Bessonada il·lustrada

Com tots els anys des de fa set, el Recital dels Innocents va ser el millor comboi de l’any no només per la qualitat dels artistes, sinó per la quantitat de participants: en una nit on s’ajunta el millor de cada casa, encara trobàrem a faltar alguns figures assidus -no vull dir noms- que havien apretat la nit d’abans i no estaven en condicions de repetir. En tot cas, el cartell va ser memorable, com sempre, i la nòmina de convidats -i de públic il·lustre- irrepetible; llàstima que molta gent no es quedara al ressopó, on els frikis del folk ja fa un parell d’anys que acaben improvisant un sarão. Ara, el millor de la nit i, ja oficialment, de tot l’any passat m’arribà en forma de llibre-disc-revista: ço és, el número 10 de la seminal publicació Moixama, trieditat per Bullent, Mésdemil i l’associació homònima junt amb el segon disc dels no menys inseminats Ovidi Twins, ambdós entitats ja presents en l’iniciàtic 4rt Congrés de Figures Mundials de l’any 2004 a Sueca…

Els Twins, com la Moixama, ja fa més de deu anys que sobreviuen incorruptes per l’underground valencianoparlant més margina? amb una actitud més aïna individualista: el seu públic potencial no s’assabentà de l’existència del duo i el seu entorn fins la publicació del primer disc, el definitori A kabotaes (PM Produccions, 2007). No debades, Garcieta em va dir en aquell moment com havia contrastat que «fins que no graves un disc no existixes», malgrat el boca-orella que circulava de feia anys junt amb el concert autoeditat Directes a l’Escenari (2003), en el qual  triomfà Som els borrellons però caigué en l’ostracisme L’afilador, potser la millor cançó cançó del seu repertori diacrònic. D’este nou disc ja fa un parell d’anys que van traure les Llaors del timonet (en homenatge prepòstum a Joan Pellicer) i la dels Caramelets d’agüelo, performança pseudopercussiva inclosa. O alguna d’elles estrenada en algun dels Innocents als que han acudit fins ara, com feren l’altre dia amb la del parotet que, previsiblement, formarà part del tercer disc.

OvidiUna altra cançó que també han fet a l’Alcúdia algun 28 de desembre és Irriké, guanyadora -atenció- del 1r Concurs Internacional de Cançó Ibera d’Autor per com la lletra, intraduïble, és la transcripció de la inscripció en ibèric del Plomet d’Alcoi, en alfabet grecoibèric. Per si la broma fóra poca, l’apèndix «del·la llibrevista» corresponent a esta peça històrica -cada cançó va acompanyada d’unes pàgines al·lusives a banda de la lletra- relata el triomf accidentat dels Twins en semblant tuacte, tan underground tan underground que ratlla l’arqueologia. Però l’erudició no acaba en eixa concesió a la paleofilologia: sengles versions del prolífic Asins Arbó i els Comedian Harmonists originals, dels quals inclouen una ressenya biogràfica. N’hi ha també una altra semblança: la d’Ovidi, però no el d’Alcoi sinó l’altre, el bo. O les milanta mil cosetes i autoreferències que escaparan a qui no haja escoltat mai els OT en viu o haja llegit cap de Moixama o L’Oca Folla. Perquè si ja per separat el disc i el llibret són dos joies extemporals, juntes fan el millor llibredisc -col·lectiu- de l’any passat i, a falta de competència, de la història recent de la música en valencià. O en iber. Ara, en vista del poc ressò de la crítica  -només l’han ressenyat la Carla Musicada, la Lucre Cabota i el Xavi Penjoll-, tinc quimera que no arreplegaran cap de Premi Ovidi ni tindran la meitat de contractes professionals que els seus millors companys d’escuderia.

I això que Montgòlia és «un disc heterogeni cohesionat per la profunditat lírica i la interdisciplinaritat compositiva que, malgrat l’evident disfressa de deixadesa musical, està molt per damunt de qualsevol producció superestelar» (la definició hipertrofiada és meua, però les cometes li donen més autoritat crítica, no?). El 7/4 atropellat de l’himne lo-fi a Montgòlia -topònim revolucionari del Benissadeví sifoner- amb el qual s’obri el CD té més èpica nacional-localista i més varietat rítmica que molts grupets de comarca. La reina de les voreres té més de social que la cançó d’autor edulcorada dels cansautors de merda moda. La musicació De les ungles del Thesaurus Puerilis té més trellat que quasi tota la poesia contemporània. El matalafer hauria de ser candidata a la millor cançó de l’any; i, si no fóra per que és popular i transferible, a millor lletra, només pel fet d’incloure el substantiu faena (desprestigiat massa sovint quan és molt més antic i autèntic que feina).

I això que, malgrat la inclusió obligatòria d’un filòleg en tot grupet valencià, la capitalitat del duo els du a ultracorregir vocals en Gallina vull ser jo (bròt per brot) o, en La riuà, a soltar una espardenyâ innecesària -però assenyalada- com tormenta. Així i tot, el nivell d’adequació i de riquesa lèxica patrimonial és prou més destacable que en la majoria de lletres de la cançó popular en valencià: en este disc, fins i tot es permeten eixir-se’n de mare i amollar més mala llet que Xavi Castillo -el qual els va apadrinar fa uns anys com a teloners, per cert- en la traca final de Tururuisme, potser la continuació natural o inversa a De safari en l’anterior disc. I perquè col·labora el Palau, que si no el regust orxatí d’esta opereta bufa ratllaria la paròdia zappaesca més explícita…

…però fireu-se’l, xe, que encara que vos canseu de sentir les cançons debades en Bandcamp, només per triar-vos la dedicatòria del llibret ja val la pena pagar un preu tan ridícul. I un parell de mencions honorífiques: el superfurrinenc Perleta negra d’Oliva trencada -la millor referència editada per LaCasaCalba est any passat- i el rocanrolesc Xurrac asclat de Xarim Aresté i els Very Pomelo, un grup barceloní més valencià que molts grups valencians.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*