, Alcoi revisat i actualitzat davant de l’alta societat alcoiana -fet que potser li valgué la inclusió en alguna llista negra- o a versionar un Andaluces de Jaén d’Hernández i d’Ibáñez i presentar-ho com al que és: «el poema d’un poeta valencià musicat per un cantautor valencià». Àdhuc la doble portada artesanal del disc, obra de la recent casadeta Núria Fuster, remet a l’A Alcoi ovidià i fa pensar en ella com a una molt més que merescuda successora de Miró (Joan, no; l’altre: el roín).

Per cert, que la quota de professionals del vers (Josep Ribera, Manel Rodríguez-Castelló, Martí i Pol, Charlotte Kαλπακις… quasi res!) i la versatilitat dels seus acompanyants no amaga la destresa del protagonista amb la guitarra ni la qualitat -literària i musical- de les seues pròpies composicions, la bellesa de la seua veu ni la mestria dels seus recitats, prou més complexa que la de qualsevol altre cantautoret coetani (i això que ell es creia el cantautor més avorrit i espés del moment). O, dit d’una altra manera: Mort als cansautors! Visca Hugo Mas!

Així, exactament amb les mateixes paraules, ho han descrit m’awela Maruja i mon tio Vicentico: hui -esta matinada, passada dos quarts la mitjanit- s’ha mort d’un atac de vellêa Toni el de l’Hostal. No jo, evidentment, sinó m’awelo: fa poc més de sis mesos va faltar el de la part de mon pare i ara est altre, el de la part de ma mare. Val que no ha sigut tan de colp a repent com Llapissera, però el tio Toni de l’Hostal haurà patit (i ens ha fet patir) més que els Japons: si bé és cert que des de fa un parell de mesos havia pegat molt de baixó, dilluns encara el vaig acompanyar a l’ambulatori i va exclamar «Té bona cama!» al pas d’una xicona massissorra que anava pel corredor; al sendemà ja estava ingressat d’urgència a l’infame Hospital Universitari de la Maestrança, on va estar quasi un dia en una sala amb sis malalts més a l’espera d’una habitació; dos nits més enllitat i amb pronòstic agreujant, dijous encara va reviscolar prou com per a fullejar el Liante. Mentrestant, s’havia perdut la investidura d’Obama i tinc quimera que no ha arribat a vore cap imatge del primer president negre -i esquerrà!- dels EUA: el tio Toni, que sempre es pensava que no arribaria mai a l’any 2000 i amenaçava amb tirar-se al tren el dia que estiguera malalt de morir-se, encara ha arribat a viure tot això! Però divendres ja el vaig vore igual que Llapissera i vaig fer que mon tio i ma mare es deixaren el treball i se’n vingueren per la que puguera passar; i, efectivament, dos hores després el metge -de l’Alcúdia, Raboseto– ja quasi ho donava tot per perdut. Ahir, amb la medicació retirada, es va passar tot el dia cridant i tota la nit sedat, delirant: per la vesprada li administraren eixa droga amb nom de grup de rock saxofonista maleït i esta nit he vist com s’apagava poquet a poquet.

Adés he entrat al safareig i he vist, en terra, la bossa amb les seues ulleres i la maquineta d’afaitar que ens va demanar que li portàrem estos dies; sorprenentment, no estic trist, sinó més aïna content i tot, perquè la mort a ell sempre li havia sigut veïna des que es va quedar viudo -enguany fa vint-i-cinc anys- de m’awela Isabel, «la més guapa d’Alcúdia» segons els seus coetanis. A més, fa goig vore com acudixen familiars, amics i coneguts -meus i del tio Toni- que, si no fóra per les circumstàncies, farien d’un enterro la millor ocasió per reunir-se. I res més, de moment; ara me’n vaig al soterrar, que també seria cas que Toni de l’Hostal arribara tard al funeral de Toni de l’Hostal…

