Jo també veia la Catalana

Jo també em passava les vesprades cara el caixó i em xamava Dr. Slump, Bola de drac i, en els últims temps, Musculman, quan m’imagine que, per la interferència de l’emergent TVV, l’emissió ja es rebia d’aquella manera: amb la imatge coberta de neu i el so no recorde si tampoc en condicions. Això, molt abans que Zaplana començara a «segrestar» els partits de futbol i tot el que ha vingut en acabant. D’una manera més subtil i menys reprobable, Canal 9 segrestà els dibuixets més populars de TV3: si bé la Valenciana es distancià primer en oferir sèries inèdites com Tortugues Mutants o Els Guardians de la Galàxia, l’anunci de que anava a començar a emetre Bola de drac va ser, com a poc, surrealista. Jo encara conserve en una cinta de VHS els primers huit capítols de l’emissió inaugural de Bola de drac en valencià: la meua primera impressió inicial, aquella vesprada de dissabte, va ser d’estranyesa. Acostumats com estàvem tots a vore les aventures d’en Goku i companyia en valencià de Catalunya, que de colp a repent Son Goku s’expressara en català de Simat -«Eeeu…!»- ens resultava violent, i no perquè no haguérem sentit mai dibuixos en una llengua intel·ligible, que abans que Canal 9 ens oferira Herculoids, ja ens havíem passat mitja infància veient sèries en català, castellà i espanyol sud-americà.

De fet, abans que existiren els canals autonòmics, ací no hi havia més collons que vore televisió i pel·lícules -i llegir còmics- en castellà, molt sovint en doblatge ultramarí: el canvi d’un accent a l’altre en dibuixets com els de Disney va ser tan colpidor com la primera volta que sentírem cantar «Si vols descubrir/ la bola de drac…» per compte de «Anem-la a buscar/ la bola de drac…» Al remat, no és que un fóra més exòtic o intel·ligible que l’altre, sinó que més aïna era una qüestió d’adaptació: a eixa edat igual ens tenia que el doblatge fóra en un idioma o en l’altre, en un dialecte o en l’altre, però una vegada t’has fet a sentir un personatge parlar d’una manera te trenca els esquemes escoltar-lo d’una altra. Passat un temps i -tot s’ha de dir- sense l’alternativa de la versió catalana, el Son Gohan valencià -pronunciat [son gó·an]- se’m va fer tan familiar o més que el Son Gohan català -[son go·án]-, però això no lleva el fet que, a banda del cas dels dibuixets, un servidor es va criar amb el Filiprim de Josep Maria Bachs i Llàtzer Escarceller, el No passa res i el Guaita què fan ara de La Trinca o el Tres pics i repicó d’Antoni Bassas: mira, m’acabe de recordar ara mateix de la tonadeta d’est últim i és com si haguera recuperat un (altre) pedaç de la meua innocència perduda.

Ara, sobre la conveniència o no de redoblar audiovisuals en dos dialectes divergents com són el català (oriental) i el valencià (meridional), tinc un parell de consideracions: hi ha una llegenda urbana que diu que, en l’època, la Catalana es va oferir a pagar el doblatge de dibuixos al valencià per a ser emessos en la nostra variant per ambdós teles, «la teva» i «la nostra». Amb tot el que té de trola -vols dir que ací no ho acceptaren, barat a agarrar?-, em queda el dubte si l’audiència d’allí hauria sigut tan permeable al valencià de Canal 9 com nosaltres o els illencs al català de TV3: seria lògic pensar que, com en tot açò que he relatat, la xicalla no tindria quimera en absolut, si no fóra per certes anècdotes que apunten en l’altra direcció. Verbigràcia: els d’allà dalt no van dubtar a tindre la seua pròpia versió dialectal de Les fabuloses Tortugues Ninja (sic) quan l’adaptació al valencià, anterior, data del primer diumenge d’emissió oficial de Canal 9; també hi ha el cas d’una infame editorial valenciana que traduïx des d’ací els autors estrangers directament al català central perquè el seu principal mercat és Barcelona i els pixapins -no sé si açò respon a un estudi de mercat seriós o és pura hipòtesi o hipocresia per la seua part- no accepten cap conjugació, lèxic ni morfologia que no siga la seua; o, sense anar més lluny, que els redactors d’esta casa de putes traduïsquen les declaracions de valencians quan el llibre d’estil recomana usar totes les varietats de la llengua.

