Cinc anys amb llustre

Enguany ha fet un lustre de moltes iniciatives personals i se m’ha oblidat celebrar-les quasi totes: la primera, el cinc aniversari d’este bloq, que l’havia celebrat tots els anys fins ara i esta volta se m’ha passat; cinc anys també de la Valenciclopèdia, que va nàixer com a resposta a la Viquipèdia quan allò encara estava més verd que una ceba i ja fa prou de temps que està un poquet morteta, potser per l’imperatiu -que no és aital- de la roscana ortografia; i, evidentment, un lustre del Recital dels Innocents, que este dimarts tindrà lloc l’edició que fa sis, cada any amb més gent (i menys lloc)! Les tres mampreses tenen en comú que, a banda de compartir la data de naixement, nasqueren en circumstàncies adverses provocades per un estat d’ànim més aïna poc animós durant el qual necessitaria donar eixida a la inspiració produïda per una espantada romàntica. Siga com fóra, els tres productes -i algun altre que no es pot dir- han sobreviscut amb més o manco ressò al primer quinquenni de vida, no?

Quant als Innocents, cal dir que la primera edició estava aparaulada un any abans, el 28 de desembre del 2004, però que al final l’amfitrió no es va mullar -no recorde si perquè no es creia la voluntat dels hipotètics participants o com- i va deixar sense sostre al Mangue, el de Planeta Imaginario i les Mãedéus, que ho tenien anunciat en l’antiga Capelleta i tot! I perquè no vulgueren fer el sarão en el cafetí El Convent, que si no ja aniríem pel recital que fa set…

El braç dins la mànega

Això que escrivia l’altre dia Pep de «si vas a Valéncia e? posaran l’os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no e? posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me’n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d’Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l’amor amb sandàlies i sense…»

«…i el sol de València somriu.»

Per al cas, li tinc tírria al Cap i Casal des dels últims anys de carrera, no sé per què: potser per la gent que ompli les voreres amunt i avall vestida de manera impensable a l’Alcúdia o en qualsevol poble amb trellat de menys de milanta habitants, que no se saluda ni quasi es para a observar al seu voltant, embotida en auriculars o en conductes semiautistes produïdes per l’entorn artificial on viuen. El camí obligat de l’estació de Plaça Espanya cap al centre per Sant Agustí és el primer passeig que faç sempre en eixir a la superfície; enmig, una parada obligatòria –la seu de la Fédération Nationale d’Achats– sovint en el trajecte a la inversa, de tornada cap al metro: a quina mala hora em va pegar per entrar a l’anada, per a una volta que aplegava promptet! Perquè normalment jo, com tots, torege als activistes de l’entrada o els parle en alguna llengua inintel·ligible per a que em prenguen per foraster; però hui no.

Potser perquè tenia un poc de temps fins l’hora de dinar, que havia quedat amb el nucli dur de neollemosinistes, m’he deixat enganxar per la xica de l’ACNUR: Lorena m’explicava el treball dels voluntaris en pro de refugiats al Congo, em va ensenyar una foto d’un camp com els que ixen en District 9 i una mostra dels sobrets metalitzats d’aliment hipercalòric que va inventar no-sé-qui per a nodrir els milions de persones que es moren de fam en tot el món. Li vaig seguir tota l’explicació no sé ni com -que el meu cap estava mig en un altre món- crec que més per deferència que per interés real en la causa, que en tinc: no s’equivoquen, els captaires de les bones causes, en plantar-se a l’entrada dels grans magatzems, que allí el tràfic de gent és continu; ara, mal ho tenen per a obtindre l’atenció d’un veïnat sociològicament acomodat, semiautista i sense temps per a perdre en causes ja prou perdudes.

Potser per tot això -perquè tenia un poc de temps i per la deferència- que vaig acabar comprometent-me a una contribució que no sé ni si podré satisfer: el dubte econòmicomoral em va tindre enroniós fins passar l’hora de dinar, després d’una farterola de dos plats, beguda i postres per quatre xavos. Ara, cal dir que va contribuir a oblidar-me -o a recordar-m’ho?- l’aparició d’un vellet calb però amb barba canosa que avançava a pas de puça cap a l’excusat i que, en acabant, encara com vaig reconéixer el Puta misèria d’Artés que aguaitava per la butxaca del meu abric que, si no, l’home hauria protagonitzat la fugida més lenta de la història dels robatoris: es coneix que el pobre home ja no estava bé de la catalina, que si el cambrer no el convenç que la seua jaqueta era la que hi havia penjada d’una cadira on pressumiblement l’havien servit, l’hauríem tinguda!