Hui és festa en Alcoy/Alcoi (sic): allí se celebra esta vesprada una cosa que és diu la Burreta (o les Burretes?), però que -per estrany que puga sonar açò- no té res a vore amb el café-licor; a més, ja deuríeu saber que això de burreta i burret no són térmens d’ús alcoià: com diria Eugeni S. Reig (què collons deu ser la S?), «en alcoià es diu plis-plai o plisplaiet, la llengua estàndard sol emprar burret o burreta i en castellà es diu…?» Ni punyetera idea; la bona qüestió és que hui, a banda de trilogies monàrquiques i de les últimes representacions del més gran espectacle, Alcoi es vestirà de festa per a rebre els Arthur Caravan, que tornen triomfants de la seua primera roda de concerts pel món exterior, allà on cap alcoià ha anat abans… bé; realment, per a ser sincers, allà on tot alcoià llevat d’ells ha anat abans. Però ja era hora, i més encara ara que han publicat el seu primer disc, presentat inclús en el crític i críptic Festinfern alcoià. Està vist que, amb un bon barrot, qualsevol cosa és possible…

I ídem amb el disc de l’Hugo Mas, del qual encara no n’he parlat ací, però ja vos avise: la qualitat musical, lírica i literària de «la millor veu alcoiana des d’Ovidi Montllor (i perquê jo sóc foraster!)» –Phil de Vient dixit– pot llevar-se de damunt d’un espolsó tots els cansautorets, poetes de guant i melòmans de calbot; el xic ho val i, a més a més, és molt bona persona, un valor difícil de trobar hui en dia.

De l’altre nom de l’any passat, Sénior, dir-vos que d’ací uns quants mesos tindrà una altra experiència gratificant: la de ser pare de família! Quan sigues pare, menjaràs ous; és el digne dels temps…

Calcule que, com jo, estareu fins una cosa o l’altra de tot el cacau del Nadal, el segon dia de Nadal, el tercer dia de Nadal i la bufa de la gamba, amb tanta farterola i tanta hipocresia televisada; per sort o per desgràcia, a l’any en curs li queden dos tallades de cabell i hui, 28 de desembre, hi han dos cites d’interés que, encara que no exemptes de la menjada corresponent (un dinarot i un soparet), són convalidables per dos o tres crèdits -ja ho vorem- de la Universitat de Montortal: en principi, a dinar només pot vindre u per invitació personal a càrrec d’El Penjoll, encara que ja se sap que on caben dos, també en caben tres; a l’altre, «com ja és tradició», pot apuntar-se qui vulga si assistiu al Recital dels Innocents d’enguany, el que fa quatre! Pels qui heu vingut els anys anteriors, cal tindre en compte que serà a les 6 de la vesprada i no de nit, com s’havia fet fins ara; i, en acabant, el soparet de germanor amb artistes: el recital és debães; el sopar, diu que a uns 12 euros per cap…

«Arribem amb el Minibús a les terres de la Marina Alta, a casa de Lilit i Dionís, on ens espera un món de folk, rock i molta festa popular valenciana. Però en aquest àlbum d’onze temes la banda descobreix molts altres estils: des de l’aire flamenc de Candela fins a l’electrònica obscura de Cérvols o el reggae d’El melic, amb lletres picants, ben desacomplexades, explícites i amb molta crítica. Cal destacar dues col·laboracions de luxe i que encara enriqueixen molt més el repertori rítmic i tradicional: Miquel Gil inicia la festa grossa amb El gran banquet dels Déus i Pep Gimeno Botifarra posa la veu a Món de plàstic. La visita acaba amb una festiva rebolcada a L’olor de l’amor, i ja estem llestos per tornar a agafar el Minibús. Que diguen missa és una bona escapada per descobrir l’humor i la tradició musical de les terres de la Marina.»

