028: El dret a xiular

A Simó Aguilar, Figura Estelar (a títol pòstum)

Pardal,

ho sent, Vicent, però no vaig poder evitar somriure quan et vas fussar perquè no t’anava l’iPod, i vas pegar mil bacs per a traure trellat dels esgarramantes que te’l van vendre fins que, al remat,
et vas vore obligat a executar la faena del matalafer amb el disc dur.
«Encara li passa poc, per tecnòcrata!», vaig pensar automàticament -no
sense maldat- davant la banal quotidianitat de la història: la veritat
és que això de l’iPod em pareix més una bufonada de Macaddictes que altra cosa, puguent-vos conformar amb un humil reproductor d’mp3 de la marca Del-Mer
que, quasi segur, donarà la meitat de problemes. Tinc de dir que a mi
no em voreu mai pel carrer amb un «transistoret» d’estos; ara, és molt
més fàcil que em sorpreneu xiulant alguna cançó. I ací és on anava jo…

    Recorde que em va sorprendre l’afirmació del personatge de Federico Luppi en Martín (Hache), quan diu una cosa pareguda a com trobava a faltar a Madrid que la gent no xiulara pel carrer com al seu Buenos Aires
i, en conseqüència, era més infeliç. I em vaig sentir en part
identificat, perquè llavors (1997) ja em pegava per xiular-me la meua
pròpia banda sonora quan anava pel carrer i veia com, efectivament, la
gent de la ciutat no es donava eixe plaer tan senzill. Sona a tòpic,
però és al·lucinant comprovar com la gent de la urbs va tan a la seua
amb presses i corruixes, que ni tan sols es para a mirar al seu
voltant. Feu la prova: fixeu-vos com passen de tot, o van mirant els
aparadors de les botigues. O, no cal dir-ho, escoltant el seu transistoret.

    Paradoxalment, també hi ha un curt argentí protagonitzat per Juan Diego Botto
que té com a tema l’autisme aparentment produït per l’ús d’estos
aparells portàtils: no cal dir que generalment es desaconsella l’ús en
situacions de mobilitat en les quals es necessite l’oïda per a evitar
qualsevol hipotètica situació de risc. No conec ningú que l’hagen
atropellat per anar sentint heavy
(per exemple) pels auriculars, però podria passar, no? I tampoc és que tinga
por de que em xafe un cotxe, però sí l’enrònia de que estaria indefens amb uns cascs a les orelles, encara que vaja amb el
transport públic: pense que hi ha massa coses que em criden
la atenció un dia qualsevol pel món com per a estar pendent d’una
música que podria sentir a ma casa, amb més tranquilitat i millor
qualitat.

    Això i que, per un altra banda, no tots tenim un
aparellet d’eixos: a mi només em faltava això, un altre bulto (perquè
no em direu que l’iPod no és un puto blic
-amb perdó- en comparació a la resta de reproductors) a banda del
mòbil! Per tant, reivindique el dret a xiular i a fer partíceps a tot
lo món dels meus gusts musicals més subconscients: al cap i a la fi,
eixe és un més dels mecanismes de transmissió de la música popular.
Encara que a vegades em pegue per interpretar melodies tan peregrines com
la d’If I Were a Rich Man

    Potser si fóra ric em compraria un iPod, però seria més feliç?

3 pensaments a “028: El dret a xiular

  1. Si més no, el que menys necessita.

    Encara que alguna vegada hi ha temes de Raimon, als Obrint Pas, a Lluis LLach, … que esdevé imprescindible escoltar-los a tot hora i a tot arreu.

    Respon
  2. Tens raó, cada vegada veig mes gent que va pel mon sense mirar-se’l, connectada a les seves orelles com un peix que es mossega la cúa.
    Al poble del parents , aixó de xiular en dien xuflar, i com que a mi m’agrada observar la fauna de tota clase, i especalment la fauna ciutadana, quan els veig connectats a sí mateixos no puc menys que xiulare-los i xuflar-m’en

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*