Amb massa emocions per a tan poc de matí, malgrat el fruit de la conversa, el Raspall de Capilla es quedava en una llista prou previsible de noms de llocs i de persones de la història de l’esport de cavallers com a remat d’un patracol de prosa postestellesiana amb un preu prohibitiu. Camí del metro, de tornada, em vaig aventurar de nou cap al niu dels activistes amb l’autoritat que em donava el calc del salconduit que m’havia fet Lorena no feia ni dotze hores… per a descobrir massa damunt que els que ara m’acaçaven eren d’una altra entitat. Sorprenentment, no només hi hagué prou amb un «No, gràcies…» per a què abandonaren tota esperança de captar-me sinó que, a més, m’ho agraïren dolçament amb un adéu i un somriure. Em pregunte si això farà efecte en la resta de la gent i, especialment, en la de la ciutat, ara que vénen les festes del consumisme hipòcrita i desmesurat.

Tot s’ha de dir, no em vaig privar de firar-me unes quantes pel·lícules d’autor per a vore-les amb tu, amb mi: quatre franceses, una del Quebec i una raresa on ix Labordeta com a secundari memorable. Em pensava que era més tard i encara me’n vaig eixir massa prompte, esta volta sense cap voluntariat a la vista. Ara em pregunte si eixes persones, jovéns i no tant -Lorena és de la meua edat- es guanyen un jornalet barat a rebre negatives dels tecnòcrates o també ho fan altruísticament, qui sap si fins i tot amb diners de la seua butxaca: qualsevol de les dos possibilitats mereix tot el meu respecte, atesa la finalitat de la seua insistència. Mentre esperava el metro a Castellón de Villanueva de les set i busques em va vindre una olor mig agresiva mig inofensiva; la xiqueta que es rebolcava sobre el banquet al meu costat li ho confessà a sa mare: «Me he tirado un pedo…» i me’l vaig papar jo.

Me’n vaig tornar a l’Alcúdia resignat per tot açò i perquè sabia que al sendemà hauria d’anar una altra volta a Valéncia, i a l’altre… i també dissabte! Només aplegar a casa sent com ma mare li diu a la xiqueta no-sé-què i acaba amb un «…el braç dins la mànega!» 

Més cabut que un xurro

Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Qüestió de pilota

Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…


Ningú s’ha fet ric de treballar

Ma mare no em deixà que anara a l’horta en l’edat per por a la pols dels tarongers; l’única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d’una treballadora d’allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d’electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s’ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu’- que a mi; l’última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m’avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.

En vista de l’èxit, no sé de què s’estranya la del Servef quan pensa que em ric d’ella i de tot el sistema d’ocupació valencià i, per extensió, universal. Entre això, el fet que em negue a opositar (no perquè no vulga estudiar, sinó perquè no tinc vocació ni traça d’ensenyant) i que la meua vis còmica de moment no em dóna per a pagar-me l’autonomat -ni ganes, que això és pagar i plorar!-, m’estime més ser precari i malfaener que contribuent de la Seguridad Social (el grup, no; la institució). Això, i que el món de la música en valencià és com és i sort que encara m’ixen bolos, però d’eixe tema ja en parlaré a bastament un dia que ploga. I ara que vénen Festes cert que plou: com a tard, el dia de l’Entrâ.

Tornem? 

117: Tot comença i tot s’acaba en Sueca

«Els de Suec?, teniu mal? l’hac??»

(Sanchis Guarner, Els pobles valencians…)

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s’acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d’Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l’altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l’estàndard de l’apitxat, com passa en tot l’atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l’a final àtona, més satiritzada que en el cas d’Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l’ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d’admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d’especial significació per al seu veïnat.

«A l’entrâ de Sueca tot són clots i carrilães i, un poc més avant…» (op. cit.)