Lilit i Dionís van debutar com a tal -ço és, amb eixe nom- l’1 d’abril del 2006 en la 1a Intercomarcal Cabotista: abans d’això havien fet un concert no sé on com a Els Bufafocs de Lilit, però un mes abans de la Intercomarcal el Pilimell i jo mateix rebatejàrem el conjunt com a Lilit i Dionís: no debades, igual com Guns N’ Roses nasqueren de la unió dels Hollywood Rose i els L. A. Guns, la nova orquestra pegolàctica eixia de la desfeta dels històrics Lilit i el seu projecte alternatiu de folk, Els Bufafocs de Dionís. I, nogensmenys, l’última referència dels Lilit, Re::evolucions, tardà quasi tants anys en aparéixer com el Chinese Democracy d’Axl Rose i companyia, però ací s’acaben els paral·lelismes amb el conjunt d’Axl Rose… encara que -tot s’ha de dir- originàriament els pegolins eren deixebles dels AC/DC, Metàl·lica i tutti quanti, en la que -potser- fou la seua millor època, durant la qual eren el grup més nomenat de la Marina: àdhuc el segon millor grup de Pego els citava com a influència!

I això del segon millor grup pegolí no ho dic perquè actualment els millors siguen Lilit i Dionís, que tot lo món ja sap que els números u són Pep Ferrer, Ignasi i companyia! Lilit i Dionís, oficialment, tenen la seu social i la residència fiscal al Mas del Forn de la Vall d’Alauar (sic?), encara més des que es casaren per l’Església el 28 de setembre proppassat (el mateix dia que Raül d’Inòpia, què justet!) i, encara que n’hi haja una lleugera majoria d’integrants de Pego, també n’hi ha de Murla, Orba, Orbeta i de fora de les Valls i més amunt de la Marjal: el més foraster de tots, u del poble que guanyà la final del Gran Prix d’enguany contra Albaida. En conjunt, una orquestra ecumènica de més o manco una desena de gnòstics i agnòstics que, com aquell que diu, fins fa quatre dies encara no havien eixit de la figa de sa mare -ço és, de la seua comarca- només que per a algun concert esporàdic a la ciutat de Valéncia o, curiosament, de la Plana en amunt!

Curiosament, la cançó Minibús que obri el disc relata el viatge iniciàtic del conjunt a la Franja d’Aragó, just una setmana després de la 1a Intercomarcal: «Som tots una penya roja, penya roja de tastavins!» deu ser a hores d’ara l’himne del poble de Pena-roja, al Matarranya, ja que el van estrenar allí després d’improvisar-lo durant el viatge, d’aital manera com els Deep Purple tragueren Highway Star. De les altres cançons que omplin el disc, algunes també són d’aquella època i, per tant, tenen més de dos anys: El retor bissexual o El club de l’amor ja existien en 2006; L’olor de l’amor és més antiga, de quan Pere Carpi era adolescent i anava aposta des del Verger acompanyat per son pare fins que -segons la llegenda- aquell tingué por que els pegolins li malvaren el fill; eixa última, junt amb Contradiccions de l’exorcista, és una de les poques que se salven de l’època de fadrins de Lilit i els Bufafocs de Dionís i, encara que està inclosa en el repertori del nou grup, no apareix en este disc, sinó en l’últim de Lilit en una versió no massa divergent.

De les altres, això que diu la xicona esta: que, per a gusts, colors. I com ací les hi ha de tots els colors és ben difícil que no vos agrade el disc, el grup i els seus directes, encara que açò últim depén de les condicions del so i del nivell etílic en la sang dels tocadors. Així i tot, és injust que el disc no s’emportara cap mirografia dels últims Premis Ovidi, gens estrany si pensem en la imprecisa distribució de les categories i la dubtosa qualificació d’alguns dels membres del jurat, encara que jo tinc quimera que d’ací uns quants anys les decisions d’eixe jurat es voran superades per la mitificació d’uns grups en detriment d’uns altres. En tot cas, ja vorem què fan a l’any que ve, quan tinguen entre mans debuts inesperats com el dels Arthur Caravan, Hugo Mas o Sénior i el Cor Brutal.

