Arxiu mensual: novembre de 2009

112: Fumar és de gabiots

Me n’entre a l’estanc del meu cunyat a per la meua dosi quinzenal: darrere l’aparador, Jordi el Botellí; a l’altra banda, una xicona joveneta que no sé si està en la cua o només xarrant amb ell i un altre client que se’n va. El Botellí li diu, al meu concunyat, que em traga «els robots», la qual cosa vol dir que la xicona estava fent un barret o alguna cosa per l’estil. Però quan m’arrime al taulell -que no és un taulell, sinó un mostrador de vidre- sent com aquella em pregunta: ¿Fumas? Autòmaticament, li responc: No, i tu?

Es coneix que la xiqueta voldria vendre’m alguna marca de tabac o vés a saber quina promoció, però no s’esperaria que li retrucara d’eixa manera, perquè tant ella com el Botellí s’han rist de l’ocurrència. El concunyat em trau els robotets, li’ls pague, deixem oberta la possibilitat d’un recital dels meus en l’antic Marabunta, me n’isc triomfant i em deixe la xicona entre mocada i corpresa. Per cert, que m’havia respost que ella tampoc fumava. «Bé que fas, xiqueta», pense com si fóra un expert en salut pública; ja ho diu mon tio Vic?ntico: «Fumar perjudica sériament la butxaca.» Excepte la del meu cunyat i la de l’empresa per a la qual treballa la xicona, supose…

I esta nit, dos mallorquins es quedaran a dormir en el llit de la meua germana! 

111: I quatre

Hui fa quatre anyets que vaig obrir el bloq i tot això que ja he explicat els tres anys anteriors, encara que potser no havia confessat mai que ho vaig fer perquè m’agafaren ganes de ser columnista d’opinió: és una de tantes aficions rocanrolesques que li vénen a u de tant en tant, com la de ser farer d’una illa, llaurador d’un camp en guaret o marxador en les partides de pilota a mà. No cal dir que la dedicació em durà una setmaneta llarga i prou: la regularitat exigix disciplina i una agilitat literària de les quals no dispose; no, almenys, immediatament. Ho torne a repetir com si fóra una declaració d’intencions: abandone definitivament qualsevol pretensió de periodicitat, encara que en algun moment parega haver-ne; només postejaré quan trobe el motiu o el moment adequat. I me la bufa i no me la constipa escriure regularment, per això em negue
a reproduir convocatòries puntuals, articles de premsa o ni tan sols a
contestar altres escrits; no, jo m’estime més escriure d’allò que em
passa pels ous, encara que siga tan freakytown com el fet que no hagen pogut incloure el doblatge valencià en els nous DVD de Bola de drac

…ara, del que estic realment pagat és d’haver conegut gent i visitat llocs que, de no tindre cap bloq, potser no hauria pogut fer-ho mai: d’això i d’altres fets més aïna inversemblants que no convé contar ací (almenys, encara no). Per cert, que també fa un any que vaig obrir el Riberenques, un cens exhaustiu de tots els bloqs de la Ribera del Xúquer: ho dic per si algú és reconeix i no està en la llista o sap d’altres que tampoc estiguen i vulga ajudar a tan magna empresa.

110: Un carrer present a Manrússia

Xe, mira si ens ho estem passant bé damunt l’entaulat que fins i tot Pau Riba du el ritme amb el peu i «somriu i pica de mans»; això pensava jo despús-ahir a Manresa: Marc Sempere Moya ens comboià a Catalina, el Belda, Botifarra, drut, Héctor Arnau, Marc Serrats, Miquel Gil, servidor, l’adés nomenat Riba i l’estrela de la nit, el genial Pepe Rovira d’El taxista ful. El Marquet dels collons és únic per a obtindre favors institucionals dels fons principatins i desviar l’or català cap a empreses més aïna utòpiques, però impregnades d’un surrealisme valencià no exempt de cert mesinfotisme nihilista: el pes específic de l’aportació valenciana a l’event es va notar, no només per la paella -molt bona, Bruno!- i la referència constant a Paquito el Chocolatero -que també es podrien haver traduït en uns tostonets d’aperitiu i Sancho en barra-, sinó per la complicitat ara de Botifarra i Catalina, del Micalet Garcia i el Belda tocant per jota, del guitarró mascle del Marc i del femella en mans del Micalet Gil, o l’infalible Héctor Arnau cantant-li a la Russafa i al Sudan.

La pãella del Bruno

No voldria exagerar-ho, però em fa la impressió que hem arribat al punt ja definitiu de la decadència del carrer.

-Sant Joan Fuster, La importància del carrer

Jo no em quedí al xou d’en acabant perquè era hora de sopar i volíem vore el Carles Dénia, però immediatament darrere de la nostra xarlotâ Marquet i companyia presentaven disc i nou projecte: el grup Carrer Present, l’enèsim conjunt de la Iguana Contestana després de Belmondo, Jalea Real, iX i no sé si me’n deixe algun altre. La foto, d’un carrer present en el mapa de Manresa: el del joc de la pilota (!), encara que no sé com jugarien, que era un carreró empinat…


109: De l’estil d’Angeville

Hui m’han dit de fer part del realisme visceral. Jo he acceptat, clar. No hi ha hagut ni cerimònia d’iniciació. Casi millor. No tinc molt clar en què consistix el realisme visceral. Tinc trenta anys, me diuen Toni de l’Hostal i ja en fa uns quants que acabí la carrera…

En la meua facultat hi havia mestres com Julio César Álamo, funcionaris apoltronats, gossos i fillsdeputa, que obtenien algun plaer secretament sublim d’afrontar i fer patir a les pijes xurretes amb preguntes retòriques i una pretesa erudició que ni Juan García Madero s’hauria atrevit a desmuntar, encara que també n’havien dels bons, dels que donava gust escoltar-los parlar i hasta tenien més alumnat del que estava matriculat oficialment, de lo genials que eren. Creu-me, t’hauries enamorat platònicament i aristotèlica com a mínim d’un parell d’ells, de les seues barbes de professor, del  realisme-surrealisme-hiperrealisme visceral que impregnava el seu discurs personal, sentit, sincer, i les milanta-una anècdotes i xarrades trascendentalment intrascendentals en les comptades hores de classe i les incomptables hores de bar, que al remat són les que comptaran.