Dit això, se’n recordeu que fa un parell d’anys havien intentat incloure el doblatge valencià de Bola de drac en la reedició en DVD? Això hauria sigut el tot: un pas més per a la normalització de la llengua i un regal per als que vam créixer amb eixa versió i amb la catalana, inclosa junt amb l’original japonesa i les corresponents en basc, castellà i gallec; al remat diu que des del Japó no els ho autoritzaren, veges tu què més els donava. Bé, la bona qüestió és que fa poc han anunciat l’edició en Blu-ray hipersònic d’Akira i la seua fitxa promocional diu que, a banda de la inel·ludible pista en castellà, inclourà els doblatge al català i… al valencià? Confirmada l’agradable sorpresa, alguns han confòs la deferència dels editors amb la quimera ultravalencianitzadora del nostre desgovern, però és menester ser imbècil per a queixar-se de que la nostra llengua compte amb dos pistes d’àudio en sengles variants dialectals: no debades, quasi totes les edicions en DVD de sèries dels anys 80, com la dels Galaxy Rangers, duen tant el doblatge en espanyol «neutre» llatinoamericà i en castellà peninsular; el que hauria donat jo per que inclogueren també l’enyorada versió en valenciana llengua, especialment les sèries que no s’han emés mai en la Catalana. S’en recordeu també de Granzort?

Tot açò, que en principi no té res a vore amb tot el cacau dels repetidors d’ACPV, sí que té una repercusió evident en el despreci creixent cap a allò que representa Canal 9 -que no TVV-. Dissabte passat un amic meu, encés per la desconnexió de l’emissió catalana, no havia tardat ni un segon a llevar del seu receptor de TDT els tres canals de la Valenciana, que tampoc acostumava a mirar mai: fet això, ara es veu obligat a posar-li els programes infantils al seu fill -que no té ni l’any- en anglés o qualsevulla que siga la versió original. El vaig intentar convéncer que Babaclub és, hui en dia, el millor programa infantil que hi ha en tot l’estat, que a Burjassot encara queden bons professionals i molta gent d’aquell Canal 9 primigeni relegats al segon canal o que no tot en esta vida és futbol i no em consta que TV3 haja retransmés mai cap partida d’escala i corda ni n’haja fet referència (llevat de l’aparició estelar del Genovés en Caçadors de paraules). PililaWebs tampoc massa, per al cas…

…però bo, si algú té sis-cents mil euros gastadors i vol deixar-li’ls al fill de puta del bigot -que, malgrat tot, «és el nostre fill de puta»- jo vos ho agraïria, que Acció Cultural encara em deu els quatre o cinc bolos de l’any passat i, com els embarguen la paradeta, em pense que no els cobraré mai en la vida. I perquè el teloneig d’este dissabte el faré barat a cançons que, si no, ara en cagar!

5 pensaments a “Jo també veia la Catalana

  1. Carles

    Senyor Toni
    ¿Vindrà vosté en dijous a l’Âgora del Poli’ ? perquè els de l’Àrea de Promoció i normalització no han anunciat res, encara… 

    Respon
  2. Xungarro

    Jo m’identifique totalment en el teu discurs. És més, pense que l’única adaptació lamentable és la que es fa al castellà, al mateix nivell que les de español (latino). Per favor, que en els Dragonball de Antena 3 deien coses com “Onda Vital”, “energia de ki”, “rayo mágico” o “Supersayahin”.
    Per cert, puc passar-li la teua cita al pare de Marc?, segur que li fa il·lusió eixir en la blogosfera.

    Salut

    Respon
  3. Pedro - visores nocturnos
    Jo soc dels que viu a la frontera entre la comunitat valenciana i la catalana. M’indigna que no poguem vore la TV d’on volguem…necessitem instalar una parabolica xa això? Espero que amb la televisio a la carta per internet s’acabe amb aquestes tonteries i disputes només entre polítics i inutils…
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*