Rosca amb all

O follem tots o punxem la nina

Una altra diada és possible

Deixa un comentari
Amb tot el canyaret mediàtic d’ahir, entre la Via, el record d’Allende, el Blanquerna i el tuacte de Vinaròs, opinions a favor, en contra i en ultra, i encara de ressaqueta pel pujó de tot junt, tinc quimera que hui quasi ningú —llevant de l’incommensurable Sergi Carrasca– se’n recordarà que enguany fa huit-cents anys d’una fet històric decisiu per a la construcció de Catalunya i de les altres nacions que fiten amb ella. I no em referisc a la utopia contemporània dels Països Catalans, tan vàlida i reivindicable com qualsevol altra, però restrictiva; de fet, la unitat soluble dels PPCC em planteja un problema de base: si el criteri d’inclusió és la llengua comuna, què collons fem amb les comarques xurres? Canviem el Carxe per Oriola? S’afegirien abans Utiel i Requena? Repoblaríem Asp i Montfort amb mallorquins?

Can Carrasca

Impura nació a banda, jo em referia ad açò: el huité centenari de la batalla de Muret (Gascunya), que simbolitza el principi de l’assimilació d’Occitània al Regne de França i el final de la pretensió de la Corona d’Aragó a incorporar-la, encara que per als propis occitans no és una fita tan significativa com el setge de Tolosa (1213) o la resistència de Montsegur (1244); però també és cabdal per com la mort de Pere el Catòlic en aquell batallar i l’adjudicació immediata de la corona de rei d’Aragó i tota la tirallonga, que encara no incloïa els futurs regnes de Mallorques i València, al pipiol de Jaume de Montpeller. És per això que el 12 de setembre del 1213 és una data cabdal tant per a la Corona d’Aragó com per als comtats i vescomtats septentrionals, que anirien caent dins de la França hexagonal; és per això que, posats a demanar, si la utopia incloguera no només el reducte de la llengua, sinó també els pobles germans d’Aragó i d’Occitània, caldria commemorar el dia de hui com la data assenyalada que és, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en Enciclopedisme wiki; el 12 de setembre de 2013 per blocjaumei

  1. Ai el somni de Muret. Un bell somni sense dubte. De fet, ailàs!, sense Muret no hauríem tingut ni la conquesta de València ni la de les Balears menys d’una generació després. La història és com és i potser es parlaria ara occità fins a París (els hauríem conquistat, és clar!) però àrab a l’Alcúdia teua i a l’Alcúdia d’Elx on habite.

    Tinc amics occitanistes que em diuen que jo hauria nascut nord enllà on diuen que la gent és noble, culta, desvetllada i feliç. Això tampoc hauria passat.

    Ma mare (nascuda el 1926 i ara al cel sia!) fou la morisca més bonica nascuda a Oriola i arribada a Elx de fadrineta. Tan sols cal mirar una fotografia seua passejant-se amb mon pare de la mà a la primeria dels anys 1950. I això que tenia els dos cognoms catalans, fins i tot és possible que tots dos fossen occitans en un primer moment: Casanova i Gilabert…

    Els seus avantpassats, però, arribaren al segle XIII a aquesta frontera des de Catalunya, Parlem, però, dels cognoms perquè el seu codi genètic no enganyava ningú i passava per moreta per tot el món.

    Mon pare, en canvi, amb els seus ulls blaus i pell blanquinosa (nascut el 1928 al raval d’Elx i al costat de ma mare siga!) devia ser d’aquesta banda del Pirineu amb els seus Martí i Osona. Aquest enganyava poc i vingué d’algun espai entre Llemotges i Vic.

    Per tant, no hi havia a Elx un xiquet tan guapet com jo perquè xiquets tan guapets com jo en són parits ben pocs. Jo, senzillament, no hauria nascut! La barreja amb els moriscos va facilitar els resultats! Amb tota la ironia del món, és clar!

    Pel que fa al Somni de l’agermanament -entre els pobles de llengua occitana i de llengua catalana-  el tinc clar jo que em vaig matricular als 23 anys, en una Escola Occitana d’Estiu, a Ate (Apt) a la Provença Interior.

    Estime Occitània com estime els Països Catalans. Permeteu-me explicar-ho en el bell occità de Provença:

    Pensi que l’afrairament dei nostrei dos poples es bon, en particulier,   per aquelei qu’an un beson beu-còp mai grand d’assistença per la situacion marrida e residuala de l’occitan a la debuta dau siècle XXI. Leis occitans e la lenga occitana, la nostra sòrra romanica mai pròcha, se visajan en nautrei, lei fraires de lenga catalana, que nos agradarié pron vèire l’occitan gaujar d’una santat de ferre. Aquò es un fach e es dins lo nostre interés de trimar ben ensèm.

    I seguiré en el meu valencià, el català de tots, la utopia no inclou tan sols el reducte de la llengua. De fet, els catalanoparlants formen una varietat tan unida que espanta: de l’Edat Mitjana ençà i de Salses a Guardamar. 

    Pel que fa al País Valencià els castellanoparlants no es troben, tan sols, a Oriola, Asp, Montfort (castellanitzats els segles XVII-XVIII com és sabut) o als afegitons provincials del segle XIX. S’escampen molt més per les ciutats de València, Alacant, Elx o, fins i tot, Castelló… per no dir la resta. Ara, ahir, a Guardamar vaig escoltar una àvia parlar el seu valencià a la néta de tres anys. Malgrat el meu amor per Occitània (vaig nàixer a Marselha fill d’emigrants d’Elx i vam tornar quan jo tenia 14 anys, d’Austràlia!) això no ho he vist al llarg dels meus molts viatges a Occitània. I et puc assegurar que he parlat molt més occità que el 95% dels occitans!

    I amb això acabe. Que t’havie promés unes línies i m’ha eixit un llençol. Em disculpe per qualsevol errada perquè no comprove la redacció enlloc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.