De Sueca t’agradarà el seu accent, la seua gent, les seues cases, les cortines davant dels portons en compte de persianes, els carrers empedrats o els sequers ja cadàvers, la Muntanyeta dels Sants, inclús el Museo del Chocolate, però no ho hauràs vist tot fins que no hages conegut la veritable Nit Suecana: per sort o per desgràcia, nosaltres no hem mamat de les barres de Tasquetes quan teníem catorze o quinze anys, no ens hem estacat cinc o sis o set colpets d’ausenta al Bigot ni hem eixit corrent del Risses a marcar gol a la paret del mercat, que l’altre dia estos del Mãemeua recordaven eixes gestes ja com a glòries passades que ja no tornaran mai, no per falta de ganes sinó perquè la edat -o el fetge, o l’estòmac- ja no acompanya; la Go mai ha sigut centre de peregrinació i El Sol, L’Esplai i El Guitarró ja farà uns quants anys que van tancar portes -també el Heidi-, però encara queden reductes memorables on fer-se una Cerveró. I no estic parlant del Riff ni de Keepers, ni molt menys de la Tarranquera, sinó de -per exemple- el Niu (d’Or), la Casona, l’Agricultura, l’Ateneo Sueco o Bodegas Miguel, est últim on encara pouen mistela de la bona amb una oliva (o dos) en la copeta.

L’altre dia, lluny de ser l’habitual segona casa de molts veterans, Bodegas Miguel pareixia el baret d’un institut, ple de joveneus cara el futbol televisat amb les taules a caramull de terços, cassalles i algun cubata matiner; l’ambient, especialment carregat de fum de tabac o excepcionalment notori per la gran afluència de públic, es feia tan irrespirable que el Wai i jo preferírem gelar-nos com un pollet ans que fumar-nos com un peix i fer-nos la pre en la barreta de fora: i va ser allà on vam conéixer un mig personatge d’eixos que trobes «als supermercats, als pitjors bars, al cementeri local». El seu físic d’homenot, el caràcter d’Obèlix de carn i os, el vestir casual i fresquet malgrat l’oratge i el castellà inequívocament adoptat com a segona llengua no donava lloc a erro: Gabriel, el nom del qual no vam saber fins última hora, era foraster, immigrant i -amb un poc més de temps ho hauria encertat- romanés. De Transsilvània: ens convidà a visitar els Càrpats, el castell de Vlad ?epe? fill de Dracul i no-sé-quin altre prou més vistós, ens explica què hi havia de veritat (res) i de llegenda (tot) en el personatge de Dràcula i ens explicà els mètodes dissuasoris d’aquella època.

Cal dir que, de la manera que parlava dels empalaments ordenats per Vlad o per la misogínia que demostrava cap a un model de muller -el d’esclava te doy– ja en decadència, ningú ens l’hauríem imaginat capaç de casar-se en segones núpcies amb una xicona uns quants anys més jove que ell i metgessa de professió, amb la qual hauria tingut dos xicons, un de tres o quatre i l’altre de dotze o tretze; a Romania, la filla major amb quinze anys, producte de l’anterior matrimoni (com sol dir Calavereta, «bon xic, mal resultat»). De les seues dos mans de pilotari, una -la dreta- embenada amb el dit gorrinxet immobilitzat per un enganxó en un taronger. En el seu got, d’eixos de Coca-Cola que s’estilen ara, Rabo Macho amb llimonada (Konga, supose): «¡Vino rojo!», havia demanat amb una v excesivament labiodental que el delatava, quan li vaig dir que demanara vi negre. Segons son pare, no existia el vi negre: feu la prova amb un tovalló i voreu com la taca és roja i no negra. Allà ens el deixàrem, en la barra del carrer, quan eixiren els altres a hora d’anar anant a cal Pere: allí, la fartada seria pantagruèlica, la conversa nostàlgica i el vi, Glorioso, negre i amb regust a dona, com té de ser.

I, ara que ho pense, açò també podria deuria haver-ho publicat en Riberenques amb l’excusa que el dissabte que ve cantaré -per fi!- al Casal del carrer Sequial:

El meu poble
(© 2005 Inòpia)

Tenim exposició,
tots ês divendres,
de «calcetins d’home, de dona i de marica»
amunt i avall del carrer Sequial;
‘ixe és el nom d’esta ciutat.

Tenim mestres d’escola
òrfens de Fuster
i gent qu’es consola & l’arròs al graner;
llaurãors de la cannabis, aprenents de boticari,
emissaris d’Al Capone que parlen pel talonari:

quina sort ser un porc al mig del desert,
agressiu perô viu a on qui no guanya, perð!

Hi ha gent amagâ en
el silenci dissident:
al carrer d’Utxana
ne conec a dos o tres…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

Com hi ha qui té temps d’oci,
pôs ja ha arribat l’hora
de
montar un negoci i fotre ês cotxes fora
i fer el centre peatonal
tinguent al ventre la Nacional.

Adoquins, alceu-vos;
massa pes h?u suportat!
De mesquins ‘llibereu-vos;
que no vos callen & quitrà….

