Arxiu mensual: setembre de 2010

Més cabut que un xurro

Recuérdame,
como un árbol batido,
como un pájaro herido,
como un hombre sin más.
Recuérdame,
como un verano ido,
como un lobo cansino,
como un hombre sin más.
—Labordeta, Ya ves

Hui quasi tots recordaran aquell celebrat epitafi, el seu país en la motxila –el sud d’Alacant inclòs-, les cançons que s’han convertit en himnes, aquella vegada que se’l trobaren passejant per Saragossa o les voltes que l’han vist en concert: jo mateix, un parell de vegades, l’una ací a l’Alcúdia -la meua– i l’altra allà dalt en Aragó, el seu Aragó. I això em fa pensar no només en la pèrdua familiar, emocional, sentimental, artística, sinó també en el forat que deixa en la consciència nacional regional de l’Aragó de hui en dia, ara que s’ha quedat orfe d’abuelo; i, encara més, em pose a buscar-li un equivalent ací, en el nostre Aragó particular -mig xurros com som els valencians- i no li trobe cap persona equiparable que haja defés la identitat col·lectiva d’este poble en tots els àmbits en què ho féu ell.

Ai, quant de bé ens hauria fet un Labordeta valencià! O no? Estic pegant-li voltes al nano i no se m’ocorre ningú que haja representat el valencianisme com ell, amb el detall que a més se l’estimava pràcticament tot l’Aragó: l’Abuelo és l’equivalent aragonés de Blasco Ibáñez, Joan Fuster, Raimon, Bausset, Ovidi, Monleon, Joan Pellicer i Baydalet, tot en un.

Qüestió de pilota

Hui m’han agarrat ganes de vore una partida en directe: m’ha fet goleta la retransmissió de la final de llargues del mundial de pilota a mà que se celebrava hui a Valéncia, malgrat la pèsima locució dels comentaristes -no així la del presentador en canxa, que deia pilot@ i galotx@– i la victòria del combinat belga davant el valencià, referit en tot moment com a selecció espanyola i vestit com a tal per l’ocasió. Que, per si no ho sabíeu, la Federació de Pilota Valenciana és l’única d’Espanya -ni bascs, ni navarresos, ni riojans, ni lleonesos ni canaris- que participa en competicions internacionals en diferents modalitats contra belgues, francesos, italians, neerlandesos o -la novetat d’enguany- anglesos i, per això, representa el conjunt de l’estat en una maniobra reaccionària que tingué lloc quan els catalans començaren a alçar revol amb la seua selecció futbolera, que ausades!

La bona qüestió, com deia, és que m’abellix anar a vore alguna partida com siga i on siga: de raspall en festes de Benavides, a llargues en les de Sella o, més fàcil, d’escala i corda en qualsevol trinquet de per ací prop, que vore’n una de frares, de galotxetes o de pilota grossa a l’Abdet ja seria el tot; jugant jugant, des de l’avorridíssima final de l’últim Bancaixa a Llíria que no he xafat cap de trinquet ni he vist cap altra partida llevat d’uns quants jocs de galotxa al poble d’Eusebio les últimes festes. Realment, ha sigut més el reportatge que han fet en acabar-se el mundial el que ha fet que m’entrara el cuquet de passar una vespradeta com les que es xama Bausset cada dissabte.

Per cert, que tot açó també ve perquè l’homenatge que li feren anit al tio Pepe ací al seu poble va tindre molt pocs moments amb el joc de pilota com a excusa quan això podria haver sigut l’excusa perfecta per a homenatjar un home gens aficionat als romanços i als retrats: diu que hagueren de retallar per no passar-se’n de dos hores i encara hi hagué qui es va excedir en el seu parlament fins que, al remat, el muntatge es va allargar vora dos hores i mitja amb un excés de patriotisme oportunista i molt d’autobombo per part dels morrongos, adhesió artificial de Zappatero inclosa (molt aplaudida, tot s’ha de dir).

No sé per què, un servidor («seu i de la pàtria», també) tenia l’esperança il·lusa que el reconeixement local donaria peu no a la construcció d’un trinquet, ni a l’adequació d’un frontó ni tan sisquera un trofeuet de galotxa amb el nom de l’homenatjat, sinó que m’hauria conformat -i ell també, m’imagine- amb una partideta d’exhibició a Festes, però ni això; ara, futbol, per tots els costats i durant vint-i-quatre hores. En fi, sempre ens quedarà…


Ningú s’ha fet ric de treballar

Ma mare no em deixà que anara a l’horta en l’edat per por a la pols dels tarongers; l’única volta que vaig estar de prova per a una faena de la meua llicenciatura van i li la donen al fill d’una treballadora d’allí, sense preparació ni cap de títol; un altre viatge em van entrevistar per a treballar de venedor d’electrodomèstics, però es coneix que el toput aquell s’ho agafaria com a burla quan li vaig dir que em feia comboi vendre llavadores; tire a apuntar-me a un taller ocupacional de la meua especialitat i els donen més puntuació a esquizòfrenics, depressives i huits i nous que cartes que no lliguen que es passen més temps de baixa que en classe -no ho dic per tu, Camu’- que a mi; l’última, lliure el currículum per a un treball on demanen idiomes (anglés i alemany, dos només dels quatre o cinc que mastegue) i ni m’avisen: potser no el van en entendre, que si no estava escrit en la llengua de Shakespeare ho estaria en la de Sanchis Guarner.

En vista de l’èxit, no sé de què s’estranya la del Servef quan pensa que em ric d’ella i de tot el sistema d’ocupació valencià i, per extensió, universal. Entre això, el fet que em negue a opositar (no perquè no vulga estudiar, sinó perquè no tinc vocació ni traça d’ensenyant) i que la meua vis còmica de moment no em dóna per a pagar-me l’autonomat -ni ganes, que això és pagar i plorar!-, m’estime més ser precari i malfaener que contribuent de la Seguridad Social (el grup, no; la institució). Això, i que el món de la música en valencià és com és i sort que encara m’ixen bolos, però d’eixe tema ja en parlaré a bastament un dia que ploga. I ara que vénen Festes cert que plou: com a tard, el dia de l’Entrâ.

Tornem?