Més cabut que un xurro

Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*