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

A l’estiu tots vora ‘l mar:
aigües clares, aigua al genoll.
És com nadar enmig del pantà
a on pintà Claros un’ obra d’art…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

I, si ho h? de dir,
ho diré cantant,
que les paraules no
diuen
tant! 

116: Hugo jazz

Es preguntava un periodista madrileny -ningú és perfecte- com pot ser que un figura del talent d’Hugo Mas fóra pràcticament un desconegut al seu país, al seu poble natal i, en canvi, omplira a rebentar l’auditoriet del Blanquerna a Madrid amb més de dos-centes ànimes quan altres recitals d’artistes catalans de més nomenada només havien pogut congregar quatre gats mal comptats al mateix lloc, en territori enemic; qualitat artística a banda, ni Baydal ni Aliaga saben que la qualitat humana d’Hugo és la que obrà el miracle: no debades, amb total probabilitat el gros del públic serien companys de carrera i de correries dels anys de facultat allà a la Villa, quan formava part del conjunt Maduras Penas amb Carlos Manzanares.



El concert de Madrid, del qual podeu vore un estracte ací damunt (amb Toni Caravan a la bateria!), ha sigut l’últim de la roda de presentació del seu primer disc durant l’any passat -i, pel que es desprén del tríptic del cicle, programat en substitució d’Uc- després de sengles presentacions al Depòsit, Ca les Senyoretes, l’Horiginal, el Teatre La Clau i la Casa de la Marquesa , algunes d’elles a duo només amb Jacobo a la guitarra o el Recu’ a les tecles (o Manel Rodríguez al recitat); la resta, amb pràcticament tot el combo jazzístic que l’acompanya en el disc que, a banda dels dos mitgers adés nomenats, són Julio Fuster al contrabaix i Jordi Rodríguez a la bateria (en substitució del Pere Munuera), els quals sonen com l’Esbjörn Svensson Trio -concrets però efectistes- durant els passatges instrumentals.

Potser per això hi ha diversitat d’opinions entre la pulcritud del disc o la catarsi dels concerts; la sublimació quan s’acompanya del quartet o la proximitat quan canta amb l’únic acompanyament de la seua guitarra. O la del Jacobo. O amb el piano de Recuerda. Opinions com a culs i per a gusts, colors: per començar, l’Hugo és capaç no només de defendre les seues cançons ell a soletes, sinó que a més les despulla, les acarona i les fa més íntimes encara, com els escoltellets dins dels llençols; amb la banda -i quan el so acompanya com al concert de Gandia-, els arranjaments del disc es manifesten reals, potents però subtils sota la veu avellutada i greu de l’home Mas.

El disc tampoc enganya: gravat l’agost del 2008 (!) en els TigruSStudio del fill del Tano, la llarga maceració d’un any i mig es traduïx en l’acurada mescla d’Elies Kinder Fuster, sempre amb la fetilleria inconformista d’Hugo. De les sessions analògiques enregistrades en eixe antic cine de Gandia no han eixit les bateries d’alguna peça i la musicació de La fàbrica de Martí i Pol en la seua versió completa, de la qual tinc molt bon record quan la cantà acompanyat per Jacobo la nit del primer Recital dels Innocents i que belleu s’incloga un dia que ploga en alguna antologia d’anti-singles. Diu que Pepito, el propietari de l’estudi i tècnic durant la gravació, es burlava prou del «ñordo-jazz» de Mas i companyia (no debades, pel mateix estudi han passat Los Perros, els Motocross o els Harrysons); en canvi, el responsable de la masterització n’elogiava la calidesa de les pistes de veu i es preguntava com dimoni l’havien enregistrada amb tanta perfecció.

Del contingut líric del disc, a banda de les sis musicacions de sengles poemes de Josep Ribera (La nuesa i Vertigen), Ester Xargay (Daltabaix d’una sextina), Manel Rodríguez-Castelló (Cançó de l’alba), Miquel Martí i Pol (Set poemes d’aniversari) i la precoç tolosana Charlotte Kαλπακις (Je dors), la poesia d’Hugo és eròtica en Novella, dramàtica en Quarta paret, messiànica en Música pàl·lida II, i tràgica en Hepàtica: en esta última el poeta invoca un nom propi que també apareix en altres manifestacions de la seua obra; concretament, en el títol d’un poema publicat en l’antologia Ponts de paraules dels Amics de Joan Valls:

En viu a GandiaLa ciutat on Bel

I

Tota la nostra Pentàpolis,
Oberta per a tu en sa més impúdica nit,
Renaix aquest matí entre la pols i la cendra.
Encara els automòbils conserven
Les estàtues de sal al voltant
I hi ha restes de foc
A la llum que apareix des de les cantonades.
El sofre, als racons, amaga als gossos
les pistes dels seus orins.
Hivern.

