Rosca amb all

    Acabe de llegir en PililaWebs que la (boja) Hacadèmia Valenciana de la Llengua ha aprovat la gramàtica de consens llong temps anhel·lada que, com tots els documents que emanen d’esta institució, no és més que un recapte de les Normes de Castelló i de la gramàtica que ja usàvem. Si més no, que ara em diguen que tinc de dir parle en compte de parlo, partisca per parteixi o vinguera per vingués, com exemplifica la notícia, no em suposa cap de descobriment, perquè és el que hem escrit tota la vida, blavers inclús, però farem com si no ho sabérem (i no sapiguéssim) i cridarem allò de «Catarroja descoberta!»

    Ara, pareix que el problema que lleva la son als uns més que als altres és l’accentuació del nom de la ciutat, de l’antic regne i, si m’apureu, del país: València o Valéncia?

    Dir açò és, potser, imprecís, però jo no conec a cap valencià que pronuncie València amb accent obert. No, almenys, inconscientment. Se suposa que pel Migjorn valencià és la pronúncia habitual, i m’imagine que els fidels de la Diòcesi de Tortosa tampoc en coneixeran una altra, però a mi, valga’m la ignorància, «no em sona». Ara, també m’escama que Valéncia fóra la única paraula de les seues característiques que es pronunciara tancada, quan solem pronunciar obertes paciència, intel·ligència o independència, per dir-ne algunes. La única explicació possible seria la de sempre: influència (mira, una altra oberta) del castellà i, per tant, inadmissible.

    De qualsevol manera, la dimensió de l’assumpte és greu perquè, no debades, estem parlant del nom d’esta casa de putes «comunitat» i, com deia Saborit en el seu web (la meitat d’enllaços ja no li funcionen), els valencians deuríem tindre el dret a decidir com pronunciem el nom d’este… lloc. Això, provat que la pronúnciació de València com a oberta s’haja extingit. Ja sabeu, i si no ho sabeu vos ho dic ara, que sóc l’inventor d’una «ortografia roscana» mai escrita (no, almanco, en profunditat), que pren com a base la gramàtica normal i corrent, i que serviria per a representar els trets fonètics que passarien desapercebuts en la llengua escrita però que seria interessant reproduir en, verbigràcia: diàlegs, cites textuals, còmics i qualsevol altre text que reproduïsca un registre informal de la llengua.

    Ja en parlaré més del tema, però el que volia dir ara és que la meua solució de consens -tan peregrina com la resta- a la dicotomia València/Valéncia seria l’ús del chapeau francés: Valência. I que cada u ho pronuncie com li rote! Perquè, a banda l’analogia ortogràfica amb el portugués (on assenyala una nasalitat), l’ús d’aquella titla no donaria més informació que la d’on cau l’accent: pronunciar-lo obert o tancat quedaria a l’elecció del parlant.

    Solució genial, o passatemps ridícul?