052: De vostê

    Despús-anit (està ben dit, això?) vaig anar a Carcaixent i dolces -bressol de la taronja- a vore l’actuació dels Inòpia en les festes patronals. Amb este concert ja en van tres: els he vist en sa casa, en la meua i, ara, en la seua altra casa. Sempre brutals (en això vàrem coincidir els d’ECP i jo), si tinguérem de retraure’ls alguna cosa podríem parlar d’eixe fals començament, deslluït per la deficiència del so; o, una volta solventat eixe aspecte, del temps perdut entre cançons. D’eixa manera, es van permetre fins i tot el parodiatge de versionar els seus teloners, uns mallorquins que -de fet- eren els protagonistes de la nit: els Antònia Font, malgrat la impecable execució, paraven una miqueta moixos (i no precisament amb el significat balear de la paraula moix)…

    Potser m’esperava més dels de les Illes després de l’expectació amb que s’havia seguit la notícia d’esta celebració, però la veritat és que des de del Taxi ja començaven a fer-se’m un poc pesadets: en un directe on el pes escènic requeia en el cantant (Pau Debon), l’home es trobava flanquejat a dreta i esquerra per baixista (Joan Roca) i guitarrista (Joan Miquel Oliver) -respectivament-, quasi immòbils inclús durant Astronauta rimador, un dels punts àlgids del xou, amb el baix audiblement distorsionat i el solo d’elèctrica en escala mora, molt de l’estil d’aquell.

    I, parlant d’Oliver -veritable artífex de la lírica tonyifontenca– i del seu estil, la selecció d’un repertori que ja engloba cinc discs (!) publicats en poc més de sis anys (!!) evidencia una fòrmula un poc repetitiva, on l’amable quotidianitat surrealista (i mediterrània!) de la seua poesia acaba convertint-se en una successió inconnexa de substantius i sintagmes nominals quasi tan previsibles com les rimes de Remigi Palmero; un «cadàver exquisit» que ja comença a fer pudor, en no soterrar-lo. Certament, vocació professional no els en falta… ni números per a ser absorbits pel mercat de l’endogàmica escena catalana.

    Els Inòpia, en canvi, riberencs de nació suecana (llevant del bateria, guixot declarat), són una ferma promesa de la música moderna en idioma vernacle: un carro armat de poesia dura i rock introspectiu que abraça el pensament fusterià en peces com El meu poble, un hit universal de proporcions locals apropiadament elevat a la categoria de bis per mèrits propis i evidents. Un deu, en tot cas, als responsables de l’encertada selecció d’estos dos grups (i dels Soul Atac, que havien tocat dimecres) per a les festes patronals d’un poble -Carca’- que, en alguns aspectes, fa honor a eixes dos primeres síl·labes del seu nom; ara, jo, si haguera pogut me n’hauria anat a les festes de Saragossa per escoltar en viu algun conjunt de l’Alt Aragó com ara l’Orquestrina del Flabiol… o la Ronda de Boltanya, recordant-nos l’ascendència aragonesa de Serrat.

    Per cert, que diu Serrat que el títol monosil·làbic del seu últim disc, (en ortografia roscana en l’original!?), fa referència a la ciutat menorquina de Maó, a la qual estiua/estima. A mi Serrat no me mata, tot s’ha de dir, però un artista que no deixa de sorprendre’m (i que també ha tret un disc de títol abreviat) és Caetano Veloso: si en l’anterior Noites do norte ja deixava caure un Rock’n’Raul neotropicalista, amb (abreviació de você, «tu» en brasiler) la involució és total. Com Sisa, s’ha envoltat de tres músics relativament jovenets per a enregistrar una obra tan aparentment minimalista en el so com el disseny de la portada, però amb la directa senzillesa de lletres com la d’Homem:


[…] não tenho inveja da maternidade,
nem da lactação;
não tenho inveja da adiposidade,
nem da menstruação:

só tenho inveja da longevidade
e dos orgasmos múltiplos […]

9 pensaments a “052: De vostê

  1. josep

    Anava a callar-me i fer-te una crítica constructivista però després de les teues exigencies a que si potege en el teu blog, no diga xorrades, em veig obligat a ser sagnant, mes encà després de presenciar com vapuleges als Autopsia Fuent.