Irreverent ciutat de cananeus.
Gomorra i Seboim ressuscitades
De la seua apostòlica abjecció
I de la seua derrota.
La nostra vida sencera
Enfrontada als desitjos del Pare etern.

I, mentre el fred les voluntats aquieta,
Continuem adormits junts
(Encara que tu ja no hi ets)
I aquesta solitud reviu
El vertigen i les nàusees
Que em portàreu l’atropina i tu.

Ja no som bons als ulls de Déu. 

La complexitat de la retòrica hugomasera, tan allunyada de la lírica casolana explícitament reivindicativa a la què ens hem malacostumat des dels dies de la Nostra Cançó, s’aproxima tant als usos purament literaris que sorprén la facilitat com els versos casen perfectament amb les músiques, tant en les composicions pròpies com en les musicacions d’altri; no només en els moments d’spoken word o de recitat pur i dur, sinó especialment en les parts cantades de La nuesa, Vertigen, o -notablement- La cançó de l’alba, un dels talls més accesibles del disc junt amb Daltabaix d’una sextina o el No he sabut mai  -malgrat que la versió enregistrada d’aquella no siga del gust de la seua major admiradora-. A mi la que menys m’apanya, ni en el disc ni en el directe, és la cançó de bressol de la Kalpakis, siga per la tonadeta o per la dicció patoesa d’Hugo, el qual sempre ha sigut més proficient en portugués: per a gusts, això que he dit adés.

En tot cas, amb l’opinió contrastada d’una personeta de confiança i els vots favorables dels lectors d’esta bitàcola, està clar que el disc d’Hugo Mas és el millor de l’any 2009, per davant inclús del segon de Botifarra, premiat com el millor disc de folk pels gabiots de l’Enderruck (els quals, per cert, pensen que l’Hugo és de Gandia); cal dir que el dels Arthur Caravan no entrava en consideració perquè ja el descartí l’any passat en favor del d’Inòpia i que, encara que el d’Hugo té data d’edició a finals de l’any passat, no va ser presentat oficialment fins hui fa exactament un any, al Depòsit de l’Olleria: anit, al Cine Goya, actuaven dos cansautorets però Hugo Mas és, en paraules de Teresín, «com si l’Ovidi haguera ressuscitat!». O, com ja vaig proclamar fa un any, visca Hugo Mas (i la mare que el va parir)!

Cal dir també que el boniquet Cançons en blanc i negre de Miquel Herrero i els Autòmats entrarà en concurs l’any que ve ja que oficialment encara no l’han presentat; potser en la 5a Intercomarcal Cabotista, a celebrar…

115: La família és fer-t’ho

Els dies de Nadal són d’eixes fites anuals que esperem com si encara anàrem a escola i vulguérem fugir de la monotonia diària: això inclou la Nit de Nadal, el Dia de Nadal… i el Segon Dia de Nadal, que ara mateix no sabria dir si és un festiu bord que només celebrem ací a l’Alcúdia o també existeix en tot València. I, com el Nadal, igual passa amb les altres dates a esperar cada any com Reixos, Sant Ovidi Montllor, Divendres Sant, el Dia dels Músics, el 25 d’abril, la Plantâ, la Nit de Sant Joan, l’aniversari de l’Escenari, Sant Roc, l’Entrâ de la Mãedéu, Sant Miquel, Sant Andreu o qualsevol dels tres dies de Nadal adés esmentats: en est últim cas, el natalici del pelut més famós del món servix d’excusa a les famílies de mig món (i part de l’altre) per a retrobar-se mas que siga una volta a l’any ben asseguts a taula. I això, segons el grau d’intoxicació etílica dels vincles, es fa més o menys fàcil de suportar: no m’importaria, per tant, passar algun Nadal lluny de casa, per provar…

Ara, prou és perdre’t un dia com eixe, tan assenyalat, per a jurar no tornar a fallar ni un any més en la vida! Perquè, de totes les xarlotades que vos he nomenat adés, potser esta siga l’única cita indefugible com no siga per causes de força major o motivada per una distància circunstancialment insalvable: que alce la mà -bo, que escriga un comentari- qui no s’haja perdut ni un sol dinar de Nadal; o, millor, que l’escriga qui només se l’haja perdut una vegada i no més i haja promés no tornar a faltar a taula en una jornada tan familiar.

