Arxiu mensual: març de 2009

099: Mort d’un bloq

Esta vesprada llegia espavorit El Penjoll pensant-me que era un l’últim apunt que penjollaven (que també seria cas que tancaren la paradeta abans que jo els escriga alguna cosa) però, com sol passar en la infame pràctica periodística, el titular era enganyós: al final de la correguda, resulta que un desfaenat -estan torrats, estos catalans!- ha especulat sobre quins bloqs estaran en actiu de hui en cinc anys i n’ha salvat una trentena, entre els quals el seu propi –¡Por mí y por todos mis compañeros, pero por mí primero!, clar- i els de Cucarella, El Penjoll, Vicent Baydal i Vicent Pardal; la resta, per sort o per desgràcia, no els he llegit mai, però és que ja quasi mai llig els que tinc en la meua llista d’enllaços! De qualsevol de les maneres, fer travesses per vore quins bloqs sobreviurien a una hipotètica desactualització no és cap misteri: només cal vore la freqüència de publicació i el seguiment dels bloqs adés esmentats; ara, l’autèntica incògnita seria endevinar quins bloqs no duraran cinc anys més. Això, a més, podria ser un revulsiu pels dips -algú s’en recordava d’eixe acrònim?- en perill d’extinció i, per altra banda, deixaria en evidència els millor considerats, cas que algun d’ells no resistira el pas dels anys.

I ací cal tindre en compte el fet que, a cada baixó, a u li pegue per
anunciar que deixa el bloq per a reprendre’l en el pujó consegüent:
Cucarella era el primer que abandonava el barco; Baydal ja s’ha deixat
el bloq crec que dos vegades; i l’Àngel ho hauria fet de tindre encara
la merda de connexió que tinc jo. Qualsevol dels tres cèlebres
bloquistes que acabe d’esmentar és tan susceptible de deixar d’escriure
com qualssevol altres; potser uns menys (o amb manco ressò) que els
altres, però al cap i a la fi, l’aperiodicitat és com la mort: ens
iguala a tots.

098: Sant Josep, Bernat per part de pare

Hui és el dia que fa dos-cents anys del naixement de Josep-Lluís Bernat i Baldoví, patró dels saineters, versãors de falla i poetes d’espardenya; un altre santet, per tant, que cal afegir al nostre particular panteó valencià d’homenots i salvapàtries. Ara, com deia l’altre dia Monleon -i Novejarque per part de mare-, és lamentable que d’això només se’n recorden en el seu poble, Sueca; i encara gràcies! Jo, de moment no he pogut assistir a cap de les activitats programades en honor de la Musa del Xúquer, però cert que hi haurà ocasió de pegar un aguaitonet a alguna de les històries que s’hi celebraran enguany; en canvi, sí que m’he hagut de xamar dos nits seguides a Valéncia per qüestions de faena…

097: Sant Ovidi, sant Ovidi

Com diria Pep, «entre ous i colomins» els dos últims diumenges m’han pillat fora de casa i no he pogut escriure cap de barbaritat: un perquè em trobava en l’exili occità sense cap connexió i l’altre per anar-me’n de traina tot el cap de setmana. Em botaré el relat del meu viatge al país niçard i em centraré en est últim, entre altres coses, perquè no m’en recorde de massa detalls de la nit del dissabte a partir de quina hora: resulta que celebràvem Sant Ovidi Montllor en avanç, ja que hui fa catorze anys que se n’anà de vacacions a fer la mà sense deixar clar qui seria el seu digne successor. I un poc en eixe sentit anava el sarão del dissabte en Ca les Otosinetes: de recobrar el savoir faire ovidià, especialment després del desficaci de l’any passat amb Miquel Gil i altres huits i nous.

La llàstima és que Phil de Vient tenia actuació al seu poble, Alcoi, i no pogué assistir a la tercera nit d’Ovidi consecutiva que se celebra al poble de la gnomònica; la bona notícia és que Arthur Caravan sí que vingué, això a banda de la intervenció de l’Hugo Mas com a cap de cartell, únicament acompanyat pel seu inseparable Juan Antonio Recu Recuerda; i un segur servidor, més o manco desacompasat amb el també insuperable Jordi Xu Albinyana. I Toni Carnet, que havia de projectar Hèctor i no va poder perquè no els funcionava bé la còpia. I l’Àngel Canet i Valencià, fardant de connexió de banda ampla o equivalent. I l’Adrià Banyerí, que vindrà este dijous a parlar-nos de Napols. I Marc i Sònia, els amants del Benicadell. I el Cato i Calavereta, quins dos fills per a una mare cega! I algunes absències notables, com les d’Enric Marco, Sergi Gómez o inclús Toni Espí, que estava comboiat i apuntat i, al remat, es va quedar en casa a corregir exàmens.

Tot
s’ha de dir, no va ser un sopar tan multitudinari com els altres als
quals he assistit allí, només una vintena llarga de persones segons les
fonts oficials (i una vintena curta segons la policia nacional),
que m’imagine que serà perquè hi havia profusió d’activitats el mateix
dia a la mateixa hora i potser el nom de l’Hugo encara no els pareix
prou conegut ara per ara, perquè cert que no va ser per l’atractiu de
la minuta: una degustació de la cuina alcoiana projectada per ‘Sunción
aconsellada per la seua veïna i consistent en una pericana per a mullar
pà, uns abisínios que alguna alcoianeta despistada no reconeixia com a tal, una truita d’espàrecs
collits pel mateix doctor Olivares, unes faves bollides que «deixaven
la boca en alt», uns callos de colló de mico i -com a boato final- una
olleta de cagar-se i no torcar-se, això sense esmentar el flam de
garrofa amb codonyat i el burr… perdó; el plisplai durant tot el
sopar i que «no podia faltar el vi damunt la taula.»
I,
en acabant, un Hugo -com sempre- incommensurable féu callar àdhuc els
més irreductibles que ocupaven la barra del reservat al crit de «beveu
conyac i vi i cassalla i, si m’arriba el pressupost…»! Jo em
decantava pel conhac -el Terry de la terra!- i aital vaig acabar: per començar una versió prometedora de La fera ferotge amb Olivares en el paper de l’alcalde, i encara com la intervenció del titular de la nit va salvar la Cançó de llaurador i el M’aclame a tu encara obviant-ne estrofes senceres. No sé si ho hauré somiat o què, però crec que també caigué València, eres una puta, abans o després de deixar al Pau Miquel a soles que en cantara un parell del seu Arthur Caravan: xiulí L’amor és cec com vaig poder i cantava Suzanne sense saber la lletra. De la resta no m’en recorde o no vull recordar-me’n, així que si algú vol afegir algun detall, avant.

Però
les ovidianes no s’acabaren dissabte: al sendemà, diumenge i bon dia,
després de sengles viatges entre l’Olleria i Xàtiva -visita a ca l’Espí
i la Marrahí inclosa- vaig tornar a anar a Otos a temps per a celebrar el
doble vint-i-cinqué aniversari de na ‘Sunción, a la qual dediquí una
cançó improvisada de rima perfecta, consonant i amb lletra al·lusiva;
bé, realment torní a Otos per a replegar el cotxe i anar-me’n a Sueca a
gravar l’última part del pròxim Mãemeua!!: les tertúlies de ca Fuster amb…

«No diré noms: no; no vull dir noms…» Si voleu apostar per algun alcoianet emergent, ara és hora; l’enquesta per a decidir quin és el cantautor més cansautor encara la teniu en l’entrada sobre el disc d’Hugo Mas: el guanyador (el perdedor?) anirà a Otos, però no a cantar, sinó a que el colguen en una gerra!