    Pues sí, Mr del Hostal. "Quien te ve i quien t’ha visto". Fa menys d’un lustre bé haveres passat com a representant dels illencs, de lo pesaet que’l posaes amb Alegria. Però bé, eren temps més pops, no?… Si, els maybe Road també sonaven bastant pop també. Ara ja no!. Ara toca enlluernar-se amb el hard style suecà de fotos en la marjal i casalles en el Riff dels Inòpia. Mira que diente bandereta t’ho pose molt fàcil per a la rèplica, però no m’he pogut contenir!. 😀 jeje!

    Si que Antònia Font no son els que eren, però bé, l’ultim disc no em cou tant com el Taxi, i els he donat una possibilitat tot i la incursió de la música electronica, en directe molt millor. I val que desde fa anys que els seus versets acaben en parauletes de l’estil de "trinaranjus", "submarí" o "Wa Yeah!", però és que en tota la història del pop tammé ens hem cansat de tragarnos strawberryes, submarines, Wanna’s i Maybe’s!

    En fí, que digues lo que vullgues, però en el fons també voldries posar en una foto amb el "Simon" o el "Cococrash", que ho sabem!

    Respon
  2. mirassielos

    Lluís que Pare Onofre té rao encara que no se que vol dir…/ "I just wanna be with U,please,baby,please…"

    He titulat aquest comentari com veus, per pura nostalgia i m’he agafat la llicencia, Deu em perdone, de afegir una imatge que definix una época de la meva vida.Un altra més fosca i més gai, és la que protagonitzem Onofre i jo, en el cuartet oscur ,el del laboratori, sacsant el potet de revelar ,mentre preniem un litro de cervessa freda…

    Com diu Sisa, definint als de Belles Arts, "artistes de la idea, visionaris…avui, opusitors a funcionaris." No és extrany que ens tornem alcoholics, ni adictes a les drogues, menysmal que sempre ens queda el balsam de pensar que som dandys baudelerians,o Sid Vicious regionals.

    Però lo de Lluís amb Inhopia és inhospit, i ara ve la risa: El passat dissabte m’hen vaig a tocar a ca-revolta i a la paradeta de discos, dins un saquet rústic, em trobe el disc dels suecans. Inocent de mi que em fie del bon criteri del Beato, vaig i mel compre. El diumenge de matí, mèntres faig el dinar a CA`L DRACH me`l pose i…

    "Odie el nou metal, serà que estic tornant-me gai, preferixc el camp, sentir cantar als pardalets".

    En fi que ja tinc regall de nadal pal nostre guitarra americà que pert oli pel nu-metal,si eixe que Deu la castigat en l’exili a Californication. A ell li agradarà perque està ben fet, però a mi…no, a mi no me la peguen amb rosca amb all. O si?

    Respon
  3. Toni

        Des de luego, ací cada u entén lo que vol: a vôre, que jo només estic diguent que, hui per hui, m’agrãen més els Anòpia qu’els Intònia Font (sobre gusts colors, qu’ausães), i si voleu un disco xulo pilleu-vos el’últim del Gaetà Veloç, qu’al remat és el qu’ha posat jo en la imatge! O, mira –cielos-, una recomanació especial pâls occitans de Pego: el nou de Moussu T e lei Jovents. Jo encâ no l’ha sentit, perô si és tan bo com el primer

        De totes les maneres, senyor Giner, li recomane encaressidamente el directe dels neometaleros de Sueca: no li dîxarà indiferent.

    Respon
  4. SU AMIGO Y VECINO

    La carasseta li ha caigut a Baldoví al primer ple municipal. S’ha mostrat com un autèntic absolutista, censurant fins els comentaris a cau d’orella dels membres del PP. Molt decepcionant. Ara ja sap tot el poble fins on arriba el tarannà dialogant del nou alcalde. Esquerra Republicana porta el seu radicalisme a la mà, però el Bloc és un llop amb pell de corder. Tot indica que aquesta serà la seua primera i última oportunitat de govern local.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*