Rosca amb all

    Com hui és diumenge bord i ja en fa dos que no escric res, nyas: res millor que celebrar el dia de la Constitución amb El taxista ful, film del realitzador català Jo Sol. Tot s’ha de dir, no m’esperava tant d’una pel·lícula a la qual m’unia un vincle d’amistat: ja vos he parlat tres vegades (ací, aquí i allí) de Jalea Real i d’Arthur Caravan, dos dels participants en la banda sonora original; potser per això mateix, per la proximitat d’un projecte que sentia quasi com a propi, co-protagonitzat per un company contestà exiliat «nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç» i musicat pels meus admirats amics alcoians, sabia que el producte final valdria la pena. I mira que no en coneixia -ni conec encara, personalment- el director, ni la trajectòria, ni tan sols he sabut res de l’argument o del rerefons d’este documenfals (o «documenful») fins que en va començar la campanya de promoció, web inclòs, amb els Jalea en plena gira de presentació del seu disc Vinga va!! Àdhuc van estar a un pèl de tocar per la presentaciò en el festival de Sant Sebastià de 2005…

    Allà a Donosti va rebre la menció especial del jurat del Premi Altadis -Directors novells- «per la capacitat de tansmetre amb una original estructura creativa, continguts humans i polítics molt sòlids», i enguany ha rebut el Premi Julio Verne del jurat al festival de cinema espanyol de Nantes i acaba de ser nominada al millor guió (Jo Sol) i a la millor interpretació masculina (Pepe Rovira) en els infames Premis BCN Cinema. Començada a rodar el 7 de març del 2005, El taxista ful forma part de
la nova fornada de documentals diglòssics com Cravan vs. Cravan i La
casa de mi abuela (nominada precisament a la millor peça documental en
els BCN), obres primerenques de realitzadors novençans amb banda sonora
d’artistes independents.

    La història certa d’este fals taxista és l’excusa perfecta per fer un autoretrat militant de la Barcelona menys barcelonista que transpira, com els llicsons, entre el formigó de la closca turística closquista en què s’ha convertit la Ciutat Comtal: un maremàgnum de gent de tots els colors, vestides amb robes de colorins i -alhora- un furóncol en el cul de la Catalunya més demagògicament progressista. Amb tot, és interessant assistir al xoc entre els dos antagònics protagonistes de la pel·lícula: el taxista ful (Pepe Rovira) i l’activista Traful (Marc Sempere), dos móns completament diferents -que no oposats- que intenten trobar un punt de convergència malgrat la distància temporal -i cultural- que els separarà tota la vida.