Arxiu mensual: setembre de 2009

107: Cinque anni fa

Tal dia com hui de fa cinc anys, el dissabte 25 de setembre del 2004 a estes hores ja m’havia proclamat So Figuríssima del 4rt Congrés de Figures Mundials que tenia lloc al Sequer de Tomàs del carrer de l’Orient de Sueca: de resultes, ostentí el títol de IV Figura Mundial quasi dos anys, des d’eixe dia fins dissabte 16 de setembre del 2006, quan tingué lloc l’últim congrés del qual eixí elegida presidenta una dona (!) que n’exercix el carrec fa més de tres anys, en el que potser siga -a falta de dades oficials- el regnat de figuror més llarg de la història. Siga com siga, això no lleva el fet que és menester organitzar el 6é Congrés de Figures Mundials; de fet, si no fóra perquè demà hi ha un comboi a Pedreguer -amb faixa roja, Lilit i Dionís; amb la blava, les Mãedéus– l’hauríem fet este cap de setmana… i encara com, perquè senyala pluja! Per tant, millor serà deixar-ho per a quan torne el bon oratge i la primavera (d’estiu), però alhora comboiar amb temps el major nombre de figures, figurins, huits i nous i cartes que no lliguen, especialment els fundadors i els cinc figures mundials que han ocupat la trona més tronada del món: jo ja tinc fitxat al Sílver, i tot!
La foto és de la recepció del mític congrés del 2004: no sé de qui és l’autoria, però sí que sé qui és el figurí que posa per a la càmera. Per cert, que d’este congrés només tinc dos fotos: esta i la que em va fer el Papau Puig; encara estic esperant que ell o Elies em passen l’àlbum sencer, però si mentrestant algú té fotos inèdites (o vídeos!) d’aquell jorn i vol passar-me-les o traure-les a la llum, la humanitat li ho agrairà eternament.



106: A la caiguda del pàmpol

Primavera d’hivern —Primavera d’istiu.
I tot és Primavera:
i tota fulla verda eternament.
~ Salvat-Papasseit, Res no és mesquí (1921)

És oficial: ja s’ha acabat l’estiu, per bé com feia dies que d’estiu açò ja no tenia res. I ara, a falta de celebrar l’estiuet de Sant Miquel (o l’été indien dels quebequesos) com toca, l’equinocci de setembre dóna pas a la tardor en l’hemisferi nord -el nostre, el bo!- i anuncia que, d’ara en avant, la nit serà més llarga que el dia: mel! Per cert, ara que ve al cas, es coneix que això de tardor és un dialectalisme que, segons el DCVB, només està documentat en català nord-oriental o, com a tardãor, en l’occidental; la resta de dialectes feia -fa?- un ús popular de primavera d’hivern (sa primavera d’es fred en mallorquí): estes dos solucions, com en moltes altres casos, són objecte d’estudi d’un dels mapes de l’Atles Lingüístic del Domini Català (sic) del Veny i la Pons, una obra curiosíssima i fonamental per als amants de la lexicologia i la dialectologia, com un servidor.

Pels qui no sabeu de què va el rotllo, l’Atles -ALDC?- conté una fotracada de mapes dels Països Catalans (o com vulgueu dir-li a l’extensió geogràfica de l’àmbit lingüistic de la llengua amb ISO 639-2 cat), cada un dels quals ressenya què i com diuen en cada rotglada per a un significat en concret: en el cas de l’Alcúdia -que és un dels pobles enquestats en el Veny/Pons-, per a nomenar l’estació compresa entre l’estiu i l’hivern a mitjan segle passat ja usàvem la paraula otoño, un barbarisme no assimilat comú a la major part del terreny; ara mateix no tinc a mà el volum, però el mapa es correspon amb allò exposat en l’Alcover (a banda del cultisme autumne, pràcticament relegat a l’ús poètic).

Per a bé o per a mal, hui en dia el mot tardor ha desplaçat qualsevol de les altres opcions com a significant estàndard de l’estació en qüestió: no debades, en térmens d’economia lingüística, tardor és el candidat ideal per a designar-la, agut i de dos síl·labes com hivern i estiu (potser deuríem promoure també el gal·licisme printemps com a substitut de primavera d’estiu?) El cas és que, com ja se sap, la llengua tendix a la uniformització: en lexicografia, això ens suposa massa sovint substituir solucions totalment vàlides per sinònims amb major prestigi literari, com el cas que ens ocupa. Recorde com una coneguda meua -periodistes…- rebutjava primavera d’hivern per «coenta» i «blavera» i s’abraçava a l’opció tardor, un «provençalisme» segons el Sifoner.

En occità, el diccionari em dóna com a possibilitats auton, davalada, tardor o -en aranés- semicalada: l’última té  unequivalent en la nostra llengua, santmiquelada, emparentat amb el de l’estiuet des indiens adés nomenat, però es coneix que en altres llocs els aplega més tard, per Sant Donís (!) o Sant Martí. Allò de la davalada, més visual, es correspon amb la forma que usen els ianquis (Fall, del verb caure) en oposició als britànics (Autumn, del francés automne), encara que l’idioma anglés originàriament anomenava esta estació Harvest (collita), com encara ho fan les altres llengües germàniques: haarfst, hairst, Herbst, herfst

…però tornem al terme Fall, que és el que m’interessa:
segons manera, això prové de l’expressió Fall of the Year (caiguda de
l’any) o, més aïna, fall of the leaf (caiguda de la fulla). I ací és on volia arribar: el titular tardorenc de cal Pardal diu Esperant el ‘fall foliage’ -periodistes!-, que vol dir poc més o manco que els nord-americans estan a la caiguda del pàmpol; m’imagine que esta expressió no vos resultarà estranya i cert que l’haureu dita alguna volta, referida a algú -i parafrasege La cançó de les bacores del Sifoner- quan espera que les bacores li caiguen dins la boca quan ja estiguen dolces. La gràcia de tot est assumpte és que, en el mapa de l’ALDC que vos deia abans n’hi ha un poble, només un poble en concret (Casinos, pot ser?) on, aparentment, l’estació compresa entre estiu i hivern duia -du encara?- el nom de la caiguda del pàmpol, literal; i ho jure per Sanchis Guarner! Troballa o erro, l’expressió és tan bona com -i més nostra que- qualssevol de les altres: per falta d’opcions no serà, així que ja no teniu excusa per a seguir usant -només- tardor. Periodistes…!

Ah, i en altres llengües li diuen agüerro, seronda, hydref, waeyén-tins

105: La nit que li pegà mal el sopar

No acostume a publicar apunts només amb un parell de vídeos pescats del You Tube -no ho he fet mai!- però, com sempre hi ha una primera vegada per a tot, heus ací l’abans i el després del xou de Leonard Cohen divendres passat al Lluís Puig:

El cas és que alguns ens havíem comboiat per a vore el quebequés de Mont-real en viu a Valéncia, potser en l’última oportunitat d’escoltar-lo en directe; però, al remat, entre el preu de l’entrada i la contraprogramació en l’agenda normal d’un divendres a poqueta nit -i Hugo Mas en l’Alqueria de la Comtessa!-, no sé si ningú dels que volien anar aplegaren a fer-ho: entre ells, el gran Paco Muñoz, un altre cantant semi-retirat que també patí un baixò i altres tecles que l’obligaren a cancelar l’última gira.