No sé quin figura acusava a Sergi de no haver anat anit a la concentració en contra de l’educació de la conselleria Font de Mora, com si tinguérem l’obligació d’assistir a totes les manifestes de protesta i com si serviren per a alguna cosa: en eixe cas, que m’apunte a mi també, perquè jo tampoc vaig anar, encara que jo no sóc molt de manifestacions i el tema no m’afecta directament; ara, justetament ahir per la vesprada estava a Valéncia, no per vore la partida de Pelayo, però tampoc per assistir a la protesta; de fet, si ens haguérem de mobilitzar per cada passada que ens fa el desgovern de la nostra Generalitat no ens cauria la casa damunt, no…

Ara, encara vaig tindre temps de vore formar-se i passar la manifestació i constatar com de concorreguda i de seguida va ser la convocatòria: cent mil segons els insurrectes, quaranta mil segons els nacionals, però una fotracada als ulls dels valentins que no participaven d’ella (els vianants, impertorbats; els conductors, impacients pel tall dels carrers). Jo, per sort o per desgràcia, vaig haver d’anar obligat al xou del Principal que feien més o manco a la mateixa hora: la final del Sona la diputa’ dels grupets de cors i danses. I dic «cors i danses» perquè allò pareixia un dels concursos aquells de folklore regional que feien en temps de la Sección Femenina: estampetes bucòliques i sainets d’Escalante. Els premis, consistents en un dineral i tres, cinc o huit actuacions se’ls van endur -en ordre ascendent- el grup de Quart encapçalat per l’altallenca Maribel Crespo (amb una mostra tèxtil de com no hauria de ser un tratge «regional», o sí?), l’Escola de Danses d’ai-Xàtiva amb dos xicones pintades d’or des del figó a la figa (et tu, Menta amb Maduixa?) i el Forcat de Valéncia, amb un bovo que pareixia bovo de deveres (la qual cosa seria tongo, no?). En resum, un rotllo retransmés en diferit per Canal a9, però en directe per Populista TV i Libertad Vigilada: i en acabant encara es queixen que a Catalunya no els han donat cap de canal del TDT! Ja ho tenen bé, ja, que ací els fills de Rita els els han donat tots als de la premsa groga i damunt ens lleven els de la roja per imperatiu diví… per cert, ací a l’Alcúdia encara es veu la catalana serà perquè la tinc encarada al Mondúver? L’antena, vull dir…

Quant a l’afer de Font de Mora, unes quantes consideracions: la idea d’Education for the Citizenship
en anglés no és gens menyspreable, si no fóra perquè està feta amb mala
hòstia i no hi ha lloc per a bromes si u amb un poc de coneixement veu
com està el panorama educatiu valencià: ací a l’Alcúdia, per exemple,
no hem tingut mai barracons, però jo sí que n’he vist en més d’un
poble, a banda deles defectes que no es veuen si no és des de dins; o
que no es patixen fins que no és en la pell d’u mateix: «quan sigues
pare, minjaràs ous», com se sol dir. De la ignorància i la
intransigència del mal conseller, millor ni parlar-ne: tots sabeu com
se les gasten, els fills d’una resacsâ… Ara, la bona qüestió, que jo
em pregunte, és: les traduccions a l’anglés, les fan en anglés britànic
o en anglés americà?

Perquè clar, amb tanta mania persecutòria del nostre dialecte constitutiu, la
millor opció seria fer-ho en ianqui amb totes les seues particularitats
fonètiques, ortogràfiques i lèxiques, més que res per combregar amb aquella ocurrència compartida per dos irlandesos, George Bernard Shaw i Oscar Wilde: «Amèrica i el Regne Unit són dos països separats per la mateixa llengua».