097: Sant Ovidi, sant Ovidi

Com diria Pep, «entre ous i colomins» els dos últims diumenges m’han pillat fora de casa i no he pogut escriure cap de barbaritat: un perquè em trobava en l’exili occità sense cap connexió i l’altre per anar-me’n de traina tot el cap de setmana. Em botaré el relat del meu viatge al país niçard i em centraré en est últim, entre altres coses, perquè no m’en recorde de massa detalls de la nit del dissabte a partir de quina hora: resulta que celebràvem Sant Ovidi Montllor en avanç, ja que hui fa catorze anys que se n’anà de vacacions a fer la mà sense deixar clar qui seria el seu digne successor. I un poc en eixe sentit anava el sarão del dissabte en Ca les Otosinetes: de recobrar el savoir faire ovidià, especialment després del desficaci de l’any passat amb Miquel Gil i altres huits i nous.

La llàstima és que Phil de Vient tenia actuació al seu poble, Alcoi, i no pogué assistir a la tercera nit d’Ovidi consecutiva que se celebra al poble de la gnomònica; la bona notícia és que Arthur Caravan sí que vingué, això a banda de la intervenció de l’Hugo Mas com a cap de cartell, únicament acompanyat pel seu inseparable Juan Antonio Recu Recuerda; i un segur servidor, més o manco desacompasat amb el també insuperable Jordi Xu Albinyana. I Toni Carnet, que havia de projectar Hèctor i no va poder perquè no els funcionava bé la còpia. I l’Àngel Canet i Valencià, fardant de connexió de banda ampla o equivalent. I l’Adrià Banyerí, que vindrà este dijous a parlar-nos de Napols. I Marc i Sònia, els amants del Benicadell. I el Cato i Calavereta, quins dos fills per a una mare cega! I algunes absències notables, com les d’Enric Marco, Sergi Gómez o inclús Toni Espí, que estava comboiat i apuntat i, al remat, es va quedar en casa a corregir exàmens.

Tot
s’ha de dir, no va ser un sopar tan multitudinari com els altres als
quals he assistit allí, només una vintena llarga de persones segons les
fonts oficials (i una vintena curta segons la policia nacional),
que m’imagine que serà perquè hi havia profusió d’activitats el mateix
dia a la mateixa hora i potser el nom de l’Hugo encara no els pareix
prou conegut ara per ara, perquè cert que no va ser per l’atractiu de
la minuta: una degustació de la cuina alcoiana projectada per ‘Sunción
aconsellada per la seua veïna i consistent en una pericana per a mullar
pà, uns abisínios que alguna alcoianeta despistada no reconeixia com a tal, una truita d’espàrecs
collits pel mateix doctor Olivares, unes faves bollides que «deixaven
la boca en alt», uns callos de colló de mico i -com a boato final- una
olleta de cagar-se i no torcar-se, això sense esmentar el flam de
garrofa amb codonyat i el burr… perdó; el plisplai durant tot el
sopar i que «no podia faltar el vi damunt la taula.»
I,
en acabant, un Hugo -com sempre- incommensurable féu callar àdhuc els
més irreductibles que ocupaven la barra del reservat al crit de «beveu
conyac i vi i cassalla i, si m’arriba el pressupost…»! Jo em
decantava pel conhac -el Terry de la terra!- i aital vaig acabar: per començar una versió prometedora de La fera ferotge amb Olivares en el paper de l’alcalde, i encara com la intervenció del titular de la nit va salvar la Cançó de llaurador i el M’aclame a tu encara obviant-ne estrofes senceres. No sé si ho hauré somiat o què, però crec que també caigué València, eres una puta, abans o després de deixar al Pau Miquel a soles que en cantara un parell del seu Arthur Caravan: xiulí L’amor és cec com vaig poder i cantava Suzanne sense saber la lletra. De la resta no m’en recorde o no vull recordar-me’n, així que si algú vol afegir algun detall, avant.

Però
les ovidianes no s’acabaren dissabte: al sendemà, diumenge i bon dia,
després de sengles viatges entre l’Olleria i Xàtiva -visita a ca l’Espí
i la Marrahí inclosa- vaig tornar a anar a Otos a temps per a celebrar el
doble vint-i-cinqué aniversari de na ‘Sunción, a la qual dediquí una
cançó improvisada de rima perfecta, consonant i amb lletra al·lusiva;
bé, realment torní a Otos per a replegar el cotxe i anar-me’n a Sueca a
gravar l’última part del pròxim Mãemeua!!: les tertúlies de ca Fuster amb…

«No diré noms: no; no vull dir noms…» Si voleu apostar per algun alcoianet emergent, ara és hora; l’enquesta per a decidir quin és el cantautor més cansautor encara la teniu en l’entrada sobre el disc d’Hugo Mas: el guanyador (el perdedor?) anirà a Otos, però no a cantar, sinó a que el colguen en una gerra!



5 pensaments a “097: Sant Ovidi, sant Ovidi

  1. xon

    Va ser una nit de les que no es poden oblidar¡¡¡ vaig anar a Otos amb el cotxe mig buit i vaig tornar ai-xàtiva carrega, no calia posar mùsica ja tenia a Toni del Hostal al meu costat….

    Vaig tindrer la sort de sopar en la taula d’Angel Canet, Adrià, Calavereta, Cato, Sonia i Marc, i Pau Miquel,,, com sempre el meu home en canvia per qualsevol altra dona,,, esta volta es va seure en Toni Canet, qué bons estaven els bocates de les 5h del matí??? Això sols ho saben Toni Canet i servidora¡¡¡

    Hugo Mas per a mi es el nou Ovidi, encara que Pau Miquel també m’agrada molt. La primera vegada que el vaig escoltar en vaig emocionar, tot el meu cos tremolà…Gràcies per cantar M’aclame a TU (Toni sap que m’agrada molt). Desprès Pau Miquel també ens deixà part del seu repertori i per a finalitazar la nit Toni del Hostal va fer de les seues en companya de Jordi Albinyana, Pau Miquel i Hugo Mas….

    Bé desitge una pròxima a Ca les Senyoretes….perquè es una nit en família i gent que estime

    Una nit que este que tornar a repetir això si

    Respon
  2. Jordi

    jo tampoc tinc massa clar què va passar el dissabte. Una senyora que em volia donar unes pastilletes? I poca cosa més…moltes rises, això si. I si no arriba a ser per Pau Miquel i l’Hugo, el doctor mos desterra pa sempre!

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*