I d’això volia parlar hui: d’eixa institució tan entranyable com insalvable que és la família. La família de sang, clar, que tota altra classe de parentiu és fer-se. Perquè l’al·licient del Nadal és que pots reunir un sol dia tots els parents -d’una banda o de l’altra- en un sol lloc, per molt que a la llarga els puguem vore per separat en dosis més o menys generoses. I res, una volta arribat el jorn, toca tornar-lo a esperar fins l’any que ve.

Enguany des de fa un lustre, hi ha un altre dia assenyalat per a reunir un altre tipus de família postissa, heterogènia però unívoca, com és la de la faràndula: deixeu-vos caure pel Teatre La Clau a les 6 de la vesprada del pròxim dilluns 28 d’este mes -cal que diga encara que no és cap innocentada?- i ho comprovareu amb tots els vostres sentits. Inclòs el del gust, que en acabant ens n’anirem tots, tios i nebots, a sopar on puguen donar quemenjar a vora cinquanta boques.

Però fins que eixa jornada siga tan imperdible com el Nadal, aneu pensant-vos quin disc ha sigut el millor d’est any que s’esgola i així ja no cal que postege res fins l’any que ve:





25 de diciembre


He decidido no volver a acostarme con María nunca más, sin embargo las fiestas navideñas, la agitación que se percibe en la gente que camina por las calles del centro, los planes de la pobre Rosario (dispuesta a pasar el año nuevo en una sala de fiestas conmigo, por supuesto, y bailando), no hacen sino renovar mis ganas de ver a María, de desnudarla, de sentir sus piernas otra vez sobre mi espalda, de golpear (si así ella me lo demandara) sus nalgas respingonas y perfectas.

114: La nostra caseta de fusta

Quan érem xicotets, un amic de mon pare ens va dur un regalet d’un viatge «nord enllà, on diuen que la gent és neta» i lalalalalà: la maqueteta desmuntable marca Jukka d’una típica sauna finlandesa de fusta. D’això en farà una porronada d’anys, però és possiblement l’únic joguet amb el qual hem jugat tota la família durant les vesprades d’avorriment: n’ordenàvem les peces a mode de trencaclosques, la muntàvem i, en acabant, la desmuntàvem o, en els últims temps, un servidor la destruïa amb l’ajuda dels G.I.Joe…

No sé què rebotons anà a fer aquell allà a fer la mà, però el cas és que cada volta que baixàvem «la caseta que va dur Contel de Finlàndia» de dalt de tot dels alçadors* de la saleta ens recordàvem d’ell i d’aquell lloc inubicat. I jo ja ni me’n recordava d’aquell joc i el creia perdut per a sempre, que ma mare és molt donadora i em sona que li l’havia regalat al meu cosí Donís, però no; despús-ahir me’l trobí en l’últim lloc on em sonava haver-lo vist: dalt de tot d’un altra prestatgeria en l’andana de mon pare.

I encara està com el primer dia: en la seua caixa de cartó, les peces ordenades en el suro blanc, la fulla d’instruccions -en finés, clar- un poc corcada. No sé per què, però tinc quimera que est hivern l’abaixarem i jugarem amb ella alguna vesprada, que no sé si la meua fillola l’ha negociada alguna volta; llàstima que la titella del Tirisiti no càpia dins de la sauna…

* Eugeni S. Reig proposa alçador com a sinònim de prestatgeria. Per a gusts… 

113: Bon vi i barraca nova

Ella beu com una dona,
ella fa l’amor com una dona
i ella es dol com una dona
però plora com una xiqueta.
Bob Dylan, Just Like a Woman

Saps què? Diu que això de «Bon vent i barca nova!» és un comiat formal o la manera tan fina que tenen els catalans d’enviar u a fer la mà; «a fer la mà», regularment precedit d’un allà, és un lloc imprecís de tan lluny com està; lluny -pronunciat [λúnt]- és un concepte relatiu en comparança amb el temps; el temps no és un concepte relatiu, sinó una merda i damunt et mata; més d’u mataria per merda, però només u es moriria per tu: saps qui?

I, ara que ve la gelor, un poc d’humor intel·ligent: l’home i la dona que van en un avió i el capità diu: «Senyors passatgers, els informem que la temperatura exterior és de zero graus.» I la dona li diu a l’home: «Quê bé, zero graus: ni fred, ni calor…!»