071: Jo també vull un rei en Jaume


En pervertint la proposta de Vicent Pardal, m’estime més editar-vos el naixement de l’infant Jaumet novel·lat pel seu biògraf suecà (Furió, no; l’altre) i il·lustrat per una senyera que simbolitza el context montpellerí on va nàixer:

«La natura, per temps comptat, va acomplir el seu fet i la reina posà al món un infant que va ser bell i graciós; i aquells bons hòmens i dones, amb aquells notaris de la ciutat de Montpeller, van garantir i signar -perquè ho sabien- que la reina aquell infant l’havia tingut del rei i que fill de rei es podia dir. Li posaren de nom Jaume i, més avant, quan va ser rei en compte de son pare, li digueren “el Primer” perquè va ser el millor príncep del món en armes i cavalleries, que el dit infant en Jaume va créixer i millorar en un dia més que un altre no faria en quatre i es va fer el més bell home del món; que ell era major que els altres hòmens més d’un pam i era molt ben format i complit de tots els membres; tenia molt gran la cara, vermella i flamenca, el nas llarg i ben recte; i gran boca, ben feta, grans dents belles i blanques, que semblaven perles; els ulls de colors mesclats i bells cabells rossos semblants a fil d’or; tenia grans espatles i llarg cos, i prim; els braços grossos i ben fets, belles mans i llargs dits; les cuixes grosses i les cames llargues i rectes i grosses a mesura, els peus llargs i ben fets. Va ser molt ardit i bo d’armes, fort i valent, generós i agradable a tota gent, i molt misericordiós. Posà tot el seu cor i tota la seua voluntat a guerrejar amb els seus enemics i va regnar molt de temps, amb gran prosperitat.»

«Podeu, doncs, imaginar l’alegria dels seus pobles quan va nàixer el que
seria tan bon senyor. La reina, sa mare, no va voler triar-li un nom ni
que li’n triàs ningú que fos humà. Va posar en dotze ciris igualment
llargs els noms dels dotze apòstols de Crist i els va encendre tots
alhora: quan tots ja s’havien apagat, al ciri de sant Jaume encara
quedaven tres dits de cera per cremar, i la reina i els barons van
pensar-se que aquell nom volia Déu posar-li a aquell infant. Les gents del rei d’Aragó van celebrar el naixement amb grans festes de jocs i lluminàries per viles i castells. Mentre tots feien la festa, alguns pocs estaven trists perquè els hòmens no són mai d’un mateix cor i els seus desitjos són molt diversos. El rei Pere tenia parents que s’alegraven pensant que ell podia morir sense fills i, així, tota la terra quedaria per a ells. Aquests barons envejosos pensaren de matar-li l’hereu i, quan dormia en el seu bressol, hòmens pagats per ells, per un forat que feren en la teulada, li llançaren una gran pedra. El bressol es va trencar del colp, però el xic no va patir cap mal. A tots va semblar un molt gran miracle.»

Víctor de Cofrents, Cròniques d’un rei: el príncep (Tabarca, 1992)

P.S: i això, que jo també vull un rei en Jaume… o, més concretament, un J@ume 1er; a vore si algun historiador o historietista, politòleg o sequier, s’anima a esciure un dels articles més solicitats en l’enciclopèdia de riure.

Un pensament a “071: Jo també vull un rei en Jaume

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*