022: Geleia reial

    Açò és una recomanació discogràfica per a tots els joveneus alternatius, moderns, obrintnazis, tendenciosos, urbanites i del vellut subterrani; o siga, per a tu, jove lector: sàpies que el millor disc en llengua vernacla d’est any passat ha sigut, sense dubte, el Vinga va!! dels Jalea Real, en part per l’abandó de la competència.

    Evidentment, i per l’explícita voluntat anarcogràfica del conjunt, no espereu llegir sobre ells en l’Endogamirrock, encara que si més d’una publicació rereguardista com la Roxdeluck o el Mondochorra els descobriren, els plourien les lloances i les comparacions amb qualsevol altre grupet foraster en boga com -per exemple- els Hurra Torpedo. Ara, a ells m’imagine que els faria més goig aparéixer en la Puta 66 que en qualsevol de les publicacions adés esmentades, per proximitat ideològica i afinitat sonora més que per cap altra cosa…

    Criats en l’elegantíssima escena squatter barcelonina, el trio inicial (format per un alcoià, un contestà i un alcoianocontestà en terra de ningú) ha acabat convertint-se oficialment en sextet, amb centre d’operacions al Miles de Viviendas del passeig Joan de Borbó, i encapçalat per la veu de Marcus Miles, la Iguana Contestana. El disc, autoeditat baix el segell independent de Costellam Records i llicenciat per Creative Commons (el teniu senceret per a descarregar-vos-el debades), és una joieta conceptual, una obra d’art visceral i primitiva que fa justícia a la posada en escena del grup. Segurament perquè, com els millors conjunts, els Jalea són carn de directe: la major part dels temes han sorgit d’improvisacions sobre senzillíssimes bases de rock, i el disc ha sigut gravat a un estudi improvisat i en directe, com fan en el jazz.

    Les onze pistes del compacte conformen una tempesta sonora que, al llarg de quaranta minuts, va deixant caure diferents peces (algunes, repetides) d’un puzzle antològic conformat per espais «alliberats» (la Barceloneta, Lavapiés, el Benimaclet d’Arthur Caravan…), accions revolucionàries (diners regalats, llampar als comerços…), renúncia social (treballar, l’alzheimer…), personatges mitològics (Joan Petit, Sigmund Freud…) i ressons d’Ovidi i Brian Eno, entre molts altres. Sorprenentment, del contingut explícit i anti-sistema del disc, res ha causat més indignació que el vers que resa taxativament «ni Espanya, ni França, ni estat català!», i a la qual el fill de puta de Phil de Vient s’afanyava a respondre «Països Contestans!»

    Bé, escolteu-vos-el, que açò sí que és cançó-protesta, i no la d’eixe grup espanyol que és Obrint Nas: la ultimíssima performança seria votar als Jalea Real -per cert, el nom del grup és un «homenatge» a Víctor Jara– en totes les categories de certs premis endogàmics: al cap i a la fi, el disc està editat -i des de la Ciutat del Cinisme-, algunes de les cançons estan incloses en la banda sonora de la pel·li El taxista ful, i ja l’han presentat a Saragossa, Barcelona, Vilallonga, Alcoi i València: quasi res!

Xiqueeeteees… taronges dolces com la mel!
Vinga, va, que me s’acaben! You c’mon!
Jalea Real, Marca Barcelona

Un pensament a “022: Geleia reial

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*