El pèndol de petites oscil·lacions

Una boira densa que s’enrinxolava a les branques dels plàtans i encerclava la llum dels fanals del carrer. Una boira que esquitxava les galtes i banyava els cabells i les bufandes.  Feia que anessis lentament caminant, veient com les sabates lliscaven pel paviment, o les llambordes conglomerades brillaven com gebre. La remor de les coses era més minuciosa, t’hi fixaves més: el regalimar de la font de Les Rambles, el frenar del cotxes, l’arrencada de l’autobús…

I la boira m’ha dut a un bell record, antic, de quan tenia disset anys i era a Barcelona. Una boira densa, densíssima ens va enxampar a l’Arc del Triomf, tornant del Port. No feia gaire que sortia amb en J. Caminàvem i ens va engolir literalment la boira. Ens vam asseure a un banc del Passeig i no ens veiem gaire bé ni les cares. Els ulls ens brillaven, com negats de llàgrimes tímides que no volguessin sortir, com bolles d’atzabeja. Era com ser a un Planeta imaginari o sortir d’un núvol o ésser-hi dedins. Ens varem donar un petó llarguíssim, intens, perllongat, que ens va durar tot el temps de la boira, no sé quant, molt de temps, un temps preciós, sucós, palpitant, un temps etern, fora del temps, màgic, com per no aturar mai. Ho vam fer sense acord previ, tots dos sabíem que no s’acabaria aquell petó fins que s’esvaís la boira. El petó va ser  el món sencer i la boira un regal . Llavors el núvol va anar desapareixien. Molls de boira i de saliva ens vam aixecar, ens vam donar les mans i vam continuar passeig amunt …

Avui hem tingut ganes de fer el mateix, sense acord previ, o amb un acord confegit amb el temps, que ens dóna complicitat i encert furtiu i allí mateix, abans d’entrar als Aparcaments de la Plaça dels Patins, ens hem donat una besada llarga, amb ulls tancats , impròpia, si voleu. En obrir-los, algú ens mirava com si no ens fos permès de fer aquestes coses. Hem agafat el cotxe i hem tornat cap a casa. Jo somreia tota l’estona i ho faig ara, encara, en escriure-ho. Demà tinc festa i podré dormir un poc mes. Bona nit, blocaires.

De vegades, els petits plaers de la vida venen de tant lluny i tan endins…Avui venien d’un petó a la boira, llarg i profund, llunyà, que va esdevenir màgic i va crear llaços immarcescibles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!