Arxiu mensual: desembre de 2010

Cinc anys amb llustre

Enguany ha fet un lustre de moltes iniciatives personals i se m’ha oblidat celebrar-les quasi totes: la primera, el cinc aniversari d’este bloq, que l’havia celebrat tots els anys fins ara i esta volta se m’ha passat; cinc anys també de la Valenciclopèdia, que va nàixer com a resposta a la Viquipèdia quan allò encara estava més verd que una ceba i ja fa prou de temps que està un poquet morteta, potser per l’imperatiu -que no és aital- de la roscana ortografia; i, evidentment, un lustre del Recital dels Innocents, que este dimarts tindrà lloc l’edició que fa sis, cada any amb més gent (i menys lloc)! Les tres mampreses tenen en comú que, a banda de compartir la data de naixement, nasqueren en circumstàncies adverses provocades per un estat d’ànim més aïna poc animós durant el qual necessitaria donar eixida a la inspiració produïda per una espantada romàntica. Siga com fóra, els tres productes -i algun altre que no es pot dir- han sobreviscut amb més o manco ressò al primer quinquenni de vida, no?

Quant als Innocents, cal dir que la primera edició estava aparaulada un any abans, el 28 de desembre del 2004, però que al final l’amfitrió no es va mullar -no recorde si perquè no es creia la voluntat dels hipotètics participants o com- i va deixar sense sostre al Mangue, el de Planeta Imaginario i les Mãedéus, que ho tenien anunciat en l’antiga Capelleta i tot! I perquè no vulgueren fer el sarão en el cafetí El Convent, que si no ja aniríem pel recital que fa set…

El braç dins la mànega

Això que escrivia l’altre dia Pep de «si vas a Valéncia e? posaran l’os» no sé si ho havia sentit mai, però sí que em sonava en la versió de «a espai quan vages a Valéncia, no e? posen el braç dins la mànega» que va posar u en la Valenciclopèdia: me’n recordí dimecres passat quan viatjava en el trenet cap a València, que ara han canviat el nom de les parades d’Hospital i de Jesús per Safranar i Joaquín Sorolla, respectivament. Odie València. Bo, odie qualsevol poble que faça la més minima olor a ciutat de més de milanta mil habitants, que jo realment vaig nàixer allí -encara que, com molts altres, en la partida de naixement diu el meu poble- i algun dia haurem de «tornar a fer-li l’amor amb sandàlies i sense…»

«…i el sol de València somriu.»

Per al cas, li tinc tírria al Cap i Casal des dels últims anys de carrera, no sé per què: potser per la gent que ompli les voreres amunt i avall vestida de manera impensable a l’Alcúdia o en qualsevol poble amb trellat de menys de milanta habitants, que no se saluda ni quasi es para a observar al seu voltant, embotida en auriculars o en conductes semiautistes produïdes per l’entorn artificial on viuen. El camí obligat de l’estació de Plaça Espanya cap al centre per Sant Agustí és el primer passeig que faç sempre en eixir a la superfície; enmig, una parada obligatòria –la seu de la Fédération Nationale d’Achats– sovint en el trajecte a la inversa, de tornada cap al metro: a quina mala hora em va pegar per entrar a l’anada, per a una volta que aplegava promptet! Perquè normalment jo, com tots, torege als activistes de l’entrada o els parle en alguna llengua inintel·ligible per a que em prenguen per foraster; però hui no.

Potser perquè tenia un poc de temps fins l’hora de dinar, que havia quedat amb el nucli dur de neollemosinistes, m’he deixat enganxar per la xica de l’ACNUR: Lorena m’explicava el treball dels voluntaris en pro de refugiats al Congo, em va ensenyar una foto d’un camp com els que ixen en District 9 i una mostra dels sobrets metalitzats d’aliment hipercalòric que va inventar no-sé-qui per a nodrir els milions de persones que es moren de fam en tot el món. Li vaig seguir tota l’explicació no sé ni com -que el meu cap estava mig en un altre món- crec que més per deferència que per interés real en la causa, que en tinc: no s’equivoquen, els captaires de les bones causes, en plantar-se a l’entrada dels grans magatzems, que allí el tràfic de gent és continu; ara, mal ho tenen per a obtindre l’atenció d’un veïnat sociològicament acomodat, semiautista i sense temps per a perdre en causes ja prou perdudes.

Potser per tot això -perquè tenia un poc de temps i per la deferència- que vaig acabar comprometent-me a una contribució que no sé ni si podré satisfer: el dubte econòmicomoral em va tindre enroniós fins passar l’hora de dinar, després d’una farterola de dos plats, beguda i postres per quatre xavos. Ara, cal dir que va contribuir a oblidar-me -o a recordar-m’ho?- l’aparició d’un vellet calb però amb barba canosa que avançava a pas de puça cap a l’excusat i que, en acabant, encara com vaig reconéixer el Puta misèria d’Artés que aguaitava per la butxaca del meu abric que, si no, l’home hauria protagonitzat la fugida més lenta de la història dels robatoris: es coneix que el pobre home ja no estava bé de la catalina, que si el cambrer no el convenç que la seua jaqueta era la que hi havia penjada d’una cadira on pressumiblement l’havien servit, l’hauríem tinguda!

Amb massa emocions per a tan poc de matí, malgrat el fruit de la conversa, el Raspall de Capilla es quedava en una llista prou previsible de noms de llocs i de persones de la història de l’esport de cavallers com a remat d’un patracol de prosa postestellesiana amb un preu prohibitiu. Camí del metro, de tornada, em vaig aventurar de nou cap al niu dels activistes amb l’autoritat que em donava el calc del salconduit que m’havia fet Lorena no feia ni dotze hores… per a descobrir massa damunt que els que ara m’acaçaven eren d’una altra entitat. Sorprenentment, no només hi hagué prou amb un «No, gràcies…» per a què abandonaren tota esperança de captar-me sinó que, a més, m’ho agraïren dolçament amb un adéu i un somriure. Em pregunte si això farà efecte en la resta de la gent i, especialment, en la de la ciutat, ara que vénen les festes del consumisme hipòcrita i desmesurat.

Tot s’ha de dir, no em vaig privar de firar-me unes quantes pel·lícules d’autor per a vore-les amb tu, amb mi: quatre franceses, una del Quebec i una raresa on ix Labordeta com a secundari memorable. Em pensava que era més tard i encara me’n vaig eixir massa prompte, esta volta sense cap voluntariat a la vista. Ara em pregunte si eixes persones, jovéns i no tant -Lorena és de la meua edat- es guanyen un jornalet barat a rebre negatives dels tecnòcrates o també ho fan altruísticament, qui sap si fins i tot amb diners de la seua butxaca: qualsevol de les dos possibilitats mereix tot el meu respecte, atesa la finalitat de la seua insistència. Mentre esperava el metro a Castellón de Villanueva de les set i busques em va vindre una olor mig agresiva mig inofensiva; la xiqueta que es rebolcava sobre el banquet al meu costat li ho confessà a sa mare: «Me he tirado un pedo…» i me’l vaig papar jo.

Me’n vaig tornar a l’Alcúdia resignat per tot açò i perquè sabia que al sendemà hauria d’anar una altra volta a Valéncia, i a l’altre… i també dissabte! Només aplegar a casa sent com ma mare li diu a la xiqueta no-sé-què i acaba amb un «…el braç dins la mànega!»