Arxiu mensual: febrer de 2010

117: Tot comença i tot s’acaba en Sueca

«Els de Suec?, teniu mal? l’hac??»

(Sanchis Guarner, Els pobles valencians…)

No sé per què ho he pensat sempre i, per si no ho havia deixat per escrit, vos ho faç ara: tot comença i tot s’acaba en Sueca. O, com a mínim com a mínim, tot passa inexorablement per la capital de la Ribera Baixa -la «ciutat arrossera d’Espanya!»-. Al cap i a la fi, Sueca sempre ha tingut eixe atractiu atàvic, eixe magnetisme geològic, eixe gen defectuós o eixe no-se-sap-cert-què pregonat per Baydalet en la protohistòria de la bloquesfera valenciana que ell mateix ha contribuït a crear. Llavors seria menester establir Sueca com la Meca particular de tots els valencians, fusterians i no, furionistes o no: per cert, el subdialecte suecà del candidat a rector de la UV -la de Lizondo, no, l’altra!- tan elogiat pels defensors encara és audible entre la població suecana de més edat o menor escolarització, però entre la joventut es dissol en la unificació de l’estàndard de l’apitxat, com passa en tot l’atles lingüístic del nostre diasistema comú. Això inclou no només la neutralització de l’a final àtona, més satiritzada que en el cas d’Oliva, sinó una entonació i una prosòdia característiques i algun barbarisme curiós inclòs en el lèxic quotidià com camión; sobreviuen, no debades, l’ús del Perfet Simple -no tan exagerat com al Camp de Llíria-, expressions d’admiració com «Ei colló!» o paraules com garrofa, femer o fogó (amb els derivats engarrofar-se, femar-se i fogolitri), d’especial significació per al seu veïnat.

«A l’entrâ de Sueca tot són clots i carrilães i, un poc més avant…» (op. cit.)


De Sueca t’agradarà el seu accent, la seua gent, les seues cases, les cortines davant dels portons en compte de persianes, els carrers empedrats o els sequers ja cadàvers, la Muntanyeta dels Sants, inclús el Museo del Chocolate, però no ho hauràs vist tot fins que no hages conegut la veritable Nit Suecana: per sort o per desgràcia, nosaltres no hem mamat de les barres de Tasquetes quan teníem catorze o quinze anys, no ens hem estacat cinc o sis o set colpets d’ausenta al Bigot ni hem eixit corrent del Risses a marcar gol a la paret del mercat, que l’altre dia estos del Mãemeua recordaven eixes gestes ja com a glòries passades que ja no tornaran mai, no per falta de ganes sinó perquè la edat -o el fetge, o l’estòmac- ja no acompanya; la Go mai ha sigut centre de peregrinació i El Sol, L’Esplai i El Guitarró ja farà uns quants anys que van tancar portes -també el Heidi-, però encara queden reductes memorables on fer-se una Cerveró. I no estic parlant del Riff ni de Keepers, ni molt menys de la Tarranquera, sinó de -per exemple- el Niu (d’Or), la Casona, l’Agricultura, l’Ateneo Sueco o Bodegas Miguel, est últim on encara pouen mistela de la bona amb una oliva (o dos) en la copeta.

L’altre dia, lluny de ser l’habitual segona casa de molts veterans, Bodegas Miguel pareixia el baret d’un institut, ple de joveneus cara el futbol televisat amb les taules a caramull de terços, cassalles i algun cubata matiner; l’ambient, especialment carregat de fum de tabac o excepcionalment notori per la gran afluència de públic, es feia tan irrespirable que el Wai i jo preferírem gelar-nos com un pollet ans que fumar-nos com un peix i fer-nos la pre en la barreta de fora: i va ser allà on vam conéixer un mig personatge d’eixos que trobes «als supermercats, als pitjors bars, al cementeri local». El seu físic d’homenot, el caràcter d’Obèlix de carn i os, el vestir casual i fresquet malgrat l’oratge i el castellà inequívocament adoptat com a segona llengua no donava lloc a erro: Gabriel, el nom del qual no vam saber fins última hora, era foraster, immigrant i -amb un poc més de temps ho hauria encertat- romanés. De Transsilvània: ens convidà a visitar els Càrpats, el castell de Vlad ?epe? fill de Dracul i no-sé-quin altre prou més vistós, ens explica què hi havia de veritat (res) i de llegenda (tot) en el personatge de Dràcula i ens explicà els mètodes dissuasoris d’aquella època.

Cal dir que, de la manera que parlava dels empalaments ordenats per Vlad o per la misogínia que demostrava cap a un model de muller -el d’esclava te doy– ja en decadència, ningú ens l’hauríem imaginat capaç de casar-se en segones núpcies amb una xicona uns quants anys més jove que ell i metgessa de professió, amb la qual hauria tingut dos xicons, un de tres o quatre i l’altre de dotze o tretze; a Romania, la filla major amb quinze anys, producte de l’anterior matrimoni (com sol dir Calavereta, «bon xic, mal resultat»). De les seues dos mans de pilotari, una -la dreta- embenada amb el dit gorrinxet immobilitzat per un enganxó en un taronger. En el seu got, d’eixos de Coca-Cola que s’estilen ara, Rabo Macho amb llimonada (Konga, supose): «¡Vino rojo!», havia demanat amb una v excesivament labiodental que el delatava, quan li vaig dir que demanara vi negre. Segons son pare, no existia el vi negre: feu la prova amb un tovalló i voreu com la taca és roja i no negra. Allà ens el deixàrem, en la barra del carrer, quan eixiren els altres a hora d’anar anant a cal Pere: allí, la fartada seria pantagruèlica, la conversa nostàlgica i el vi, Glorioso, negre i amb regust a dona, com té de ser.

I, ara que ho pense, açò també podria deuria haver-ho publicat en Riberenques amb l’excusa que el dissabte que ve cantaré -per fi!- al Casal del carrer Sequial:

El meu poble
(© 2005 Inòpia)

Tenim exposició,
tots ês divendres,
de «calcetins d’home, de dona i de marica»
amunt i avall del carrer Sequial;
‘ixe és el nom d’esta ciutat.

Tenim mestres d’escola
òrfens de Fuster
i gent qu’es consola & l’arròs al graner;
llaurãors de la cannabis, aprenents de boticari,
emissaris d’Al Capone que parlen pel talonari:

quina sort ser un porc al mig del desert,
agressiu perô viu a on qui no guanya, perð!

Hi ha gent amagâ en
el silenci dissident:
al carrer d’Utxana
ne conec a dos o tres…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

Com hi ha qui té temps d’oci,
pôs ja ha arribat l’hora
de
montar un negoci i fotre ês cotxes fora
i fer el centre peatonal
tinguent al ventre la Nacional.

Adoquins, alceu-vos;
massa pes h?u suportat!
De mesquins ‘llibereu-vos;
que no vos callen & quitrà….

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

A l’estiu tots vora ‘l mar:
aigües clares, aigua al genoll.
És com nadar enmig del pantà
a on pintà Claros un’ obra d’art…

M’agrâ esta ciutat:
és
l’entranyabilitat.

I, si ho h? de dir,
ho diré cantant,
que les paraules no
diuen
tant!