033: Amor i zel

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat
per les ones!

Xavier Bru de Sala, Himne dels pirates

Anit vaig anar a vore la segona sessió en «versió original» (sic) del celebrat musical de Dagoll Dagom Mar i cel, adaptació (prou) lliure de l’obra homònima d’Àngel Guimerà (xe, el de l’estació de Metro!): m’acompanyaven l’inseparable Señor Cabota, Adrià el Banyerí, els germans de ca Colom (Alba i Albert) i Paco d’Alginet. Allí estava tota la clec (o claca) de la Cultureta, com per exemple la típica-i-mítica actriu Patrícia Barrachina,
cosa gens estranya ja que era l’últim dia que es representava en
llengua vernacla: ja sabreu (i, si no, vos ho dic) que hi ha hagut
polèmica perquè Teatros de la Xe!neralitat Valenciana
no accedia a la petició explícita de la companyia a representar l’obra
en la seua versió original; o siga, en català (o siga, en valencià?).
Al remat, i no sense la consegüent polèmica, els uns van capitular i
els altres han pogut representat la peça tal i com l’han concebuda els
autors dos úniques nits (!) de dimarts i dimecres (!!). I encara
gràcies!!!

Podríem tirar-nos hores, dies, parlant del tema, però com m’imagine que ja està tot dit, que predique a conversos, i que tindreu la mateixa opinió (i més informació) del tema que jo, xarrem d’una altra cosa. Com per exemple, de l’espectacle en si, que com a mínim es mereix un poc d’atenció: ignore el percentatge del text original que haurà respectat Xavier Bru de Sala perquè desconec l’obra de Guimerà, però atenent a la correcció i la claredat dels diàlegs, calcule que la faena seria de por. Més faena encara (o menys, segons es mire) tindria Guillermo Ramos per a readaptar-ho al castellà…

L’argument, per cert, és d’una actualitat aclaparadora, tanta que fa feredat, i en certa manera no fa sinó donar un sentit a eixa famosa dita que diu: «Forasters vindran, i al carrer mos tiraran!» Ai, i jo li trobe una certa continuïtat invertida a la història en l’Europ eu! d’Al Tall, on per causa de la guerra veïns de Callosa d’en Sarrià tenen d’emigrar a l’Alger.

Però bé, supose que un dels majors atractius del muntatge és el vaixell: el joc que dóna l’enorme plataforma és brutal; el suau moviment del monstre amunt i avall de l’escenari el convertix en un personatge més de l’obra, potser en el protagonista, inclús. I la música, clar: Albert i jo eixírem del teatre cantant la tornada del tema principal, l’Himne dels pirates que obri, esguita i tanca tot el repertori, i un dels moments més èpics al final de la primera part, amb tots els corsaris sarraïns en la proa, contra el vent, de cara al públic.

Jo, quan siga major, vull ser pirata (més que siga dels informàtics).

2 pensaments a “033: Amor i zel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*